El Jaume I dels germans Vallmitjana

Sempre he lamentat que l’escultura de Jaume I, situada al centre del Parterre, es fera amb el bronze de cinc canons del castell de Peníscola. Veig l’escultura i pense en el Papa Luna, i en aquell horitzó d’atzur que es divisa des del castell. Onze tones de bronze foren utilitzades, la major part provenint d’aquells canons que havien lliurat tantes batalles. Teodor Llorente, esperonat per la seua vena patriòtica més exaltada, volia homenatjar el rei conqueridor, i des de Las Provincias va fer una campanya de subscripció popular. L’única condició que va posar l’Ajuntament de València és que no costara ni un gallet a les arques municipals. Si el poeta nostrat volia homenatjar el rei català, que allò fos sense despesa pública i que semblara una cosa més aviat tronada de sentimentalisme patriòtic. A més a més, la gran escultura eqüestre es va encarregar als escultors catalans Agapit i Venanci Vallmitjana i Barbany. El poeta i dibuixant Apel·les Mestre escrivia amb entusiasme d’ells: “La cantidad de estatuas que han producido los hermanos Vallmitjana es incalculable. En cuanto a la calidad, ¿a qué hablar de ella si el solo nombre de sus autores encierra toda la gloria de la escultura catalana?”.

I, tanmateix, aquest fervor patriòtic no fou suficient com perquè el text que acompanya l’obra, en un parell de plaques de bronze sobre la peanya de pedra, fora escrit en la llengua del rei conqueridor. I diu la inscripció: “Entró vencedor en Valencia, librándola del yugo musulmán, el día de San Dionisio, IX de octubre de MCCXXXVIII. Al rey D. Jaime el Conquistador, fundador del reino valenciano, Valencia agradecida, año MDCCCXCI”. I, d’aquesta manera, fa l’efecte que aquell rei que es deia Jaime el Conquistador no sols ens va deslliurar de l’opressiu jou musulmà sinó que també ens va portar als valencians la llengua castellana. Convindreu que no deixa de ser curiós que en aquest homenatge de Llorente a Jaume I, no hi haja ni un sol mot en valencià, ni tan sols alguns dels seus versets floralescs. És molt propi de la idiosincràsia valenciana intentar dissimular les evidències, i com més palmàries són, més es disfressen. De vegades, veig alguns turistes fotografiar el monument, i em pregunte què en trauran en clar. Com també és molt propi del nostre tarannà que aquella escultura del rei fundador del Regne de València i de la nostra identitat com a poble es trobe al Parterre, una mica amagada i oblidada. Si fórem un poble menys dúctil i més orgullós se situaria al bell mig de la plaça de l’Ajuntament, si més no ocupant el lloc del monument a Vinatea, personatge més aviat sinistre, en consonància amb l’escultura que el representa. Tot amb tot, quan passe pel Parterre i veig l’escultura em somric: com explica Manuel Sanchis Guarner, l’elm amb què va cofat el rei, aquell drac alat, no el duran els guerrers valencians fins un segle després, i el robust rossí francès que munta tampoc existia llavors en les nostres terres. Sens dubte, Jaume I s’hauria divertit: a lloms d’aquell cavall, cofat amb aquell casc tan peculiar i amb la seua glòria expressada en castellà. 

Sempre he lamentat que l’escultura de Jaume I, situada al centre del Parterre, es fera amb el bronze de cinc canons del castell de Peníscola. Veig l’escultura i pense en el Papa Luna, i en aquell horitzó d’atzur que es divisa des del castell. Onze tones de bronze foren utilitzades, la major part provenint d’aquells canons que havien lliurat tantes batalles. Teodor Llorente, esperonat per la seua vena patriòtica més exaltada, volia homenatjar el rei conqueridor, i des de Las Provincias va fer una campanya de subscripció popular. L’única condició que va posar l’Ajuntament de València és que no costara ni un gallet a les arques municipals. Si el poeta nostrat volia homenatjar el rei català, que allò fos sense despesa pública i que semblara una cosa més aviat tronada de sentimentalisme patriòtic. A més a més, la gran escultura eqüestre es va encarregar als escultors catalans Agapit i Venanci Vallmitjana i Barbany. El poeta i dibuixant Apel·les Mestre escrivia amb entusiasme d’ells: “La cantidad de estatuas que han producido los hermanos Vallmitjana es incalculable. En cuanto a la calidad, ¿a qué hablar de ella si el solo nombre de sus autores encierra toda la gloria de la escultura catalana?”.