“Que la por sia narrada”

Que un llibre eminentment poètic sigui publicat en una col.lecció de narrativa desperta suspicàcies o, si més no, curiositat. Deix on dir no és un llibre corrent, esbotza les fronteres del gènere i ofereix una poesia narrada al voltant del tema de la solitud i de la creació, i l’angoixa consegüent. Una etiqueta? “Que la por sia narrada”, diu l’autora. Els dibuixos de Roger Abella intercalats en el text són el contrapès a l’expressió d’un sentiment difícil de digerir. I la cirereta per a un llibre-joia, la partitura -escrita a mà!- de Nacho López que posa música al text. Qui segella aquesta edició és Empúries, col.lecció de narrativa del Grup 62.

Una paraula pot dir més d’una cosa segons el context on se situa. Però també es pot jugar a trencar-la i multiplicar-ne el significat. Deixondir vol dir despertar, sortir d’un estat d’ensopiment. Però Núria Martínez-Vernis trenca deixondir i ho converteix en Deix on dir, que per mitjà de la desconstrucció i la investigació del llenguatge busca la pau. Això és el que intenta fer l’individu genèric creat per la poeta. Destruir per dir, per crear, per curar. I, en definitiva, “per sobreviure a la cruesa del món que hem construït”, explica l’autora. Un procés que pot seguir diferents camins. Aquí se n’exploren quatre.

A Trànsfuga, l’individu es tanca en si mateix, i busca refugi en la son: “M’orientaré per l’ombra amb la mà i les crostes”. Des d’aquí la lluita és la mutilació de la memòria, de la qual és difícil fugir quan un es queda sol amb si mateix, amb els seus records i, per tant, amb el seu mal: “Les veus no dormen mai, ni quan n’hi ha prou”. En aquest estat, l’individu camina en cercles al voltant de la por, l’ànsia, el temps que no transforma, la falta d’alè, “la bèstia es desfà per tornar a l’inici”. I la vida continua fent mal, “Obrir la finestra és com obrir-se les venes” perquè, al capdavall, el camí de la son s’ha fet impracticable, “les parets no s’han fet mai més rectes, les habitacions han confós els usos. No hi ha descans, no fem net”.

La segona part del llibre, Generació espontània, projecta la solitud i el buit en el procés de la creació artística. Hi persisteix: dir per curar, per amansir la bèstia. El camí triat, però, no és gens planer, i es creen moments de paràlisi en què tot i tenir el convenciment que sortirà alguna cosa encara no hi ha res, un moment en què el temps pren una altra dimensió, “La creatura és a l’espiral, l’eix del qual no marca cap mesura” i la percepció de les coses es fa ceguesa momentània: “I que en surti el que sigui, que deixin d’explicar-nos panoràmiques i ens aculli el racó cec, opac de por inconcreta, lloc de la pèrdua, ceguesa i desconcert.” Però tot i semblar que albira un bri de llum, la batalla continua: “Abans, dir-te que es tracta del buit i del seu poder de res o resoldre.”

A Ediccions, on es planteja una tercera via, la bèstia encara és viva: ràbia, fàstic, avorriment, caos i por. La por que fa guerra. Destruir per construir. El personatge es divinitza i crea figuretes de fang, rèpliques que confronta al món que ja ha decidit que no tornaria a veure mai més. Aquestes figuretes de fang surten a fer la guerra perquè ell no la faci, tal com la idea de Déu fent figuretes humanes i espargint-les en el caos del món: “Feina d’un fang per curar la memòria, fer-la cega, definitiva, limitada: xuclar massa grisa, un cap de cranc. D’esquena, un embruix, una droga enganyosa i jo de ressaca d’una fe, desconstruïda.” La realitat esdevé un conflicte incomprensible, “Un cap no rodola mai perquè sí, i jo ja no recordo per què.” La bèstia ha pres cos: la solitud, la creativitat, la guerra i la mort. I els humans perduts a l’estómac d’aquesta bèstia.

El llibre es tanca amb Rigor mortis, on l’individu que ha estat buscant la pau i no l’ha trobat abraça la idea de la mort com a única via per sentir-la. La perspectiva és esperançadora, “en la mort no hi ha dolor i no es perd la consciència”. I es busca morir per tornar a viure: “No tinc por, sé què passarà i qui m’acompanya.”

Arribats a aquí, és fàcil d’entendre que hagin calgut cinc anys per desconstruir la bèstia, disseccionar-la i explicar-ne les parts per mitjà d’un llenguatge elaboradíssim i creativament precís, que tot i tenir un to marcadament poètic, la concreció dels referents permet sentir de ben a prop el crit de guerra proferit contra allò que fa mal. La vida són petites morts, però també hi ha maneres de tornar a néixer i construir. L’individu de Deix on dir ho corrobora.