Herbert Marcuse ens queda una mica lluny i no sé si val la pena mantenir-lo en la distància o, per contra, buscar a la seva teoria l'“home unidimensional” algun retorn útil. Després de tot, si en els últims anys han tornat Marx, Russell, Orwell o Sartre, no és descartable que a algun editor li passi pel cap “tornar-lo”, amanit com una panacea per als nostres problemes i, si s'escau, enfilar el revival en alguna llista dels llibres més venuts.
Encara que això últim és més improbable -les seves obres corren gratuïtament per la xarxa-, el cert és que els temps actuals són bastant propicis a agitar el seu record. Si, tal com queda certificat en L'home unidimensional, vivim dissenyats pels media o tenallats per impulsos “pavlovians” de consum, mutilada la nostra espontaneïtat i obnubilat nostre judici per triar el diferent... per què no? Si a més creix la nostra percepció d'enclaustrament, típica d'una societat en la qual no donem amb les claus adequades per exercir una oposició real, des d'aquesta “absència de llibertat, còmoda, raonable, suau i democràtica” de la qual ja avisava el pensador de l'Escola de Frankfurt... per què no?
I si a tot això afegim una experiència vigilada i documentada al minut, gràcies a unes tecnologies que el 1964, quan Marcuse va publicar el seu llibre, només podien concebre des de la ciència ficció, gairebé m'estic convencent que no és mala idea tornar a fer-li un cop d'ull a aquesta obra que va desmuntar tantes fantasies de progrés a banda i banda del Teló d'Acer.
No penso en això, però, com algú que ha d'escriure en diaris per guanyar-se la vida, sinó com algú que vol llegir per, diguem-ho així, anar-la perdent d'una manera tolerable.
Faig un passeig -i fins un blogroll- pels mitjans espanyols i la lletania és gairebé tan exasperant com els fets que l'han vingut provocant. La crònica groga sembla cobrir-ho tot, com correspon en tot cas a una política que s'ha convertit en una gegantina pàgina de successos.
Però, arribats a aquest punt, cal preguntar-se si queda alguna cosa d'aquesta “normalitat” a la degradació que la qualifiqui com a “notícia”. I si, atrapats en aquest bucle infinit, no estarem configurant un tipus de lector unidimensional que ja només té ulls per consumir i confirmar la catàstrofe. Un lector a la intempèrie, i en un present continu, necessitat amb urgència d'un mínim cau des del qual resistir i dibuixar algun pla per al futur.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
