“És un mèrit increïble! Cristiano Ronaldo guanya més que tots els jugadors del Llevant junts”, exclamava l'altre dia Francisco Camps a un passadís de les Corts, en conversa animada amb el diputat popular –i granota– Rafael Ferraro. Amb els diners dels valencians que va embutxacar-se la trama Gürtel, la Generalitat no sols hauria pogut pagar el sou de Ronaldo, sino també els de Kakà i Benzema.
De segur que l'ex-president valencià no ha fet aquest càlcul, però. Des que fou declarat “no culpable” d'un delicte de suborn impropi, Camps s'ha refugiat al seu despatx del Consell Jurídic Consultiu i s'ha preocupat molt més de l'esport –de la pràctica i del seguiment televisat– que no de la política o l'economia.
Precisament aquest dimecres, 12 de desembre, farà un any de l'inici del seu judici. Un temps en què el País Valencià ha patit, amb efectes retroactius, les conseqüències d'una gestió governamental pèssima. Els 21.000 milions d'euros de deute, sense incloure-hi el de les empreses públiques. La nacionalització de Bancaixa via Bankia. La compra de la CAM pel Banc de Sabadell, i la del Banc de València per part de CaixaBank, ambdues per un euro. El creixement desenfrenat de la desocupació, que els darrers dotze mesos ha passat de 535.000 persones a 575.000. L'ocàs dels grans esdeveniments, de la Fórmula 1 al Màsters de golf de Castelló passant per la Volvo Ocean Race. L'aeroport sense avions, la Ciutat de la Llum en venda i una Marina Reial inutilitzada al sumptuós Port America's Cup.
El darrer any, la desena d'imputats que Camps va blindar a l'hemicicle valencià només s'ha reduït per la inhabilitació de Pedro Ángel Hernández Mateo, ex-alcalde de Torrevella condemnat a presó. Dels deu consellers que va nomenar el juny del 2011, Alberto Fabra únicament en manté tres; els dos més importants van marxar per la por al caos financer –el d'Economia– i pel risc que comporta barrejar-se amb investigats per la justícia –el d'Hisenda–, per bé que abans tant l'un com l'altre van haver d'engolir-se l'orgull i acollir-se al fons de rescat estatal.
La valenciana fou la primera autonomia a fer-ho, perquè les farmàcies ja no tenien ni per a comprar pastilles Juanola... Prou bé que ho sap l'esposa de Camps, que acumula diverses vagues en protesta pels impagaments de la Generalitat. Mentrestant, s'ha sabut que Santiago Calatrava –resident a Suïssa– va cobrar 94 milions d'euros per la Ciutat de les Arts i les Ciències, el cost de la qual va superar els 1.110 milions, que Iñaki Urdangarin tenia a València el seu Eldorado particular i que les ajudes al Tercer Món van quedar-se al primer segona de la cantonada.
Per acabar-ho d'adobar, Mariano Rajoy, aquell per qui Camps va pregar tant, tracta el País Valencià com si fóra Villar del Río. L'any vinent, tan sols Navarra –amb hisenda pròpia– i els arxipèlags balear i canari –amb règim especial insular– rebran menys inversió per càpita. Del transvasament de l'Ebre, ni se'n parla; el corredor mediterrani va per via lenta i cada cop té més competència pel centre, i l'IVA, que havia de mantenir-se sí o sí al 16%, s'ha situat al 21%.
Un any després del seu judici, els cinc membres del tribunal que van salvar Camps ho tindrien molt i molt difícil per aixecar la mà i declarar-lo “no culpable”. Algú d'ells potser ja se n'ha penedit, ni que siga perquè la pena, aquesta pena tan severa, ens toca pagar-la a tots.
Sobre este blog
Espai Valencià es la avanzadilla de Som, un nuevo medio de noticias y opinión hecho en el País Valencià. Som será, además, la redacción y la voz de eldiario.es en este territorio, cuyo lanzamiento se producirá próximamente. Hasta entonces, este blog albergará contenidos informativos de los redactores de Som y piezas de opinión de algunos de los columnistas que colaborarán con el medio.
0