Tenim un problema a Espanya. I aquest problema s’anomena 3%

La política espanyola fa temps que s’ha desplaçat a les pàgines de successos. Hui, la corrupció política és, juntament amb la desocupació i el “problema territorial”, un dels nostres tres grans problemes com a comunitat política. En el moment d’escriure aquestes línies la Guàrdia Civil busca proves de finançament il·legal en la seu del PP de Madrid, l’expresident Jordi Pujol compareix en l’Audiència Nacional en qualitat d’investigat per un presumpte delicte de blanqueig de capitals, l’expresident Jaume Matas i membres de la família reial espanyola estan jutjant-los amb moltes altres persones per pretesos delictes de malversació i suborn, responsables d’una gran empresa pública del Ministeri d’Agricultura estan acusats de pretesos delictes de malversació i suborn, uns quants exalts càrrecs polítics del govern andalús estan acusats de pretesos delictes semblants, un exsecretari general de PP de Madrid, un exgerent del PP, un exconseller del govern valencià i un expresident de Diputació de Castelló estan o han estat a la presó, dos expresidents de la Diputació de València i de la de Castelló són investigats per greus delictes de corrupció política, desenes de responsables polítics del PP de València, amb el seu grup municipal gairebé al complet, estan sent investigats, centenars de responsables públics locals en tot Espanya (quasi 1.700 casos oberts per corrupció econòmica) i desenes d’empresaris han estat o estan sent investigats, acusats o condemnats per delictes semblants en operacions diverses, i algunes operacions policials, moltes de les quals continuen obertes en seu judicial, han evidenciat l’existència de xarxes criminals organitzades dedicades a enriquir-se amb els impostos de milions d’espanyols decents.

Tenen cap relació aquests fets amb els que al seu dia es van denominar cas Naseiro o cas Filesa? Hi ha cap semblança entre les dificultats que va trobar al seu dia el jutge Manglano i fa poc el jutge Castro? Al meu parer, n’hi ha molts punts en comú. Què podem inferir de tot això? En primer lloc, que a Espanya hi ha un problema molt seriós de corrupció política quasi sistèmica, estructural i que ve de lluny. No sols a València, encara que València i Madrid constitueixen els casos més acabats de degeneració política del model de la mà dels dirigents del PP i siguen la “zona zero” de la corrupció política en aquests últims anys. Estem davant d’una versió de capitalisme de casino, castís i provincià, on unes elits a partir de xarxes informals han consolidat un model clientelar, amoral i cínic. La seua concepció de la democràcia és tan primitiva que han arribat a creure que les institucions eren seues, han ignorat o han vulnerat els protocols més elementals de l’Estat de Dret, han impulsat lleis i reglaments i han aprovat reformes judicials en benefici propi i mantenen privilegis intolerables, com la figura de l’aforat, per romandre atrinxerats en parlaments i eludir o provocar dilacions indegudes en funció dels seus interessos. Critiquen amb virulència els que ells anomenen “antisistema”, quan en realitat els verdaders antisistema són aqueixes elits que han pervertit, degradat i corromput quasi tots els puntals fonamentals del sistema democràtic.

En segon lloc, el model extractiu i de captura de les institucions públiques s’ha sofisticat amb el pas del temps, però, en essència, és idèntic al ja descrit per Javier Pradera en el seu text escrit en els primers anys de la dècada dels noranta, quan denunciava l’existència d’un problema important de corrupció en les seues tres versions: blanca, grisa i molt especialment negra. El cas Naseiro era, en allò bàsic, semblant al cas de pretesa corrupció que un quart de segle després pot afectar els responsables del cas Imelsa en la Diputació i en l’Ajuntament de València o a l’Operació Taula. Però no difereix dels anomenats casos Bárcenas, Gurtel, Brugal, Aigües Ter-Llobregat o Púnica entre una relació interminable repartida per tot Espanya. El model remet a tres figures: prevaricació, suborn i blanqueig de capitals, i descansa en tres puntals fonamentals: un responsable polític que a vegades compta amb la connivència d’algun servidor públic, una empresa que suborna o a qui es demana un suborn per a obtenir a canvi una contracta o un servei determinats i un intermediari. I a la llunyania, quasi sempre, el finançament il·legal de partits polítics, sondejos d’opinió i campanyes electorals.

Amb la informació disponible, no sabem si ara hi ha més o menys corrupció política que abans. Potser n’hi haja menys que en la dècada del tsunami immobiliari i moral. Ara les possibilitats d’enriquiment associades a l’urbanisme s’han reduït i el grau de tolerància d’una societat fracturada i empobrida per les polítiques “austeritàries”, que han afectat en especial els treballadors i les treballadores amb salaris més baixos, és molt més baix. Desconeixem també si les pràctiques estan més o menys generalitzades que en els anys huitanta i noranta. El que sí que sabem són tres coses: a) que a penes coneixem alguns casos que, via delació, denúncia o investigació de servidors públics, arriben als jutjats; b) que la societat espanyola ha demostrat una complicitat permissiva que pertorba i confon, i c) que gràcies a uns quants diputats, diputades i periodistes, a unes quantes dotzenes de jutges i fiscals, i a uns centenars de membres dels cossos de seguretat de l’Estat, s’ha entrat en una etapa nova en què sembla que la impunitat dels responsables polítics és més petita que en altres temps. Com a contrapunt als molts silencis còmplices, crec que hem d’agrair públicament a alguns diputats i diputades valencians, a professionals i investigadors, a alguns periodistes i a alguns jutges que van fer molt bé la seua faena, sobreposant-se no sols al retret públic d’alguns representants econòmics i socials, sinó vencent a vegades la resistència dels seus propis companys de partit o de professió.

En tercer lloc, que una minoria privilegiada que s’ha sentit immune en el seu pantà particular, s’ha dedicat a saquejar de manera sistemàtica, organitzada i generalitzada amb una lògica tan devastadora com alarmant: aprofitar-se dels pressupostos públics, via adjudicacions manegades o autorització de sobrecostos injustificables, allà on fóra possible: construcció de grans infraestructures, escoles, hospitals, centres culturals o esportius, serveis públics bàsics (aigua, residus, depuració, enllumenat), cursos de formació, serveis socials, dependència i residències per a persones grans, serveis de prevenció i extinció d’incendis forestals, empreses d’ITV, cooperació al desenvolupament, habitatge social… qualsevol programa que disposara de recursos públics o qualsevol departament o empresa pública que tinguera capacitat d’endeutar-se ha servit per a aqueix propòsit. Moltes vegades sense justificació, sense control, sense tramitació d’acord amb llei o recorrent a formes de licitació improcedents. L’informe sobre Ciegsa elaborat pel viceinterventor general de Control Financer de la Generalitat Valenciana és una bona síntesi de totes aqueixes patologies i pràctiques irregulars, de la manera com uns responsables polítics determinats s’han mogut pel clavegueram del poder, provocant una pèrdua de 2.800 milions d’euros a la Generalitat Valenciana, alhora que milers de xiquets eren aparcats en aules prefabricades.

En quart lloc, fins on sabem, la corrupció pública està més arrelada en l’escala local i regional. Però el problema no sols és València, és Espanya. De Castro Urdiales a Lanzarote, d’Orense a Marbella Alguns estudis recents sobre la geografia de la corrupció urbanística a Espanya entre els anys 2000 i 2010 avalen aqueixa afirmació. El problema era general, sense distinció d’ideologies i ni tan sols la Comunitat Valenciana ocupava els primers llocs quant a nombre de municipis afectats per casos de corrupció. Però no tenim encara a l’abast investigacions que proporcionen una idea aproximada de la verdadera dimensió d’aquestes pràctiques de saqueig i balafiament de diners públics en l’Administració General de l’Estat (dit en altres termes, no sabem quants Acuamed haja pogut haver-hi al recer de les adjudicacions de grans infraestructures durant tot el període democràtic) i falta encara molta informació contrastada sobre la dimensió de la corrupció pública en l’escala regional.

En cinqué lloc, no hi ha hagut una voluntat política clara d’eradicar el problema. El Grup d’Estudis de Política Criminal, en el seu manifest sobre la corrupció, ho va expressar amb una claredat meridiana: “L’estat actual de coses és fruit del plantejament deliberat de dissenyar un sistema tendencialment incapaç d’aconseguir els fins institucionals a què es deu. Això sense oblidar la passivitat social, si no complicitat cultural, davant d’aquest fenomen”. La colonització, fins ara, d’uns òrgans de control determinats i la influència decisiva en la composició d’òrgans judicials pels dos grans partits, permet poder parlar per al cas espanyol d’un procés de cartelització dels partits polítics, ben estudiat pels professors Katz i Mair, que no hi ha ajudat. En aqueix context, ruboritza alhora que constitueix una falta de respecte intolerable a milions de ciutadans honrats, que Mariano Rajoy afirme al gener del 2016 que “açò s’ha d’acabar i ací ja no es passa per cap més” (el subratllat és meu).

En sisé lloc, hi ha una gran desconfiança interpersonal I TAMBÉ en els partits polítics i en les institucions i els seus representants. I quan en un país s’instal·la el cercle viciós de la desconfiança, no sols no se’n pot traure res de bo, sinó que potencia la corrupció privada. Els sembla que és normal que només 600.000 contribuents espanyols (el 3,2%) estiguen en el tram de base imposable superior a 60.000 euros o només 200.000 (l’1%), per damunt dels 90.000? Si hi afegim les dades d’economia submergida estimades per GESTHA (entre el 23-25%) o de frau fiscal (entre el 6-8% del PIB), tenim un quadre bastant acabat de la faena pendent.

La bona notícia és que ara la percepció de la corrupció és molt alta. L’últim informe de Transparència Internacional indica que Espanya ha descendit deu posicions, al lloc 40, en l’índex de corrupció internacional. Els estudis periòdics del CIS indiquen que la corrupció és percebuda com un dels problemes principals. Diu Manuel Villoria que el 2013 un 95% dels espanyols creien que hi havia corrupció en les institucions nacionals i que “som el país líder d’Europa en la creença per les nostres empreses en l’extensió de la corrupció en la contractació: 83% a escala nacional, 90% a escala regional i local (mitjana europea 56 i 60%, respectivament). Potser per tot açò, les empreses espanyoles són les que, juntament amb les xipriotes, menys participen en la contractació pública: l’11% d’empreses en els últims 3 anys”. I no hi participen perquè, segons les empreses, és impossible obtenir contractes per les raons següents: contractes teledirigits, conflictes d’interés, arranjaments previs, criteris de selecció poc clars, disseny fet pel contractista, abús de processos negociats, modificats i abús d’emergència Els sona? Per què no hem tallat a temps aquesta deriva?

Aquest país necessita depurar-se a fons. Reiniciar-se des de fonaments ètics i transparents, recuperar la seua autoestima i la seua reputació com a comunitat política. A més que alguns més siguen jutjats, un poc més, molt més, ha de passar en aquest temps nou. Ara és temps de ferma voluntat política per a adoptar decisions. Els poders públics han d’impulsar canvis creïbles i molt profunds per a recuperar la confiança en les institucions. Un problema sistèmic requereix actuacions radicals. Sabem molt bé i des de fa temps què cal fer i per on cal començar. També sabem que són més eficaces les mesures preventives que les punitives. L’àmbit penal (deixar que treballe la justícia) no és la millor solució. És el temps de la política impulsant una agenda tan coneguda com ignorada fins ara: a) nova legislació (estatal i regional) sobre transparència, creació d’oficines anticorrupció, accés a la informació i sistemes obligatoris de dació de comptes en el sector públic; b) nova legislació sobre contractació amb les administracions i les empreses i les fundacions públiques; c) revisar tot allò que s’ha relacionat amb la professionalització de les administracions, gestió de conflictes d’interés, processos d’auditoria, control de legalitat i control polític i social, en especial en l’escala local, tal com proposa Fernando Jiménez; d) revisar la legislació en matèria d’indults per a responsables polítics condemnats per corrupció i posar fi a l’aforament de diputats i de senadors; e) despolititzar els òrgans judicials i de control; f) revisar la legislació en matèria de frau fiscal i reforçar amb mitjans i personal tant el sistema judicial i els cossos forces de seguretat com l’Agència Tributària, incorporant-hi nous perfils i més coordinació, en especial reforçant la Unitat de l’Agència Tributària adscrita a la Fiscalia Anticorrupció; g) estudiar la possibilitat d’incloure una limitació de mandats en els responsables polítics; h) revisar la legislació penal seguint les orientacions dels experts, i finalment, però no en últim lloc, revisar seriosament la legislació sobre el finançament dels partits polítics.

Es tracta de dificultar al màxim les pràctiques corruptes i recuperar la confiança en les institucions. Aqueix esforç, hui a Espanya i molt especialment en una Comunitat Valenciana tan colpejada per les notícies sobre corrupció, és impostergable. El camí emprés per l’actual Govern de la Generalitat Valenciana i per les Corts Valencianes en matèria de transparència i lluita contra la corrupció és hui tan necessari com urgent. Va en la bona direcció i pot servir d’orientació a altres governs i parlaments. La tasca serà llarga i difícil, però és de les que justifiquen una legislatura. Perquè ajudarà a traure el nom de València de les pàgines de successos i col·locar-lo en el mapa de la decència i l’honestedat. Dues qualitats que sempre han acompanyat un poble que ara està sotmés, injustament, a l’escrutini i a l’escarni públics.

Joan Romero és professor de la Universitat de València