L’any 2008, la revista científica Hydrological Research Letters va publicar un article molt significatiu i poc conegut d'Akio Kitoh i dues coautors més. Els autors van utilitzar un model climàtic global de molt alta resolució (20 Km. entre mostres) per a demostrar que el creixent fèrtil desapareixeria al llarg del segle XXI com a conseqüència de la desertificació.
Estem parlant d'una regió històrica del Pròxim Orient que aglutinava part dels territoris de l'Antic Egipte, el Llevant i Mesopotàmia. Eren terres molt fèrtils, banyades pel Jordà, el Tigris i l’Èufrates. La paraula creixent ve de la seva forma, que recorda la lluna creixent. Fa nou mil anys, mimada pel clima i la pluja durant el neolític, aquesta regió va ser el bressol de l'agricultura. Actualment, el Creixent Fèrtil inclou part d’Iraq, Kuwait, Síria, Líban, Jordània, Israel i Palestina, a més de la franja sud-est de Turquia i la franja occidental de l'Iran.
El primer avís dels científics va arribar l'any 2008, tres anys abans de la primavera Àrab i de l'inici del conflicte i guerra a Síria. Les prediccions dels actuals models són ara dramàtiques, com explica també aquest altre article, publicat fa un any a la revista PNAS de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units. Hi ha una tendència inexorable, a Síria i als països del seu entorn, a la sequera i l'escalfament. La sequera va començar a fer-se evident fa uns 17 anys i ara ja és imparable, amb previsions molt pessimistes. La gent que fa només 15 anys feia pous de 20 metres per trobar aigua, ara ha de perforar fins a 500 metres per trobar-la. Desafortunadament, la zona serà un desert, i ho veuran els nostres néts. El Creixent Fèrtil només haurà durat nou mil anys.
No podem simplificar pel que fa a les causes de la guerra a Síria i de l'allau de refugiats. Però els autors d'aquests dos treballs demostren que la sequera i desertificació a Síria són deguts a l'escalfament global, i que aquest és responsabilitat sobretot del model econòmic i financer occidental i de tots aquells que l’han estat fomentant. El preu de l'enriquiment d'uns pocs no ha estat només econòmic; es pot mesurar en desertificació, repressió, violència i milions de desplaçats. El que s'ha fet en les últimes dècades es convertirà en patiment de molta gent durant anys i anys, perquè la guerra a Síria no és independent de la desertificació. Els autors de l'article dels PNAS citen una refugiada Síria (abans camperola al seu país) que entén que una de les causes directes del conflicte ha estat la sequera: “Naturalment: la sequera i l'atur van ser dues de les raons importants que van impulsar la gent cap a la revolució. Vam poder aguantar la sequera durant dos anys, però després vam pensar que ja n'hi havia prou ”.
La conclusió dels autors de l'article dels PNAS no pot ser més clara. Acaben dient textualment que han demostrat que hi ha un camí que parteix de la interferència humana amb el clima i que passa per les grans sequeres i el col·lapse de l'agricultura, fins portar-nos a fenòmens massius de migracions humanes. Les conclusions del seu model coincideixen amb les observacions reals fetes durant les últimes dècades del segle XX, la qual cosa incrementa la solidesa dels seus arguments. Els seus resultats es basen en models numèrics d'alta resolució i en tres correlacions: la que existeix entre el que hem fet els humans durant les últimes dècades i l'escalfament del planeta (que també avala l'IPCC de l'ONU), la qual ara han trobat que hi ha entre l'escalfament i la desertificació del creixent fèrtil, i l'evident correlació entre aquesta desertització, la guerra i els grans moviments de desplaçats.
La ceguesa interessada de les societats occidentals i els seus dirigents (polítics i empresarials) tindrà efectes devastadors, que ja estem començant a veure, perquè l'escalfament global antropogènic és una arma de destrucció massiva lenta. La nostra cobdícia ha contribuït a generar onades de desplaçats que a més no volem acollir. Ara bé, com sempre, podem estar segurs que ningú perseguirà els responsables. Pagaran justos per pecadors.
L’any 2008, la revista científica Hydrological Research Letters va publicar un article molt significatiu i poc conegut d'Akio Kitoh i dues coautors més. Els autors van utilitzar un model climàtic global de molt alta resolució (20 Km. entre mostres) per a demostrar que el creixent fèrtil desapareixeria al llarg del segle XXI com a conseqüència de la desertificació.
Estem parlant d'una regió històrica del Pròxim Orient que aglutinava part dels territoris de l'Antic Egipte, el Llevant i Mesopotàmia. Eren terres molt fèrtils, banyades pel Jordà, el Tigris i l’Èufrates. La paraula creixent ve de la seva forma, que recorda la lluna creixent. Fa nou mil anys, mimada pel clima i la pluja durant el neolític, aquesta regió va ser el bressol de l'agricultura. Actualment, el Creixent Fèrtil inclou part d’Iraq, Kuwait, Síria, Líban, Jordània, Israel i Palestina, a més de la franja sud-est de Turquia i la franja occidental de l'Iran.