Aquest 30 de novembre de 2015 comença a París la COP 21: la conferencia de Nacions Unides pel canvi climàtic. Es tracta d’una conferència internacional on hi participaran la major part d’estats del món i multitud d’organitzacions, i l’objectiu de la qual és arribar a un acord per evitar que la temperatura mitjana de la Terra augmenti més de 2ºC. La necessitat d’un acord vinculant és cada cop més urgent donats els efectes ja evidents de l’escalfament global.
Una de les possibles conseqüències de l’augment de la temperatura que cada cop desperta més interès és el seu impacte en la conflictivitat social: fins a quin punt el canvi climàtic pot ser la causa de conflictes violents? En les darreres dècades nombrosos estudis han intentat donar una resposta a aquesta pregunta i molts no han dubtat a assenyalar l’augment de la temperatura mitjana de la Terra com la principal amenaça a la seguretat del segle XXI. Així, la literatura sobre les “guerres climàtiques” és cada cop més abundant i intenta identificar el mecanisme causal entre augment de temperatura i conflictivitat. L’argument principal és que alguns efectes de l’escalfament global com la desertització, l’augment del nivell del mar, la disminució de l’aigua potable i de terres conreables, els fenòmens meteorològics extrems (huracans, sequeres, etc.) o les migracions, incrementaran la competició per uns recursos cada cop més escassos.
A nivell governamental, diversos estats han incorporat el canvi climàtic com a font d’inseguretat en les seves estratègies de defensa. Per exemple, els EUA, líders mundials en política de defensa, des de fa uns anys consideren el canvi climàtic com una de les principals prioritats per a la seguretat nacional, ja que els seus efectes “agreujaran els factors d’estrès a l’estranger com la pobresa, la degradació mediambiental, la inestabilitat política i les tensions socials; condicions que poden permetre l’activitat terrorista i altres formes de violència”. L’Estratègia de seguretat nacional (2013) de l’Estat espanyol també fa referència al canvi climàtic no com una amenaça en si, però sí com un factor que pot exacerbar tensions i multiplicar amenaces.
No obstant, realment podem afirmar que les “guerres climàtiques” són un fet evident? Si mirem el conjunt d’estudis sobre el tema, la prudència s’imposa ja que la realitat sembla molt més complexa. En primer lloc, on sí que hi ha consens és que el canvi climàtic afecta de manera negativa i rotunda el benestar de milions de persones. Tanmateix, no existeix un mecanisme lineal que vinculi augment de temperatures amb violència social. De fet, hi ha molts altres factors que determinen la vulnerabilitat de les persones al canvi climàtic i que en un segon moment podrien desencadenar conflictes violents.
En realitat, el problema dels estudis que vinculen directament canvi climàtic amb guerres no només és a nivell analític, sinó també polític. No és casual que les regions on es considera que hi ha més probabilitat que es desenvolupin “guerres climàtiques” siguin també aquelles més empobrides i vulnerables a causa de processos socioeconòmics locals i globals. Considerar que el canvi climàtic és la principal causa de la conflictivitat amaga tot aquests altres factors i per tant condemna de manera irremeiable a les poblacions més vulnerables. En conseqüència, molts estats opten per l’estratègia de la contenció militar: donat que des d’aquest punt de vista poca cosa s’hi pot fer (a part de reduir les emissions de CO2 a llarg termini), és millor contenir militarment les fonts d’inseguretat. El perill, aleshores, és que una excessiva militarització de determinades zones converteixi en una profecia auto-realitzada el fenomen de les “guerres climàtiques”.
És evident que l’escalfament global del planeta està tenint i tindrà un impacte profund en la vida de moltes persones. No obstant, hem de ser conscients que la manera com enfoquem la qüestió és determinant per establir responsabilitats i definir respostes: ni el canvi climàtic és un fenomen natural, ni ell sol serà la causa principal de nous conflictes. Si realment volem evitar les “guerres climàtiques”, hem de prendre’ns seriosament la vulnerabilitat i l’escassetat, agreujades per l’escalfament global però socialment produïdes. Obviar aquestes qüestions ens pot portar a una situació on l’únic que se’ns acudeixi serà armar-nos per contenir els eventuals conflictes, sense resoldre els problemes de fons. No seria la primera vegada.
Aquest 30 de novembre de 2015 comença a París la COP 21: la conferencia de Nacions Unides pel canvi climàtic. Es tracta d’una conferència internacional on hi participaran la major part d’estats del món i multitud d’organitzacions, i l’objectiu de la qual és arribar a un acord per evitar que la temperatura mitjana de la Terra augmenti més de 2ºC. La necessitat d’un acord vinculant és cada cop més urgent donats els efectes ja evidents de l’escalfament global.
Una de les possibles conseqüències de l’augment de la temperatura que cada cop desperta més interès és el seu impacte en la conflictivitat social: fins a quin punt el canvi climàtic pot ser la causa de conflictes violents? En les darreres dècades nombrosos estudis han intentat donar una resposta a aquesta pregunta i molts no han dubtat a assenyalar l’augment de la temperatura mitjana de la Terra com la principal amenaça a la seguretat del segle XXI. Així, la literatura sobre les “guerres climàtiques” és cada cop més abundant i intenta identificar el mecanisme causal entre augment de temperatura i conflictivitat. L’argument principal és que alguns efectes de l’escalfament global com la desertització, l’augment del nivell del mar, la disminució de l’aigua potable i de terres conreables, els fenòmens meteorològics extrems (huracans, sequeres, etc.) o les migracions, incrementaran la competició per uns recursos cada cop més escassos.