Entre dimonis i sants: Sant Antoni, la festa de Mallorca que es resisteix a la globalització

N’Aileen i n’Oriana giren en cercles agafades de les mans. Als seus caps despunten quatre corns de dimoni. La més gran –set anys– va néixer a Colòmbia. La més petita –sis–, a Panamà. Entre elles, i amb na Yoreli, la seva mare, xerren amb accent paisa. Molt marcat. Les esses ressonen amb força quan les col·loquen entre vocals. Quan, en català, se’ls pregunta per la festa de Sant Antoni i, en català, responen (“a ca nostra sí que ho celebram”), reprodueixen, exactament, aquestes esses tan marcades. Llengua distinta, mateix fonema. Les arrels d’Aileen i Oriana Ramírez Orozco es troben a l’altre costat del món, però els seus records infantils, encara en construcció, són tots de sa Pobla, Mallorca. Allà hi arribaren amb els seus pares fa quatre anys. Temps suficient per sentir que el 16 de gener és la data més important de l'any.

Un fil invisible cus els pobles del nord de Mallorca durant els dies centrals de gener. Començant a Pollença, on, com gairebé tot, la festa es viu de manera diferent, i recorrent d’Alcúdia a Capdepera, a Muro, Santa Margalida, Manacor, Sant Llorenç o Artà es vibra amb Sant Antoni. Una mitja lluna traçada al mapa de l’illa on la vigília del sant més venerat (sota el qual es beneeixen els animals la matinada del 17 de gener) vol dir fogueres, petards, misses cantades (ses completes), tin-tin-tin de cascavells, danses demoníaques, gegants i caparrots, xeremies, tambors, ximbombes i gaites, fred i, moltes vegades, pluja. Orgull agrícola i ramader. El record d’un temps –gairebé extingit– que en aquests pobles troba els seus darrers bastions.

Sant Antoni marca, a més, el principi del final de l’època de les matances. D’aquí, els talls de porc que es torren a la brasa i, també, les gloses que s’improvisen al calor del foc. Versos que, si se’ls aplica la ironia necessària, poden picar més que les espinagades: una gran coca, rectangular, es farceix d’acelga, alls, julivert i, en el cas de sa Pobla, a més de la recepta amb col i llom, es completa amb anguila. Temps ençà, sempre de s’Albufera, la sortida al mar d’aquest municipi sense costa. Ara, com s’escolta dir pels carrers d’un poble en festes, amb anguila valenciana.

Sigui o no, cent per cent de km0, l’espinagada és mel. El mos perfecte per deixar-ho preparat sobre una taula on se seuran a sopar, sense una hora predeterminada, deu, vint, trenta o quaranta comensals. A ca Gabriel Mateu Mas –pobler de tota la vida, generació boomer– fa anys van haver de penjar el cartell de complet: “Sempre tens cosins o amics que viuen a Palma i volen pujar per Sant Antoni, però la família va cresquent i arriba un moment que ja no cap tanta gent. Aquesta festa, als de la meva edat, ens connecta amb la infància. Ser sanantonier és un orgull que es transmet de pares a fills, de padrins a néts”.

Al nucli urbà de sa Pobla viuen 14 mil persones. Els carrers són estrets, com si no s’hagués volgut tapar amb asfalt ni un metre quadrat més del necessari de la terra fèrtil que es cultiva més enllà d’una circumval·lació que li dona forma de patata al plànol de la vila. Una alegoria del seu motor econòmic: a l’altre costat de la carretera no hi ha altra cosa que hectàrees i hectàrees de tubercles. La temporada d’estiu a sa Pobla va, per tant, de recollir-los. Aquesta activitat, i la seua potent cooperativa, és, segurament, la raó que explica que els poblers no perdessin, ni tan sols durant la dictadura franquista, una festa que aconsegueix l’equilibri fràgil de ser transversal i identitària alhora. Tan cristiana com pagana.

Ningú, potser, ha representat millor aquesta dualitat que Mateu Galmés, el mossèn que va fer ballar el dimoni a Manacor durant els anys setanta. “És una figura essencial per a qualsevol manacorí perquè Mossèn Galmés va evitar que aquí es perdés la tradició. Va ser molt important el seu impuls al crear el Patronat de Sant Antoni [quan el traslladaren a Palma, al 1982]; així, la celebració, tot i ser recolzada per l’ajuntament, la segueix organitzant el poble. Amb ell com a rector de la Mare de Déu dels Dolors [el temple principal d’aquest poble gran, ciutat petita, la capital del Llevant mallorquí] es reorganitza la festa i es revitalitzen els balls de dimonis”, explica Rafel Perelló. Descriu aquest estudiós de la cultura i el tarannà de la Mallorca preturística una de les imatges que més impacten als ulls que miren per primera vegada tot allò que passa el 16 de gener, el gran teatre de la revetlla.

A les places, la figura agegantada del sant –barba, hàbit, bastó, només li falta el porquet a la seua vora– bota entre dimonis, que a cada lloc tenen aspecte i noms diferents, però que representen les mateixes criatures infernals que van temptar Sant Antoni al mig del desert. El públic riu, aplaudeix, gaudeix, dispara fotos, grava vídeos; els garrits obren els ulls com plats o rompen en plors. L’hagiografia transmuta en comèdia burlesca. El Carnaval i la Pasqua abraçats sense Quaresma pel mig.

En aquest ambient, els polítics més importants de l’illa acudeixen a donar-se un bany de masses. A la missa de sa Pobla, les màximes autoritats prenen posició davant del poble pla. En quatre butaques d’aire medieval, Llorenç Galmés, president del Consell, i Biel Ferragut, l’alcalde. Al costat, Alfonso Rodríguez, delegat del Govern, i Marga Prohens, presidenta del Govern. (PP, 2 – PSIB, 1 – Independents per sa Pobla, 1). Darrere d’ells, mitja dotzena de bancs reservats. Diputats, consellers, regidors, directors, assessors. Tots pendents d’una homilia que els anima, “a la pluralitat de pensaments presents a l’assemblea”, a “reunir-se com a germans” al calor dels foguerons.

Potser aquesta sigui l’energia espiritual que permet a Jorge Campos, impulsor de VOX a Mallorca, resistir, sense piular, una missa on no es pronuncia cap paraula en castellà. I a Iago Negueruela, referent del PSIB des que Francina Armengol va emigrar al Congrés dels Diputats, besar, sense fer-se creus, el mateix crucifix que besen, una per una, les centenars de persones que omplen l’església. Després, els mil tubs de l’orgue responen per última vegada i tots criden: “Visca Sant Antoni!” Hora de sortir al carrer i, sota una tempesta que va i ve, sopar els embotits i la carn que cadascú s’ha portat de casa. Les flames, aquí i allà, il·luminen la nit.

“A finals dels setanta i principis dels vuitanta, la tradició de Sant Antoni es va aprofitar del fet que, els que eren vells, tenien la il·lusió de refer el que s’havia perdut durant el franquisme i els que érem joves, ho teníem tot per fer. Va ser una època en què la festa va agafar volada. Quan jo era alcalde ja hi havia colzades per venir a completes. No hi faltava ningú. Ni del Govern –ja fos amb Cañellas, Matas o Antich– ni de l’oposició”, explica Jaume Font Barceló. La seua carrera política és una matrioshka que permet entendre la idiosincràsia electoral dels municipis que celebren al patró agro. Font va ser regidor –de Festes– per Convergència Poblera (reformulació local d’UCD després de la seua desaparició) als vuitanta. Alcalde, presentant-se com a independent, del PP, des de 1991 a 2003. Després de saltar a la Conselleria de Medi Ambient durant el segon mandat de Jaume Matas, l’arribada de José Ramón Bauzá a la presidència balear dels conservadors li va obrir la porta de sortida. (“Va rompre el consens lingüístic: no ho podíem acceptar”, recorda tants anys després). Era 2011. Llavors, va crear la Lliga Regionalista, es va unir als supervivents d’Unió Mallorquina per fundar El PI i, just abans de la pandèmia, va dimitir com a president dels insularistes al divorciar-se dels seus antics aliats.

És a dir, si alguna cosa representa Jaume Font és que a la Part Forana –i especialment a la zona santantoniera, una comarca imaginària que abraça des de la Tramuntana fins al Llevant–, el bipartidisme no funciona. A l’eix esquerra-dreta cal afegir-hi altres qüestions, començant per la identitat. I, aquí, Sant Antoni Abat, l’eremita que es va retirar a les arenes del Sàhara per fundar l’ofici de monjo, juga un paper essencial: “A aquesta festa apareixen molts de les nostres icones. Algunes, antiquíssimes, amb més de set-cents anys. Altres, molt més recents, perquè la tradició es va renovant i els joves han de dir i fer la seva, jo ho començ a veure amb els meus néts, que tenen onze i dotze anys. El més important és que segueix sent un dia en què tot el poble celebra, a la vegada, al carrer. Per a mi, Sant Antoni és agafar la ximbomba, anar a esmorzar, sol, a un bar i posar-me a cantar amb la gent que em trob”.

“A mi el que m’emociona”, explica Rafel Perelló, “és veure cada vegada més joves visquent aquesta festa amb tanta intensitat. És una bogeria el que passa a Manacor durant les completes. Emociona, molt. Vivim en un món cada vegada més globalitzat i la globalització implica que tot sigui igual, que ens oblidem de qui som i trenquem el nostre vincle amb la tradició de la qual venim. El repte, al nostre municipi, és aconseguir que els immigrants que han arribat durant les últimes dècades s’impliquin més a la festa. Sant Antoni té poder integrador, però he de reconèixer que no ho esteim aconseguint. Una de les raons és que part d’aquests nous manacorins no estan aprenent a parlar català”. No pareix tasca fàcil: Manacor, en vint-i-cinc anys, ha doblat pràcticament la seua població. De 27 a 47 mil habitants. Molts d’ells, d’origen magrebí, subsaharià o llatinoamericà.

Com el berber que estrima l’espectacle piromusical de sa Pobla mentre escriu en àrab pel WhatsApp. O com les garrides que, agafades per dos mares de pell negra i cap cobert amb turbant blanc, posen cara de por quan un dimoni els treu la llengua a un pam de distància. O com l’equatorià que mou el cul al so d’una salsa porto-riquenya mentre fa una barbacoa a la porta de ca seua (“pagam 1.500 euros de lloguer; som al centre de sa Pobla, no és barat, però aquí es viu bé”). O com n’Aileen i n’Oriana que, tal volta, en el futur, acabaran vestint-se de vermell infern o animant un caparrot durant uns dies on, sense aconseguir-ho del tot encara, la dona va guanyant terreny per representar els papers principals de la festa en què Mallorca reivindica les seues essències.