Autonomia política i dret civil valencià: Vides paralel•les?

Enguany els valencians ens disposem a celebrar els 35 anys de l’Estatut d’Autonomia, la llei que en 1982 ens dotà d’un règim d’autogovern polític que recordava, en algunes de les seues formes, a aquell que els furs havien fornit fins a 1707. Pocs recorden ja el tortuós camí que va conduir des del Plenari de Parlamentaris del País Valencià a l’aprovació de l’Estatut. Fou un lustre farcit d’il·lusions i d’esperança, però també de conflictes i brega, de pactes no respectats i acords que quedaren oblidats. Aquell escenari traçat en un clarobscur ens deixà un text igualment imprecís, amb defectes, llacunes i alguna contradicció.

Dins d’eixa història hi ha un episodi no massa conegut –cada volta menys- però que hui potser val la pena recordar. A cavall dels anys 1978 i 1979, el Consell preautonòmic del País Valencià, reunit a Morella, acordà per unanimitat de tots els partits (PSOE, UCD, PCE, PSP i AP, casualment un “pentapartit”) iniciar el procés que havia de dur a l’establiment del tan desitjat autogovern. La Constitució espanyola, que acabava d’aprovar-se en referèndum, determinava dues formes d’accés a l’autonomia: la de l’article 151, coneguda com “la via ràpida”, que també dotava a les comunitats d’un sostre competencial més elevat; i la de l’article 143, “la via lenta”, pensada per a regions i províncies sense un caràcter marcadament nacional o històric. Doncs bé, el Consell va decidir, amb la mateixa unanimitat, iniciar el procés d’acord amb l’article 151 i reclamar la promulgació de la llei de referèndum autonòmic.

Però abans d’arribar-hi, la Constitució exigia que la iniciativa rebera el suport de les tres Diputacions provincials i, a més, de les tres quartes parts dels municipis de les províncies afectades que –encara més- havien de representar la majoria del cens electoral; i tot això, en un termini màxim de sis mesos. La prova semblava insuperable: parlem d’uns 410 municipis (la Comunitat en tenia 535) amb més d’1.300.000 votants (el cens n’era d’uns 2.550.000). El Consell encetà el procés encoratjant als valencians a participar-hi, fent “una crida a tots els ciutadans de tots els municipis del País Valencià perquè estimulen els nous Ajuntaments democràtics a sumar-se al present acord del Consell”.

Doncs bé, lluny d’amoïnar-se, la societat valenciana anà per feina de seguida. El president Albinyana i alguns col·laboradors es llançaren a recórrer el País Valencià poble a poble, ciutat a ciutat, explicant l’acord i demanant-hi el suport. En una data emblemàtica, el 25 d’abril de 1979, els ajuntaments de Picanya i Bellreguard aprovaren les primeres mocions; sis mesos després, el 98% dels municipis (524), que representaven el 99% del cens electoral, s’havien sumat a la petició. Tota la documentació es presentà al Congrés dels Diputats, a Madrid, mentre el president Albinyana començava a preparar el referèndum, previst per al 28 de febrer de 1980. Les enquestes auguraven una àmplia majoria en les tres províncies: el País Valencià accediria al règim autonòmic per la “porta gran”, la de l’art. 151.

La història posterior és més coneguda. A Madrid –com sempre- UCD i PSOE començaven a gelar el procés amb una Llei que canviava les regles i obligava a tornar a iniciar-lo. Albinyana havia dimitit dies abans... L’Estat començà a ofegar econòmicament al Consell (amb un pressupost anual de 12 milions de pessetes, uns 72.000 euros), mentre la UCD pactava amb el PSOE d’Alfonso Guerra reconduir el procés per la via de l’article 143, una via que només volien uns pocs a terres valencians, i que no era la triada pels municipis. En el context de la “batalla de València”, finalment s’aprovà un Estatut, l’anomenat “de Benicàssim”, la trista tramitació del qual ens va contar Alfons Cucó en Del roig al blau. Aquells fets van tacar el full de serveis de molts polítics, des d’Abril Martorell o Emilio Attard a Joan Lerma: havien decidit substituir la voluntat popular pel tactisme i la conveniència personal –el politiqueo de tota la vida-. La història –i em referisc als estudis que comencen a publicar-se- acaba posant a cadascú en el seu lloc... Només comparar este procés autonòmic amb l’andalús encara hui dia fa feredat i mostra com un llibre obert el per què els valencians encara som ciutadans de segona (o tercera) categoria.

El text de l’Estatut era molt estrany i artificial: s’aprovà a través de l’article 143, però assumia les competències pròpies d’un del 151... Per tant, hi calgué promulgar una llei orgànica, la LOTRAVA, per transferir les esmentades competències. Allò era un pegat que, a més, amb els anys es mostrà deficient i, en alguns casos, ineficaç. Aquella negociació tan dolenta és a la base de problemes posteriors que encara arrosseguem, com ara l’infrafinançament o la manca d’inversions de l’Estat en estructures i serveis. I també –com no- de l’embolic del dret civil valencià. Ara ens diu el Tribunal Constitucional que la LOTRAVA no va transferir el que molts pensàvem que sí que havia transferit: d’aquelles noces, estos confits...

Quan l’Associació de Juristes Valencians es va plantejar el desembús de la situació en què es trobava el nostre dret civil, amb tres lleis recorregudes davant el TC i el menyspreu sistemàtic de l’Estat central,tornà els ulls a aquella experiència que, si bé fallida, possiblement va ser l’última en què tots els valencians érem d’acord. Després de dos manifests exitosos (1992 i 2004) però amb poca repercussió social i política, per haver estat centrats en institucions i corporacions públiques i privades, l’Associació decidí llançar, el 29 de juny de 2015, un tercer manifest en suport del dret civil valencià i demanant la retirada dels recursos davant el TC. Ara bé, en este cas s’hi sol·licitava l’adhesió a 150 municipis de la Comunitat Valenciana; es clar que es buscava igualment la de partits, sindicats, associacions de tota classe, universitats, etc., i, per descomptat, la de la Generalitat, les Corts valencianes i les tres diputacions. Però l’eix de la campanya eren els ajuntaments, com en l’any 1979. També ací calgué anar a pobles i ciutats per a explicar la moció i el que es buscava amb la campanya, telefonar, insistir, cercar complicitats i aliances, organitzar actes (a València, Borriana, Ontinyent, Benifaió, Benicarló i el pròxim dia 9, a Canet d’en Berenguer). D’esta manera, al final d´octubre s’aprovava la primera moció a Benifaió. Començava així un roser de ratificacions. En abril de 2016 la ciutat de València, el cap i casal, en feia el 40. A l’estiu arribava el centenar i, finalment, abans d’acabar l’any es complia l’objectiu: 150 municipis, que representaven a més de tres milions de ciutadans, havien aprovat la moció. Però com sovint s’esdevé en les empreses humanes, esta va escapar de les mans dels seus creadors i cobrà vida pròpia: pobles i ciutats es transmetien el text i este era referendat en llocs on no s’havia enviat. A hores d’ara, ja són 175, ambvora 4 milions de valencians.

És a dir, parlem de una tercera part dels nostres municipis; però entre ells estan tots els que tenen més de 25.000 habitants, amb dues excepcions, Castelló i Villena, on esperem que s’aprove ben prompte. Cal advertir que molts pobles xicotets no poden aprovar esta classe de mocions per causa dels seus reglaments interns. I no és el mateix demanar l’autonomia, com es va fer en 1979, una cosa que tots coneixien i amb la que estaven d’acord, que donar suport al dret civil valencià, un producte molt més tècnic i complex. Amb tot, en el cas de la població, la dada és aclaparadora, ja que suposa el 80% de la de la Comunitat Valenciana, i continua creixent... En este sentit, pensem que els nostres objectius s’han complit, i amb escreix. Les magnituds referendàries d’allò aconseguit fan, al nostre parer, que la pilota passe a la teulada de l’Estat. ¿Què hi pensa fer al respecte la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana? ¿Mantindre’s amb els braços plegats, com fins ara? Cal que li recordem els articles 22 i següents de la Llei 6/1997, d’Organització i Funcionament de l’Administració de l’Estat? El ministre de Justícia coneix el problema, però no sap com solucionar-lo. Sembla que la clau es troba en la totpoderosa vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría que, pel que diuen, s’ha mudat a viure a Barcelona; potser algun dia ens pararà un poc d’atenció...

Però no solament hem d’esperar a vore què ens diuen des de més enllà de Contreras –poc i roí, com sempre-. Deia Marx que la història es repeteix dues vegades, la primera com a tragèdia, i la segona, com a farsa. La història de la gènesi del nostre Estatut d’Autonomia ja va tindre, en molts aspectes, tons de tragèdia. Anem a repetir-la? Una altra vegada, tenim una immensa majoria municipal que demana l’exercici normal d’una competència recollida en el nostre Estatut. I que ningú s’enganye respecte d’eixa majoria. Ara que els ajuntaments pengen en les seues webs les gravacions dels plens, podeu vore els debats en què s’aproven estes mocions: discussions intenses, autèntics exercicis de pedagogia per part dels proposants, una anàlisi molt il·lustrativa del que suposa poder legislar en matèria del dret civil o com es desmunta la idea de què tot això pretén trencar Espanya... Són hores i hores de debats que avalen la validesa de les mocions aprovades. I, front a això, què van a fer el Consell i les Corts Valencianes? Tornaran a trair eixa voluntat popular manifestada municipi a municipi? Tornarem al politiqueo que destruí l’esperit autonòmic del 1979 i el substituí pel succedani que va ser l’Estatut de Benicàssim? Tornaran a prevaldre tactismes, personalismes i interessos particulars, com estem veient en alguns casos? I l’actuació al diktat de Madrid? Com entendre –y com explicar- que un partit vote a favor en els ajuntaments, i després s’abstinga o vote en contra en les Corts o a Madrid? Ens obligaran a que el nostre dret civil siga un grapat xicotet de costums agraris vuitcentistes, contra l’opinió molt majoritària de la societat valenciana? Eixa seria la farsa, sens dubte...

Ens ho han dit per activa i per passiva, el TC i els municipis: cal la reforma constitucional en este punt. I sabem com es pot fer d’una manera senzilla (i els polítics, també). I que ningú tracte de desanimar-nos amagant amb la celebració d’un referèndum nacional: si s’ha de celebrar, que es faça. Des del primer moment hem buscat l’opinió de la base social a través de la unitat política essencial, que és el municipi (sense deixar de banda les agrupacions típiques de la societat civil: associacions, fundacions, corporacions...). Ningú ha de donar-nos, a hores d’ara, lliçons de democràcia. Més bé al contrari: una volta eixes bases s’han pronunciat, allò vertaderament democràtic seria dur a terme la seua opinió. És justament el que no es va fer l’any 1979, i encara arrosseguem les conseqüències. No tornem, doncs, a cometre les mateixes errades del passat. Que la farsa, lluny de la política, reste confinada a l’àmbit del teatre, que és el seu hàbitat natural...

Colofó: d’interès i desinteressos

Fa pocs dies, el degà del Col·legi Notarial de València deia, respecte del dret civil valencià, que “no ha habido ningún interés” (sic). Doncs bé, setmanes enrere, quan el Ministeri de Justícia començà a preparar l’examen d’accés a l’Advocacia, dirigí un escrit a la Facultat de Dret de la Universitat de València demanant preguntes sobre dret civil valencià. És veritat que queda ben poca cosa, però la Facultat es va prendre interès i va fer l’esforç d’enviar-les, referides a la Llei de contractes agraris. Doncs bé, cap d’elles no figurava en l’examen. Els estudiants valencians quedaven assimilats al dret civil comú (el del Codi Civil): tornem a 1707 novament. Això sí, podien fer l’examen en valencià. D’esta manera, eren els únics que, amb una llengua pròpia diferent del castellà, havien d’aplicar solament el dret castellà del Codi Civil: l’ombra allargada de laNueva Planta, una altra vegada. Però torne a l’inici: de qui ha sigut el desinterès en este cas? Del Ministeri, evidentment, i com en altres ocasions (no fa més que planxes, en els últims mesos). Tampoc espere una nota de Francisco Cantos demanant una explicació per l’oblit. Però de vegades és tan fàcil generalitzar i sentenciar...

*Javier Palao Gil és director de la Càtedra Institucional de Dret Foral Valencià (UVEG). Vocal de la Junta Directiva de l’Associació de Juristes Valencians*Javier Palao Gil