La muntanyeta del Butoni

Al Jardí Botànic tenim una muntanyeta plantada de plantes mediterrànies, amb margallons i acants, arítjols i lligaboscs. És una meravella refugiar-se en aquell rodal, per on corre l’aigua entre violetes i cues de cavalls. Dins de l’estructura quadriculada del jardí, on les plantes creixen seguint un ordre preestablert, trobar aquella muntanyeta és un gaudi inesperat, perquè de colp i volta et transporta a l’essència de la nostra natura més pregona. Tanmateix, aquella muntanyeta és prou recent, i n’és el resultat del fang que va cobrir el jardí durant la riuada de 1957. Allí acumularen tot el material arrossegat per les aigües, donant pas a aquell pujolet, ara exemple representatiu de la flora mediterrània. Certament, això no s’explica als visitants, que pensen que aquell espai és fruit de l’urbanista botànic. I, tanmateix, quina pau i puresa es respira en aquell racó arredossat del Botànic! D’aquell desastre de la riuada va nàixer aquest fragment de natura pregona i primigènia.

Com també s’esdevé amb la muntanyeta dels Jardins del Real. D’adolescent hi anava a passejar, a escampar el poll, a deixar volar les meues cabòries poètiques. Potser és un dels llocs més peculiars d’aquell parc, perquè de colp i volta aquella extensió de parterres i jardinets, dona lloc a una muntanyeta colonitzada per pins blancs, que creixen esvelts i tortuosos. La muntanyeta està recorreguda per corriolets i escaletes, com si es tractara de senders excursionistes, amb pedres antigues estimbades i restes arqueològiques. Sembla un paisatge romà, un escenari digne per a una pintura romàntica de Claude Lorrain. A l’estiu les cigales ratxen amb estridència, com si estiguérem al bell mig de la Calderona.

Un dia vaig descobrir que aquella muntanyeta era conseqüència de l’acumulació de les restes del palau del Real, destruït durant la dominació francesa de la ciutat. L’arrasament va ser obra dels mateixos valencians, temorosos que aquest caiguera en mans dels enemics. I l’any 1822, als peus d’aquella muntanyeta, va tenir lloc l’execució del general Francisco Javier de Elío, el valerós i ferotge militar de la cort de Ferran VII. Després de la Guerra del Francès, Elío va organitzar uns escamots de vigilància en la ciutat per tal de combatre el bandolerisme, coneguts popularment com la ronda del Butoni, a causa de la brutalitat dels seus mètodes. Aquesta policia no sols va apressar més de cent bandolers, que foren ajusticiats a la plaça del Mercat, sinó que també va executar un bon grapat de lliberals valencians.

I d’aquesta manera, després del pronunciament de Riego, a principis del trienni lliberal, al general Elío se’l va executar allí, acusat de traïció. Sembla que hi va acudir tanta gent que molts es varen pujar als arbres del jardí per tal de poder veure bé com li donaven garrot. També s’enfilaren a la tanca del parc, de tal manera que hi hagué més d’un accident. Per això, des d’ençà, aquell espai fruit de la solsida i de la destrucció, porta l’estremidor nom de la muntanyeta d’Elío. A hores d’ara, un bust del general, obra de l’escultor José Gil Nadales, apareix com abandonat entre la vegetació: està deteriorat i sense peanya, i va ser trobat per casualitat arran d’unes obres, després que el projecte de realitzar-li un túmul en la catedral caiguera en desgràcia. És una giravolta més de la història, perquè del cos del general Elío no quedava res: havia estat llançat al Carraixet, al fossar dels ajusticiats i menjat per les alimanyes.

Quan passe pels Jardins del Real, sempre m’agrada perdre’m uns minuts per aquells caminets. Les parelles d’amants s’amaguen en els bancs més ombrívols, les tórtores parrupegen, la vida rumbeja. Ningú pensa ja en el general Elío, ni en la desfeta de la riuada de 1957. Fins i tot, en aquesta València castellanitzada, ja ben bé ningú no sap qui era el Butoni. Però aquells ambients, tan plens de vida, estan amerats d’un dolor immarcescible, corprenedor i íntim, que potser encara redobla més la seua genuïna bellesa.

Al Jardí Botànic tenim una muntanyeta plantada de plantes mediterrànies, amb margallons i acants, arítjols i lligaboscs. És una meravella refugiar-se en aquell rodal, per on corre l’aigua entre violetes i cues de cavalls. Dins de l’estructura quadriculada del jardí, on les plantes creixen seguint un ordre preestablert, trobar aquella muntanyeta és un gaudi inesperat, perquè de colp i volta et transporta a l’essència de la nostra natura més pregona. Tanmateix, aquella muntanyeta és prou recent, i n’és el resultat del fang que va cobrir el jardí durant la riuada de 1957. Allí acumularen tot el material arrossegat per les aigües, donant pas a aquell pujolet, ara exemple representatiu de la flora mediterrània. Certament, això no s’explica als visitants, que pensen que aquell espai és fruit de l’urbanista botànic. I, tanmateix, quina pau i puresa es respira en aquell racó arredossat del Botànic! D’aquell desastre de la riuada va nàixer aquest fragment de natura pregona i primigènia.

Com també s’esdevé amb la muntanyeta dels Jardins del Real. D’adolescent hi anava a passejar, a escampar el poll, a deixar volar les meues cabòries poètiques. Potser és un dels llocs més peculiars d’aquell parc, perquè de colp i volta aquella extensió de parterres i jardinets, dona lloc a una muntanyeta colonitzada per pins blancs, que creixen esvelts i tortuosos. La muntanyeta està recorreguda per corriolets i escaletes, com si es tractara de senders excursionistes, amb pedres antigues estimbades i restes arqueològiques. Sembla un paisatge romà, un escenari digne per a una pintura romàntica de Claude Lorrain. A l’estiu les cigales ratxen amb estridència, com si estiguérem al bell mig de la Calderona.