La resurrecció de la València metropolitana

Com un vell mantra ple de pols, la reivindicació de l’esquerra del somni metropolità romania oblidada. Només algunes vegades des de les forces progressistes –i massa en temps d’eleccions– es treia del baül per a constatar que la vella solució continuava sent el millor remei per a adaptar-se a unes noves realitats urbanes que superaven allò local. No obstant això, les derrotes davant del PP, que havia donat el colp de gràcia a la iniciativa inicial, l’antic Consell Metropolità de l’Horta, retornaven l’aspiració a l’oblit.

Amb l’arribada al poder de l’esquerra al Consell, l’Ajuntament de València i en la majoria dels municipis de l’àrea d’influència al voltant de la capital, el projecte ha renascut de les cendres. L’alcalde de València, Joan Ribó (Compromís), es va reunir al poc d’arribar al poder amb uns quants alcaldes de les localitats veïnes. I en aquestes trobades ja va plasmar el seu desig de crear una València de més d’un milió i mig d’habitants, de formar una àrea metropolitana potent.

Sense els recels que va tenir l’anterior govern socialista de Joan Lerma, el nou Consell bipartit ha donat la benedicció al projecte. I s’hi ha sumat amb gran complicitat per enquadrar la primera peça del puzle metropolità: Generalitat Valenciana, Ajuntament de València i més de 60 municipis de l’àrea d’influència de la capital van acordar dilluns passat la creació d’una autoritat única de transport per a tota l’àrea de València.

“És el primer pas per a consolidar un projecte metropolità per a València”, va expressar en la firma del naixement de l’autoritat metropolitana de transport l’alcalde de Mislata, el socialista Carlos Fernández Bielsa. És el símptoma clar del fet que els actors polítics sembla que ara remen en la mateixa direcció. Al contrari del que va ocórrer en la dècada del 1990.

Desmantellat pel PP

 El 1987, la Generalitat Valenciana estava en poder dels socialistes i el govern de la ciutat de València, també. I just aquest any es va acordar la creació del Consell Metropolità de l’Horta. “Va ser un projecte de sentit comú, però va nàixer massa coix. I sense els diners adequats per a posar-lo en marxa”, recorda Josep Sorribes, professor d’economia regional i urbana de la Universitat de València, articulista d’eldiariocv.és i llavors cap de gabinet de l’Alcaldia.

Un projecte que a causa de la “poca predisposició” del Consell no va aconseguir enlairar-se amb prou força. I en el moment en què l’esquerra va ser desnonada de la Generalitat Valenciana pel PP, es va desmantellar de manera gradual. A canvi de dissoldre l’organisme, es van crear dos ens d’àmbit metropolità: l’Emtre, que gestiona els residus, i l’Emshi, que s’encarrega de les aigües residuals.

Tampoc va haver-hi cap intenció des de l’Ajuntament de València de plantejar cap projecte metropolità. “L’exalcaldessa Rita Barberá no va exercir el lideratge que li corresponia. De fet, ha constituït un fre per a l’impuls d’un projecte metropolità”, analitza Joan Romero, catedràtic de geografia humana de la Universitat de València. “Ella mai va creure en allò metropolità”, hi afig Sorribes. La desaparició de les línies d’autobús de l’EMT a Burjassot, Mislata i Alboraia en la seua última legislatura va ser una demostració de les seues prioritats polítiques.

A imitació europea

Mentre el projecte metropolità estava apartat, a la resta d’Europa es van adoptar iniciatives d’aquest estil. Fins i tot en països de connotacions centralistes com França. Experiències com la comunitat metropolitana de Lió –amb estatut particular propi– i Lilla, la italiana de Torí o l’alemanya de Stuttgart –amb un parlament metropolità– són les més destacades.

“A Europa, des dels anys 60 han vist que, per a adaptar-se al nou context urbà, allò metropolità era l’escala adequada”, indica Romero. “L’àmbit municipal en el segle xxi és inadequat per a dissenyar plans, excepte en unes competències determinades”, afirma Sorribes. “L’escala adequada és la metropolitana”, certifica Romero.

Les polítiques que Ribó vol dissenyar en l’àmbit metropolità són els residus, l’aigua, el transport públic, la bicicleta, l’horta i l’enllumenat públic. No obstant això, el plantejament metropolità que projecten els experts consultats va més enllà. “Ha de conjugar competències de caràcter econòmic, social i mediambiental. Però ha de ser fruit d’una relació de cooperació, d’un vincle dinàmic”, defensa David Estal, arquitecte, cofundador de l’estudi l’Ambaixada i col·laborador d’aquest mitjà.

“A més de les esmentades, ha de contenir aspectes de promoció econòmica –-com ara parcs tecnològics–, de provisió de serveis públics –educació, sanitat i esports–- i, en especial, d’urbanisme, de planificació del sòl. I a València en concret, de gestió de l’horta, que és metropolitana”, argumenta Romero. “El pla de protecció de l’horta és l’assignatura pendent”, recalca. Sorribes, en canvi, discrepa en alguns aspectes. “La part assistencial més pròxima, com ara educació o serveis socials, ha de continuar sent municipal”.

Tanmateix, els tres apunten, amb menys o més incidència, que la voluntat de mancomunar no ha de ser una cosa forçada per una administració o unes quantes, no ha de venir de dalt. “Que un servei es faça metropolità ha de ser fruit d’una relació de cooperació, voluntària. No d’una manera obligada o imposada”, adverteix Estal. “Cal prioritzar la cultura de la cooperació. No crear el nivell metropolità des del dret dur. S’ha de ser flexible”, complementa Romero.

I com s’ha de configurar l’àrea metropolitana? “S’hauria de crear un observatori metropolità, en què s’assagen distintes maneres de mancomunar serveis, amb flexibilitat, a què uns municipis pogueren adherir-se si funciona per a desenvolupar unes polítiques, i en altres casos, no”, opina Estal. “Ha de ser una estructura amb la menor burocràcia possible. Els acords, que es prenguen entre els alcaldes. Però després, que la faena la facen funcionaris. S’ha de fugir al màxim d’un model on es cree més burocràcia”, ressalta Sorribes.

“El model de Stuttgart està molt lluny. Però el patró francés és molt interessant. I crec que és al que hauríem d’intentar acostar-nos a poc a poc”, assenyala Romero. No debades, en molts lander alemanys –equivalents a comunitats autònomes a Espanya– van formant-se regions urbanes que van més enllà de la concepció metropolitana. “La clau del procés d’anar cap a allò metropolità ha de ser la coherència i l’eficiència”, sentencia.

Un procés amb riscos

A pesar que a les realitats urbanes empenyen cap a l’àmbit metropolità, el procés té riscos que s’han de mitigar. O, almenys, així ho apunta Estal. “Corre el risc que es capitalitze el territori, que li coste arribar més al ciutadà el servei amb un ens molt menys pròxim”. “El procés, repetisc, ha de ser fruit de la cooperació justificada. Si no, tot just es canvie de governs, es pot desmantellar tot el que s’ha avançat”, alerta.

“Hi ha una pregunta clau: qui ha de liderar aquesta iniciativa?”. Romero respon que Ribó. Una contestació que per a Estal corre el risc de caure en una visió centralista de la capital. “Ha de ser una relació igualitària”, reivindicava aquest dilluns Bielsa.

A aquests perills, se’n suma un de més. “Amb la formació d’una àrea metropolitana molt potent, on quedarien les poblacions rurals si la diputació que les ajuda està abocada al buidament de competències?”, qüestiona Estal. Ribó va contestar així en una entrevista a eldiariocv.es: “En les poblacions rurals s’ha d’apostar per les mancomunitats”.

A pesar dels riscos, el nou context urbà s’imposa. I la visió metropolitana emergeix com l’antídot per a solucionar les situacions incompressibles que es produeixen, com en el cas de la bicicleta municipal. El somni metropolità s’ha desterrat de l’oblit i comença a fer-se realitat. El projecte polític de la València de més d’un milió i mig d’habitants cada vegada està més prop.