La presó de Manaut

L’obra de Josep Manaut d’abans de la Guerra Civil és prou anodina. Però la persecució pel govern franquista, per maçó i comunista, descobreix un altre Manaut: el Manaut empresonat, el dibuixant de la soledat i de la por, de la reclusió, de l’esgotament, de la desesperança. Els seus dibuixos de la presó són esborronadors, d’una qualitat que no té precedents en la nostra pintura. Tots els pintors socials valencians, des d’Antoni Fillol a Benedito, han explicat els drames populars des de la distància de l’observador compromés, però, en canvi, Manaut ens parla en primera persona. L’oli Vista general de la galeria, que al·ludeix a la sala de la presó de Porlier, antic convent rehabilitat en presó, ens mostra una gernació de reclusos a l’espera, uns dormint, altres esmaperduts en els pensaments: no hi ha ni un bri d’alegria, de conversa, d’intercanvi d’impressions, tan sols l’espera, amerada d’un corprenedor silenci. Alguns esperen que es confirme la condemna, altres saber si seran lliures, altres fins i tot temen per la vida; en aquella galeria s’hi reuneixen dotzenes de vides trencades. Algunes d’elles a un pas del paredó o del “garrote vil”.

El crític d’art Francisco Agramunt escriu que Manaut fou un creador marginal, amb prou mala sort, que es va trobar al bell mig d’un conflicte incivil i d’una postguerra igualment tràgica que va acabar amb les seues il·lusions, projectes i esperances. I aquest clima torturat i eixarreït, prim, erm d’alegria, es veu en aquests dibuixos i llenços de la presó, i per això tenen un excepcional interès. Si alguns pintors com Genaro Lahuerta o Stolz Viciano es resignaren als nous temps, i abandonaren moltes de les esperances com a pintors (per no mencionar Josep Segrelles, que fou el primer a pintar un retrat de Francisco Franco, després d’haver pintat els de Marx i Stalin), Manaut va ser en aquest aspecte un dels artistes valencians més malparats, i va passar dos anys empresonat, com ben narra en el seu diari, titulat Años de esclavitud: “Enero de 1943: aquella pobre y enteca libertad desaparece. Calabozos policíacos, cárcel de Porlier, cárcel de Carabanchel: miseria y desesperación; horas muertas entre los forzados... 1943-1944”.

Quan per fi abandona Porlier, pel camí de Carabanchel, escriu unes línies dramàtiques, amb un estil torturat, emfàtic, jeremíac: “Te perdiste en el pasado: ya eres Historia, ¡edificio monótono y sombrío, galerías inmundas, patios inhóspitos! Almacén de hombres doloridos, depósito rebosante de carne humana, morada del garrote vil. La Muerte, tu amiga, habitó durante muchos años tus muros clericales, construidos para envenenar mentes juveniles. Ahora la legión de los excelsos parias, de los forzados, te abandona. Tu recinto hablará al mundo de infinitas torturas: aunque vuelvan las negras sotanas a habitarte; aunque los grajos aniden otra vez con su revoloteo duro y pesado, y suenen sus graznidos siniestros, aunque revoquen, pinten o modifiquen, en tanto que tus muros sigan en pie, continuarán rezumando sangre, y el eco de los ayes de dolor y los suspiros de angustia, se escucharán siempre”.

Pobre Manaut! Va morir el 7 de gener de 1971, i va ser soterrat en una fossa comuna, sense discursos ni cerimònia religiosa. Al soterrament anaren uns pocs familiars i amics. Ens va deixar la seua obra molt diversa, que mai no sabrem si és la que volia pintar: d’alguna manera, els anys d’esclavitud es varen allargar a tota la seua vida. Comptat i debatut, mai no va tindre llibertat per a pintar plenament el que volia. Siga com siga, els quadres de la presó atresoren una estranya i insòlita potència. Ell volia oblidar aquells dies, però és potser per aquells moments tan infeliços que el recordarem. Així de complicades són les coses de l’art. Franciso Agramunt, amb la seua clarividència habitual, escrivia posant el dit en la nafra: “El peso de haber nacido con una mala estrella siempre lo llevó consigo y su muerte en soledad y su posterior entierro en una fosa común corroboraban esa idea que siempre acompañó su existència”.

A València, hi ha un museu-fundació, menudet i entranyable, regentat pels familiars, sols visitable amb cita prèvia. Es troba en l’entresol d’una finca anodina, prop del museu de Belles Arts. La seua filla Stella manté com pot el record de son pare, i parla d’ell amb una comprensible admiració, explicant el reguitzell de penalitats que fou la seua vida. Un bonic retrat d’ella, de quan era una xiqueta, il·lumina aquella sala, junt amb un altre espectacular de sa mare. Sens dubte, Manaut era un excepcional retratista. I com poden, mantenen viu el record de l’ésser estimat, d’aquell lluitador que es va llançar a perdre. En la publicitat del museu adverteixen, com a reclam: “deixeble de Sorolla”. Potser haurien d’haver escrit “el pintor de la presó”. Però, és clar, això cada vegada en ven menys: ja no queden revolucionaris.