La dolorosa i irreparable metamorfosi del pintor Stolz Viciano

“Los bocetos han gustado mucho, sobre todo el ovalado, porque además de lo gracioso entona muy bien con los muebles del dormitorio donde se ha de colocar”, li comentava per carta el seu marxant al pintor Ramón Stolz Viciano. Qui li encarregava aquella madona (Verge Beneyto) exigia que anara a joc amb els mobles del dormitori, com qui entapissa una butaca més. Qui paga mana, i més en aquell any de 1946 quan els artistes no es podien permetre massa ínfules, ni llibertats.

Ramón Stolz Viciano, fill de Ramón Stolz Seguí, té un pinzell subtil i segur, i aquella madona, tot i el sorprenent encàrrec, és d’una bellesa renaixentista. Qui pintava així –com pinta Stolz!– havia de sentir les punyents paraules dels encàrrecs, les petiteses de la vida burgesa de postguerra. “Comience por ejecutar el de Irenita, que es la que urge más, pues se ha de colocar en la cabecera de su cama y no tiene nada actualmente”, li urgia el marxant. Possiblement no som capaços d’imaginar les penúries, les dificultats, per les que hagué de passar, ell i tants altres creadors. Irenita Beneyto necessitava una pintura per a la capçalera del seu llit i el pintor acceptava l’encàrrec per tal de guanyar-se unes pessetes i sobreviure la dura postguerra.

Abans de la guerra, Stolz s’havia caracteritzat per realitzar una pintura modernista, cezaniana per moments (giorgionesca també, segons alguns estudiosos), d’una gran exigència tècnica, i d’una gran bellesa. El llenç Vacances (1936), de 266 x 198 cm, mostra un grup de dones en la costa, després de prendre el bany, algunes quasi completament nues. És d’una bellesa rotunda, sensual, manetiana. En el quadre La toilette (1934) insisteix en l’estudi del nu femení, i en Nu amb espelma (1930) va més enllà i mostra una escena de voyeurisme, amb una dona adormida nua, de pits opulents, mig oculta per un llençol, per on aflora el pubis. Un quadre courbetià. Stolz havia viatjat molt, coneixia les avantguardes, i traure’n partit.

I, tanmateix, després de la guerra Stolz va abandonar aquesta pintura. El conflicte l’havia sorprès a Madrid, on es va dedicar a salvar obres d’art de la barbàrie i la destrucció, junt amb el seu amic Enrique Lafuente Ferrari, un historiador de l’art molt respectat. Però en acabar la guerra, i amb la victòria de Franco, Stolz hagué de reinventar-se. Va abandonar les dones despullades i va començar a pintar bodegons, curulls de flors i fruits. En un quadre titulat Taronges P. M. (1954), el pintor s’ha de plegar a les exigències de l’exportador de taronges Pedro Monsonís, que li exigeix que cada cabàs duga pintades les seues inicials. En aquest quadre una collidora, transmutada en valenciana, duu al cap un d’aquells cabassos monsoninescs, a vessar de taronges, en una escena una mica grotesca, perquè o aquella dona és la ben plantada o Stolz no sap el que pesa un cabàs d’aquells (suposem que Monsonís sí). Siga com siga, en aquell quadre hi ha tota l’antinaturalitat de l’encàrrec, i el pintor perd la seua energia en un tema que no li és propi, que no domina.

Mire de nou l’obra de Stolz. Aquelles dones sensuals, de pitrams importants, una mica cezanesques, desperten en mi una infinita curiositat. Els seus dibuixos, realitzats amb carbonet i clarió, també em resulten especialment seductors. Són sobris i, al mateix temps, subtils, íntims, recollits en una intimitat eròtica. Quasi tots ells són d’abans de la guerra, abans que el gust dels exportadors de taronges i de les famílies burgeses marcarà el camí del pintor. O abans que les comandes religioses ocuparen bona part del seu temps, perquè Stolz també va començar a dur a terme grans murals per als interiors de les esglésies. Fins que li va arribar l’encàrrec de la seua vida, la pintura de la cúpula del Monument als Caiguts, a Pamplona, de vint-i-quatre metres de diàmetre, la segona més gran del món, després de sant Pere. El pintor valencià la va pintar en tres mesos, en una proesa de tècnica i execució. I allí, amb la seua prodigiosa habilitat pictòrica, va narrar les gestes dels prohoms navarresos, des de les heroïcitats del sant Francisco Javier, evangelitzant Àsia i Oceania, fins als requetès de Zumalacárregui, amb el complement dels voluntaris de la guerra civil: un falangista, un soldat regular i un requetè, tots ells sota la bandera dels terços dels requetès. I, d’aquesta manera, el pintor va justificar la Santa Creuada franquista, i la va dotar de continuïtat històrica, en la defensa dels valors patris espanyols.

Avui he anat al carrer del pintor Stolz, al barri de l’Olivereta, al costat de l’antiga presó Model de València. L’he recorregut de punta a punta. En aquell carrer sense ànima ni interès, he rememorat aquella proesa pamplonesa del pintor. Tant d’esforç, tanta tècnica, tanta capacitat, balafiades en aquell monument a l’horror. El chef d’oeuvre del gran Ramón Stolz Viciano és aquell pastitx patriòtic i franquista. Pense que aquell carrer és una mena de paràbola amarga del que fou la vida del pintor: un bon i ben lleig carrer. Sens dubte, Stolz es va guanyar bé la vida, va tenir tota mena de distincions per parts les autoritats del règim, però la seua obra a hores d’ara projecta una melancolia infinita. La dels artistes frustrats, que podent haver estat tant, es varen quedar en tan poc.