Les mans oblidades de Manuel Boix

Una ciutat demostra la seua grandesa en la manera que tracta els seus artistes. Quan Florència va posar el David de Miquel Àngel enfront de la Signoria, decidia com volia ser vista pel món. És clar que Florència és la ciutat de Giotto i de Botticelli, de Ghiberti i de Giambologna, i tenien bona cosa on elegir. Però podrien haver buscat qualsevol placeta de la ciutat per situar el David. O, fins i tot, la podrien haver emplaçat a la lògia dels Lanzi (o de la Signoria), on hi havia tantes altres obres d’artistes de renom. Però, finalment, es va optar per plantar-la en aquell lloc privilegiat, donant-li una significació més civil que religiosa. La nit del 18 de maig de 1504 es va traslladar, i l’endemà el poble florentí es va despertar amb aquella fita ineludible i grandiosa de la història de l’art.

Ho pensava mentre mirava les mans de pilotari de Manuel Boix, en el carrer del Pintor Sorolla, en la seu de Caixabank. Una escultura grandiosa, de bronze, de 115 x 455 x 70 cm, que reprodueix les mans del mític pilotari Paco Genovés. Des de fa anys, està allí, en una penombra trista, agafant pols, acompanyada d’unes plantes cloròtiques i moribundes. La gent passa per davant indiferent, sense prestar-li l’atenció que es mereix. És natural, els clients del banc entren i ixen amb altres cabòries al cap. L’escultura du el nom de Seqüència, i fou creada l’any 1991, per a la preciosa exposició El punt dins del moviment.

I pensava que aquella obra excepcional de Manuel Boix mereixeria estar en un lloc més digne, que aquelles mans reberen la llum del dia, i la rosada de la nit, que aquelles mans foren acaronades pels valencians, que sentiren els seus plecs i replecs, que aquella obra fora convenientment dignificada i estimada. I no perquè siguen les mans d’un pilotari (que representa el nostre esport nacional), sinó perquè són art, en estat pur, sobri i monumental, com el David de Miquel Àngel.

Amb massa freqüència l’art a la nostra ciutat està condemnat a una redona, al bell mig del tràfic (veieu L’obra invisible d’Anna Hyatt Huntington), o bé situat en un racó, sense una perspectiva adient, perquè no moleste l’activitat humana (veieu La baronessa d’Alfaro). A més a més, a València el soroll artístic és infinit, amb tota mena d’escultures desafortunades, d’amateurs esforçats, més o menys coents, que han aprofitat alguna circumstància política o conjuntural per ser exhibides. Amb això vull dir que la seua raó de ser no és artística, sinó fruit de circumstàncies inescrutables (veieu El monument a Chanquete i altres digestions impossibles i Catorze tones de Ripollés). En canvi, aquell chef d’oeuvre boixià sembla que està condemnat a aquelles tenebres, sense una il·luminació adient, i sense cap mena d’estima. Hi porta més de trenta anys, condemnat a galeres.

Un greuge que encara és major si es pensa que a València no hi ha cap altra obra escultòrica de Manuel Boix, almenys situada en l’espai públic. En canvi, a Gandia podem gaudir de la representació de la família Borja; a Banyeres de Mariola, d’un Sant Jordi esvelt, i a Xàtiva de l’Arc Daurat, fita ineludible des d’on es contempla tota la ciutat de la Costera. Per no parlar d’altres escultures emplaçades a Genovés, a Vila-real o a Albalat de la Ribera. Ciutats i vil·les que s’estimen l’art i que s’han esforçat per adquirir aquestes peces i lluir-les com cal.

Però València és València. A Florència, l’obra de Manuel Boix estaria junt amb el David, en un diàleg infinit al llarg del temps. La mà de David dialogaria amb la de Boix. Perquè l’art no constitueix un element de la decoració d’una ciutat, sinó que, d’alguna manera, encarna la seua ànima, fa aflorar el solatge espiritual d’una societat. Un poble que l’acull i se l’estima, el cuida i forma part de la seua història. Fins al punt de poder-se establir l’axioma de digues-me com tractes els teus artistes i et diré qui eres. Siga com siga, no perd l’esperança que un dia aquella obra de Manuel Boix trobe el lloc d’honor que es mereix, i els valencians puguem gaudir d’ella. No perd l’esperança, però, tot podria ser.

Una ciutat demostra la seua grandesa en la manera que tracta els seus artistes. Quan Florència va posar el David de Miquel Àngel enfront de la Signoria, decidia com volia ser vista pel món. És clar que Florència és la ciutat de Giotto i de Botticelli, de Ghiberti i de Giambologna, i tenien bona cosa on elegir. Però podrien haver buscat qualsevol placeta de la ciutat per situar el David. O, fins i tot, la podrien haver emplaçat a la lògia dels Lanzi (o de la Signoria), on hi havia tantes altres obres d’artistes de renom. Però, finalment, es va optar per plantar-la en aquell lloc privilegiat, donant-li una significació més civil que religiosa. La nit del 18 de maig de 1504 es va traslladar, i l’endemà el poble florentí es va despertar amb aquella fita ineludible i grandiosa de la història de l’art.

Ho pensava mentre mirava les mans de pilotari de Manuel Boix, en el carrer del Pintor Sorolla, en la seu de Caixabank. Una escultura grandiosa, de bronze, de 115 x 455 x 70 cm, que reprodueix les mans del mític pilotari Paco Genovés. Des de fa anys, està allí, en una penombra trista, agafant pols, acompanyada d’unes plantes cloròtiques i moribundes. La gent passa per davant indiferent, sense prestar-li l’atenció que es mereix. És natural, els clients del banc entren i ixen amb altres cabòries al cap. L’escultura du el nom de Seqüència, i fou creada l’any 1991, per a la preciosa exposició El punt dins del moviment.