Projectes fantasma dels quals ja no en parla ningú
Durant els temps de vi i roses, els antics governs del PP van projectar una sensació d’eufòria falsa que es fonamentava en l’orgia de la rajola i en els grans esdeveniments que van impulsar. La Fórmula 1 o la visita del papa són els exemples paradigmàtics d’aquells temps d’excés.
Altres projectes faraònics, però, presentats –la majoria a so de bombo i platerets– per l’exalcaldessa de València, Rita Barberá, i per l’expresident de la Generalitat, Francisco Camps, també van ser producte d’aquella València de somni. La majoria han esdevingut simples maquetes o infografies, an quedat soterrats en l’oblit, tot i que al seu dia van ocupar portades de periòdics amb terminis concrets.
Les Torres de Calatrava. Ben segur que és el cas més flagrant. L’expresident Francisco Camps va presentar el novembre del 2004 una maqueta amb els tres gratacels, obra de Santiago Calatrava, que se situarien al costat de la Ciutat de les Ciències. Cada torre tindria el nom d’una província de la Comunitat, i la de València, amb 308 metres, aspirava a ser la més alta d’Espanya. El novembre de l’any passat es va fer públic que el Consell va pagar a l’arquitecte valencià 15 milions d’euros per les maquetes i el projecte.
Museu FIFA. La Generalitat va arribar a pagar 1,3 milions d’euros per aquest projecte fantasma, sense que a hores d’ara se sàpia on van anar a parar aquells diners i què se’n va fer. El juny del 2002, la FIFA, la Federació Espanyola de Futbol, i el Consell van firmar un conveni per a construir un museu temàtic de futbol al parc de Capçalera. L’obertura es va anunciar per al 2004, però no se n’ha sabut res més, del projecte.
Esfera armil·lar. Aquesta esfera enorme d’acer de 729.000 metres cúbics i 100 metres d’alçària tenia un cost de 50 milions d’euros. El llavors president de la Generalitat, Francisco Camps, va anunciar el 2004 que es faria càrrec del projecte (descartat a ciutats com Madrid o Sevilla). L’esfera, la utilitat de la qual és una incògnita, es va incloure almenys tres vegades en els pressupostos autonòmics, però finalment no va arribar a executar-se en cap de les localitzacions previstes. Per sort, en aquest cas no va arribar a pagar-se cap quantitat.
Pistes d’esquí cobertes. Aquest projecte va ser impulsat per una empresa privada, tot i que més d’un polític va aprofitar l’avinentesa per a desvanir-se davant del que seria un macrocomplex comercial amb dues pistes d’esquí cobertes al costat de la nova Fe. Batejat com a Neutopia, la promotora va anunciar la creació de 7.000 llocs de treball i el començament de les obres l’any 2008. No obstant això, la crisi va desterrar el projecte.
Illa Lluna. A l’estil més pur de Dubai i presentada a les darreries del 2007 pel grup immobiliari Redis, es tractava de crear la primera illa residencial construïda de manera artificial a la Mediterrània. L’extensió que es va projectar de l’illa era de 1.600.000 metres quadrats, 1.000 dels quals coberts d’arena. Els habitatges tenien possibilitat d’amarratge i haurien estat connectats cadascun per un viaducte principal que haguera inclòs hotels de 5, 6 i 7 estreles, gimnasos, restaurants, terrasses, cafés, cines, camp de golf, balnearis, discoteques i un club de camp. Situada enfront de la platja de la Malva-rosa, el constructor va acabar imputat per estafa. El cost de la inversió: 5.000 milions d’euros.
Un telefèric sense funció. Amb l’arribada de la Fórmula 1 a València, el promotor de l’Illa Lluna va tornar a plantejar un altre projecte, tot i que el cost només era de 100 milions d’euros. Es tractava d’un telefèric que, a la part inicial, cobriria el trajecte d’anada des de la dàrsena construïda a la Marina Reial amb motiu de l’espectacle automobilístic fins a la Ciutat de les Arts. Les previsions per a fer rendible un negoci que es volia gaudir per mitjà d’una concessió era de 600.000 usuaris l’any. Absurd. Sense permisos, sense un finançament clar i sense especificar la utilitat d’una inversió d’aquesta magnitud, va tenir el mateix final que el projecte anterior: l’oblit.
Parc Ferrari. Amb la imatge de Barberá i Camps en un Ferrari gravada a la retina dels valencians, el 2012 el Consell del PP va apostar per la construcció d’un parc temàtic de la companyia prop del circuit de Xest. La inversió seria de 1.000 milions d’euros gràcies a l’aportació d’un fons àrab i l’extensió arribaria als 400.000 metres quadrats, que cedia de manera gratuïta la Generalitat Valenciana. El “cost zero” –sense tenir en compte els terrenys– que va prometre l’expresident Alberto Fabra va acabar fent traslladar el projecte a Catalunya.
Ciutat del Motor. Després del fiasco no consumat del Parc Ferrari, dos constructors valencians van impulsar amb el suport d’una empresa d’escàs capital anglés una Ciutat del Motor al costat del circuit de Xest. Tres milions de metres quadrats, 10 milions de visitants l’any, 5.000 milions d’euros d’inversió i la creació de 40.000 llocs de treball van ser les xifres que van aportar. L’historial dels empresaris i l’escassa solidesa del projecte el van acabar frustrant.
Marina Reial. Al forat econòmic que hi ha i camí de convertir-se en un complex de caràcter gastronòmic, el grup de Singapur ARC pretén construir un hotel de superluxe amb un casino apegat en un edifici annex. Per a fer-ho, vol invertir 1.000 milions d’euros en tres fases, que generarien 20.000 llocs de treball, un impacte econòmic sobre el PIB de 5.600 milions d’euros en els pròxims 5 anys i un increment del turisme de València de 754.000 persones l’any. Una altra vegada la mateixa experiència?
