Leer versión en castellano
Margaret Thatcher ha mort quan la seva època s'abalança sobre el present. Vas al cinema i et trobes amb “Argo”, sobre els ostatges nord-americans a l'Iran, o amb “Bàrbara”, sobre una professora de la RDA confinada per la Stasi. Dos arguments propis de la Guerra Freda que transcorren en l'inici d'aquella dècada. Dues històries per confirmar que el món d'avui no es va forjar, exclusivament, amb la caiguda del Mur de Berlín.
Back to the Eigthies és títol reincident en un musical que repassa la música d'aquests temps i en un documental que recorre el seu cinema. Des de l'art, Perder la forma humana és el nom d'un ambiciós projecte del Reina Sofia sobre la contracultura llatinoamericana d'aquesta dècada...
Però no es tracta aquí d'un viatge nostàlgic o arqueològic cap a aquest “allà”, sinó de la constatació que aquests temps semblen tornar i remoure les nostres vides actuals. Hi ha alguna cosa “thatcheriana” en aquestes notícies que donen compte de la febre privatitzadora, del desmantellament dels serveis públics o de l'enaltiment neoconservador d'un individualisme certament abstracte.
I si bé és cert que ja no existeix l'Enemic a l'altre costat del Teló d'Acer, també és veritat que els vencedors de la Guerra Freda, reticents a acceptar el món multipolar, enarboren el terrorisme com la unitat a batre i, encara pitjor, com la gran acusació per qualificar qualsevol desacord. El delicte, veritable o fals, de “comunisme” ha estat substituït pel delicte, veritable o fals, de “terrorisme”. (El feixisme és també tret a passejar en gairebé tot el ventall ideològic tan bon punt els arguments no donen per més).
Els 80 van ser anys ambigus i inclusius. Aquests són temps tèrbols i excloents. Llavors, el “tot funciona” (anything goes) es va imposar des de la cultura, en general, i l'arquitectura en particular. Avui impera el “tot s'hi val” imposat des de l'economia; qualsevol cosa en nom dels beneficis.
Als 80 es va donar el primer pas per trencar la societat i estellar l'Estat de Benestar. Ara recollim la collita d'aquesta “gran disrupció” de la qual parlava Fukuyama i veiem consumada la caiguda, probablement definitiva, de la classe mitjana.
Als 80 ens mostraven a una socialdemocràcia amb la il·lusió d'unir el millor del capitalisme i el millor del comunisme (versió postmoderna d'Olof Palme a Suècia). En l'actualitat, el pitjor dels dos sistemes es bat en el còctel que fa triomfar el model xinès.
És clar que avui el rap, la revolució digital o Internet donen la cara per aquesta època. I clar que, creuant l'Atlàntic, on abans hi havia dictadures de dreta sorgides de cops militars hi ha diversos governs d'esquerra sortits de les urnes i no de les armes. Així mateix, tornem a travessar l'oceà, la protesta ciutadana apareix en el lloc de les vagues de miners, per posar un exemple tan proper a la Dama de Ferro.
Una altra línia de comparació, n'hi ha per a moltes, parla d'un reciclatge decadent que posa sobre la taula a Cameron per Thatcher, Hollande per Miterrand, Lady Gaga per Madonna... i Justin Bieber per Michael Jackson.
I és que si en aquell decenni es renegava del futur apostant pel “present continu”, ara l'estratègia -com sol succeir amb els revivals- dóna un pas més i sembla encaminada a la perpetuïtat del passat infinit.