Durant la dècada dels anys 70 del segle passat l'URSS va començar a desplegar a l'Europa central i de l'est míssils nuclears SS-20 d'abast mitjà (menys de 5.500 km). Els governants europeus van sol·licitar als EUA l'enviament de míssils de creuer i míssils balístics, amb el doble objectiu tant de comprometre els EUA en la defensa d'Europa com de dissuadir l'URSS de possibles atacs. Per als EUA, el desplegament representava una certa forma de domini en territori europeu. El desembre de 1979 els estats membres de l'OTAN van acordar que si no s'arribava a un pacte amb l'URSS per tal que aquesta retirés els seus SS-20, l'OTAN desplegaria 572 míssils nord-americans d'abast mitjà a Gran Bretanya, Bèlgica, Països Baixos, Itàlia i la Rebública Federal Alemanya. El desembre de 1983, en no poder-se tancar aquell pacte, els EUA van iniciar el desplegament de míssils nuclears d'abast mitjà tant bal·lístics (els famosos Pershing 2) com de creuer.
La perspectiva de desplegament dels míssils nord-americans va generar, a partir de 1979, una forta oposició per part del moviment pacifista europeu, amb protestes massives a tota l'Europa occidental. Aquesta oposició va ser tan forta a Alemanya que va provocar una crisi de govern a la tardor de 1982: la coalició de socialdemòcrates i liberals va abandonar el govern arran de l'oposició al desplegament dels míssils per part d'un nombre important de diputats socialdemòcrates. Així es va iniciar un llarg període d'hegemonia de la dreta alemanya liderada per Helmut Köhl.
A partir de 1985, l'URSS, de la mà de Gorbachev, va començar a presentar propostes de desarmament i finalment, el 8 de desembre de 1987, els caps d'estat Reagan i Gorbachev signaven a Washington el Tractat INF, un tractat bilateral que disposava l'eliminació de tots els míssils terrestres balístics i de creuer, de curt i mitjà abast (és a dir, de rangs entre 500 i 1.000km i entre 1.000 i 5.500km, respectivament).
Òbviament, una de les conseqüències del Tractat INF va ser la retirada dels míssils nord-americans dels tipus especificats en el Tractat i que estaven desplegats a Europa.
D'aleshores ençà (i en el context de distensió posterior a l'acabament de la Guerra Freda), les dues potències nuclears han acordat altres pactes bilaterals de limitació i fins i tot de reducció dels seus arsenals nuclears. L'últim d'aquests acords, l'anomenat New Start, signat el 2010 pels presidents Obama i Medvedev, és un acord de reducció de caps, míssils i llançadores nuclears, que limita el volum dels arsenals de tots dos estats.
Darrerament, però, sembla que s'imposa de nou la tensió entre tots dos països. Els EUA han acusat Rússia del desenvolupament d'un nou míssil de creuer terrestre d'abast mitjà, que vulneraria el Tractat INF. Des de Rússia, s'ha desmentit l'existència d'aquest míssil i han denunciat, en canvi, certes violacions del Tractat per part dels EUA (que han estat també rebutjades per aquest darrer país). Un altre aspecte que desagrada als americans (però que no vulnera cap dels tractats bilaterals vigents) és la modernització de la flota russa de submarins capaços de llançar armes nuclears. Cal dir que els EUA tenen també un programa de millora de la seva flota de submarins. Els nous submarins russos de substitució són equiparables o superiors als seus equivalents nord-americans: són igualment capaços i silenciosos. D'altra banda, han aparegut algunes notícies a la premsa estatunidenca (negades pels militars nord-americans) on s'afirma que s'han vist submarins russos a la costa est dels EUA.
El conflicte està, doncs, servit. El passat desembre, en una compareixença al Congrés nord-americà, dos membres del grup de negociació sobre el control d'armes van rebre fortes crítiques per part del partit republicà. Els van retreure la manca de resposta nord-americana a aquestes suposades amenaces russes. Un d'aquests negociadors va respondre que el Pentàgon està estudiant una sèrie de respostes militars al pressumpte míssil rus, que inclou el desplegament d'una arma equivalent. Va concretar que disposaven d'un ampli ventall de possibilitats, algunes respectuoses amb el Tractat INF i d'altres que no ho són. I va afegir que els EUA no tenen avui míssils terrestres de creuer a Europa perquè ho prohibeix aquest Tractat INF, però que, òbviament, aquesta és una opció a explorar. La majoria republicana al Congrés nord-americà està pressionant per tal que es doni una resposta molt més contundent a l'hipotètic míssil rus.
Aquesta situació d'augment de la tensió entre els dos estats arriba en un moment en què tots dos tenen en marxa programes de modernització dels seus arsenals nuclears. No poden incrementar el nombre de míssils ni de caps nuclears perquè els ho prohibeix el Tractat New Start (que encara està en vigor). Per tal de respectar el New Start, els EUA i Rússia estan substituint els míssils, els caps nuclears i els submarins existents per altres de nous i més eficaços. Tots dos països incrementen el pressupost destinat a armament nuclear, tot i que els EUA en molt major grau. De fet, aquest darrer país ha planificat un programa nuclear amb una durada de trenta anys i un cost d'un milió de milions de dòlars (que pot fins i tot arribar a superar aquesta xifra).
Malgrat que potser no es pot qualificar estrictament aquesta conjuntura com d'escalada armamentística entre els dos països, sí sabem amb certesa que tots dos han optat per una potenciació i millora profundes dels seus respectius arsenals.
Durant la dècada dels anys 70 del segle passat l'URSS va començar a desplegar a l'Europa central i de l'est míssils nuclears SS-20 d'abast mitjà (menys de 5.500 km). Els governants europeus van sol·licitar als EUA l'enviament de míssils de creuer i míssils balístics, amb el doble objectiu tant de comprometre els EUA en la defensa d'Europa com de dissuadir l'URSS de possibles atacs. Per als EUA, el desplegament representava una certa forma de domini en territori europeu. El desembre de 1979 els estats membres de l'OTAN van acordar que si no s'arribava a un pacte amb l'URSS per tal que aquesta retirés els seus SS-20, l'OTAN desplegaria 572 míssils nord-americans d'abast mitjà a Gran Bretanya, Bèlgica, Països Baixos, Itàlia i la Rebública Federal Alemanya. El desembre de 1983, en no poder-se tancar aquell pacte, els EUA van iniciar el desplegament de míssils nuclears d'abast mitjà tant bal·lístics (els famosos Pershing 2) com de creuer.
La perspectiva de desplegament dels míssils nord-americans va generar, a partir de 1979, una forta oposició per part del moviment pacifista europeu, amb protestes massives a tota l'Europa occidental. Aquesta oposició va ser tan forta a Alemanya que va provocar una crisi de govern a la tardor de 1982: la coalició de socialdemòcrates i liberals va abandonar el govern arran de l'oposició al desplegament dels míssils per part d'un nombre important de diputats socialdemòcrates. Així es va iniciar un llarg període d'hegemonia de la dreta alemanya liderada per Helmut Köhl.