Després de més de 100 dies negociant, Espanya encara es veu òrfena de govern. Els diferents dirigents polítics juguen al gat i al ratolí, acabant amb la paciència d’alguns ciutadans com veuen que tanta xerrera de moment no sembla portar enlloc.
Entre moltes de les converses amb els mitjans de comunicació, Sánchez no es cansa d’afirmar que els tres principals partits de les negociacions tenen punts en comú que poden conduir-los a una formació sòlida de govern. Però, en són molts?
En matèria de Seguretat i Defensa, un apartat al que tots els partits hi dediquen tant sols les últimes pàgines dels seus respectius programes de govern; sembla ser que només PSOE i Podemos podrien arribar a trobar més dels dos punts en comú que tots proposen en els seus programes: més comunicació transparent per part del sector i una reforma en els criteris de promoció dels militars dins dels respectius cossos. A banda d’aquests, PSOE i Podemos podrien anar agafats de la mà, mentre que Ciudadanos i Partit Popular haurien d’anar, més aviat, per lliure.
Ciudadanos és el partit que més espai, i detallat, li dedica a l’assumpte de la seguretat nacional espanyola. La seva és una visió de la defensa com a element “fonamental per a garantir les llibertats, drets i seguretat dels espanyols, així com la integritat territorial”, perquè el producte de l’amenaça terrorista ha canviat totalment el concepte de defensa; diuen. D’entre les seves propostes, en destaca especialment el compromís de potenciar i desenvolupar les capacitats del Instituto Nacional de Ciberseguridad (INCIBE) al màxim a nivell nacional i implementar-lo a estructures privades i públiques així com la potenciació de les unitats de ciberguerra i ciberdefensa. L’economia del Ministeri també preocupa al partit d’Albert Rivera: es comprometen a “garantir que els compromisos de pagament de les PEAs –Programes Especials d’Armament- siguin assumibles” i suprimirien el mecanisme de finançament a través de “crèdits extraordinaris anuals que concedeix el Govern a Defensa a través del Ministeri d’Indústria, incorporant les partides pressupostàries necessàries”. Aquests també potenciaran la figura del reservista voluntari per tal d’incrementar el nombre d’efectius disponibles arribat el moment així com l’enfortiment de la indústria de seguretat i defensa a Espanya; d’entre molts altres beneficis que s’implantarien dirigits al Ministeri i als militars.
El Partit Popular, per la seva banda, repeteix el discurs del seu homòleg taronja però esmenta quelcom que cap dels altres tres partits fa: la cultura de defensa i el seu paper en l’educació dels espanyols. I ho comenta diverses vegades, potser per suplir-ne la mancança en els programes dels seus companys de professió o potser per si no queda prou clar. Així, el PP es comprometria a “fomentar campanyes de sensibilització i conscienciació de la important tasca de les Forces Armades espanyoles a la societat, en especial als col·lectius més joves”, “fomentar la cultura de defensa en l’àmbit de l’educació” i impulsar “la coordinació entre
Educació i Defensa en matèria de titulacions universitàries per facilitar l’accés a l’Exèrcit“. També de reforçar i incrementar el paper de Defensa en organismes internacionals com la OTAN, d’entre altres punts.
Els socialistes espanyols no tenen un discurs tan radical ni empoderen tant l’exèrcit però tampoc sembla pas que els molesti. En aquest sentit també veuen necessari fomentar la cultura de defensa i enfortir-hi lligams amb l’Educació. Al contrari que els altres dos, però, PSOE és l’únic partit que parla de la igualtat de gènere dins l’exèrcit i del foment i promoció de les dones militars, de la importància de garantir i protegir la Seguretat Humana i de vetllar per a que els acords internacionals sobre desarmament es compleixin. Amb Podemos, tots dos partits coincideixen en la necessitat d’encaminar-se a la creació d’una Defensa o exèrcit Europeu més que no pas de reforçar el paper de la OTAN i de reconèixer Palestina i el Sàhara tal i com aquests vénen demanant des de fa temps.
Iglesias, finalment, sembla destil·lar una visió més simplista de la defensa reduint-la al mer paper de vetllar i protegir els ciutadans. Els de Podemos són els únics que es comprometrien a crear una Oficina de Drets Humans del Govern que coordinaria la tasca de tots els altres ministeris així com una “unitat de gènere en el Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació per a realitzar una avaluació de gènere al voltant de la política exterior espanyola”. També esmenten les portes giratòries i la necessitat d’evitar-les regulant la relació entre el Ministeri de Defensa i la indústria de Defensa“, s’oposen al recent Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP) en constituir una ”amenaça“ per al país, demanarien i treballarien per l’abolició del dret de vet al Consell de Seguretat de la ONU i sotmetrien a consulta popular les propostes de participació de les forces armades espanyoles en missions internacionals destacades. Un dels punts del seu programa electoral també parla de la base militar de Morón, a Sevilla. Els de Pablo Iglesias expliquen al programa que revisarien els convenis de defensa existents amb Estats Units ja que, segons ells, ”l’existència de bases nord-americanes a Espanya i la participació dels esquemes dels escuts antimíssils afecten a la nostra sobirania i suposen un risc per a la nostra seguretat nacional“.
Després de més de 100 dies negociant, Espanya encara es veu òrfena de govern. Els diferents dirigents polítics juguen al gat i al ratolí, acabant amb la paciència d’alguns ciutadans com veuen que tanta xerrera de moment no sembla portar enlloc.
Entre moltes de les converses amb els mitjans de comunicació, Sánchez no es cansa d’afirmar que els tres principals partits de les negociacions tenen punts en comú que poden conduir-los a una formació sòlida de govern. Però, en són molts?