Més alumnes pels mateixos reptes: l'educació a les Balears davant l’augment demogràfic

Balears és la comunitat amb el pitjor nivell educatiu de l’Estat; el nostre mercat laboral fomenta l’abandonament escolar o cal més inversió en educació. Aquestes són algunes de les afirmacions més comunes sobre el nostre sistema educatiu. Segurament les heu sentit o, potser, fins i tot les heu dit. El que passa a les aules amb els nostres infants és clau pel present i, especialment, pel futur de qualsevol societat, i fa la sensació que a les Balears aquest futur no és gaire optimista. Per això, avui a Passes Perdudes parlem d’Educació. No abordarem qüestions pedagògiques, ja que això és cosa dels experts; nosaltres parlarem de demografia.

Quan pensem en l’educació, normalment ho fem en allò que succeeix dins de l’aula. Un exemple és el debat sobre els mòbils que ha tingut lloc en els darrers mesos. Però, qualsevol docent ens dirà que un factor clau per desenvolupar bé la seva feina és el nombre d’estudiants per classe. Per poder baixar la ràtio professor-alumne, hi ha dos factors a tenir en compte. El primer són els recursos dels quals disposem, com els espais o les hores de docents. El segon és el nombre d’alumnes. Planificar, de forma acurada, quants nous alumnes iniciaran la seva vida educativa és importantíssim per poder fer una bona política, i cal anar amb anys d’antelació.

Els estudis demogràfics assenyalen que ens trobem davant d’una gran transformació. La reducció de la natalitat no és només un repte a l’Estat espanyol, ho és a tot Europa. La previsió d’aquesta davallada està obrint un debat sobre els reptes de futur i la finestra d’oportunitat d’oferir millors condicions amb recursos semblants. Prova d’aquest debat és la recent publicació d’EsadeEcPol sobre la qüestió i font d’inspiració d’aquest article. Però, i a les Balears, estem parlant de com volem que sigui l’educació en el futur?

Els nins i nines que vindran

Les nostres Illes no són una regió més d’Europa; de fet, són bastant diferents de la mitjana en molts àmbits. L’exemple paradigmàtic és que som una comunitat relativament jove, derivat, segurament, del nostre mercat laboral. Això, afecta a tota l’estructura de polítiques que puguem desenvolupar i ha d’estar present al disseny d’aquestes. Evidentment, també afecta la natalitat i per extensió, a la població en edat escolar.

Si posem la mirada llarga, veurem un comportament propi a les nostres Illes. Traçant l’evolutiu, som l’única província, juntament amb Almeria, que el 2037 tindrà més població en edat escolar que el 2013. La resta, a excepció de Navarra que queda igual, veuran reduïda aquesta dada. A províncies com Zamora, comptaran amb prop de la meitat de l’alumnat que l’any 2013. També sorprèn la dada de províncies amb una alta activitat econòmica, com Madrid o Barcelona, que també decreixeran.

Queda de manifest, per tant, que el disseny de la política educativa de la nostra terra haurà de ser diferent, que el del conjunt de l’Estat. Serà clau iniciar un debat autocentrat sobre què fer amb la nostra educació. Mentre el conjunt del país i fins i tot del continent, enceta un repte centrat en com gestionar la reducció d’alumnes, a casa nostra la qüestió serà a la inversa. Per tant, és urgent començar a pensar ara, perquè estarem sols. Toca planificar a contracorrent i amb un temps limitat.

Quins reptes suposa l’augment de població escolar?

L’augment del nombre de població en edat educativa obrirà nous reptes. És l’objectiu del sistema escolar oferir educació a tots els menors de 16 anys, però també és important que sigui de qualitat i generi una societat millor. Serà més complicat fer-ho amb més alumnes? Sembla evident que sí.

El primer repte que es planteja és la mancança d’espais educatius. És comú que en els centres de les nostres Illes, la sensació de massificació estigui molt present. Per tant, caldrà una política d’augment de les infraestructures, sigui obrint noves escoles o fent créixer l’espai de les ja existents.

L’increment demogràfic també generarà un desequilibri important en la relació alumne-docent. Aquesta ràtio es decantarà de forma creixent cap als alumnes. Si es vol millorar les condicions del nostre ensenyament, caldrà contractar més docents, però també fer una millor planificació en la distribució de places i responsabilitzar al conjunt dels centres en l’escolarització equilibrada de l’alumnat vulnerable. És clau fer una reflexió sobre com mantenir els estàndards d’aprenentatge en aquest context.

És d’esperar que l’augment de la població no sigui a totes les zones igual, és probable que els municipis amb més població creixin en major mesura. Aquesta anàlisi és aplicable també per barris o certes zones dels municipis. Per aquesta raó, caldrà aplicar més recursos allà on més ha crescut la població. També existeix el risc que els nins i nines dels barris més vulnerables visquin major densitat a les aules, agreujant així les desigualtats a l’educació. La mirada de l’equitat, per tant, s’haurà d’aplicar en la urgent planificació que cal posar en marxa.

Un cop gran per un sistema que ja presenta mancances

Els reptes exposats a l’anterior epígraf s’afegiran a la situació actual del sistema educatiu Balear. Aquest no presenta els millors indicadors en una sèrie de factors que, si no es comença a actuar aviat, es veuran agreujats. 

Tot i les seves mancances, actualment el model per a mesurar els diversos sistemes educatius són les proves PISA. Fa pocs mesos que vàrem conèixer els resultats de les proves realitzades el curs 2022, i no va deixar a les nostres illes en molt bon lloc. Tot i que en onades anteriors la posició ha arribat a estar més baixa, el nostre arxipèlag obté pitjors resultats que la mitjana de la UE, l’Estat espanyol i l’OCDE en els tres nivells representants. Sent especialment gran la diferència en lectura i ciències.  

Un altre mètode per mesurar l’estat de la nostra educació, és la proporció d’abandonament escolar que hi ha a les seves aules. En aquest cas, ens trobem amb la xifra més alta de tot l’Estat, igualats amb Ceuta. Aquesta problemàtica és recurrent i presenta una relació directa amb el nostre mercat laboral. Amb tot, s’hauria de considerar com un fracàs que una proporció tan alta d’alumnes no continuïn la seva educació.

Les dades, per tant, són una evident demostració que el punt de partida no és òptim. Als nous alumnes els espera un sistema educacional que obté pitjors resultats acadèmics que les regions del seu voltant i que, a més, genera més abandonament que cap altre. El context evidencia que la revolució del nostre sistema ha de ser profund.

I amb aquest escenari que fem?

Ens trobem davant un escenari en el qual, mentre al nostre voltant s’estarà discutint sobre com aprofitar la baixada de la població escolar per oferir millor educació, a les Balears haurem de millorar un sistema amb la dificultat afegida de tenir més població. Costa imaginar que puguem seguir el ritme a estats com Portugal, que planteja l’augment de l’educació obligatòria fins als 18 anys o el pagament de les extraescolars amb aquesta perspectiva.

Però la primera passa per revertir la situació és començar a dedicar més recursos a la matèria. El fet de no trobar-se entre les comunitats que més inverteixen en educació no s’explica partint de les dificultats que s’han descrit fins ara. Cal reflexionar, sí, però sobre totes les coses cal invertir i fer-ho a tots els nivells. Més i millors espais i més docents.

Queda clar, per tant, quina és la recepta, inversió i planificació. La situació avui és greu, però amb l’augment de la població escolar, pot convertir-se en extrema. No ens hem de conformar amb garantir el dret a l’educació, hem d’aspirar a fer un sistema millor i ho hem de començar a fer ja.