El món actual és ple de guerres. Guerres que obliguen milers de persones a desplaçar-se i a demanar refugi. Guerres que fan perillós i sovint impossible l'ajut humanitari, que fomenten el comerç d'armes i que alimenten la corrupció de molts governants locals.
Els estats-nació del segle XIX anaven a la guerra per conquerir nous territoris o per defensar les regions colonials que ja havien conquerit. Estaven interessats a estendre les fronteres i en captar recursos naturals. A poc a poc, però, es van anar venent a les empreses i grans corporacions, mentre deixaven els valors de la democràcia en un calaix. Ha estat un procés lent, que va començar fa més de cent anys però que s'ha mostrat amb tota la seva evidència i cruesa a partir dels anys 80 amb l'aparició del neoliberalisme.
Hem passat del concepte polític d'estat com unitat jurídica dels individus que viuen en un territori i que es doten de lleis per tal d'assolir el bé comú, als estats actuals que segueixen els dictats de les grans corporacions, molt sovint internacionals. S'ha produït una inversió en la jerarquia: els estats que governaven les empreses i les institucions s'han convertit en estats que ara treballen per al benefici d'aquestes. Les corporacions i els seus grups de pressió donen constantment directrius als governants, obertament i sense amagar-se'n. I, com que volen assegurar els subministraments als països del Nord, exigeixen la protecció dels exèrcits i la “neutralització” de qualsevol resistència. El neoliberalisme ha creat les condicions que fan que els nostres governs hagin estat cooptats per les corporacions internacionals, amb estratègies militaritzades a curt termini que volen beneficis i que no poden donar respostes justes a la gent.
El llibre del TNI sobre els segurs i els desposseïts, editat per Ben Hayes i Nick Buxton, que ara també es pot llegir en edició castellana de Fuhem, explica aquesta inversió del poder amb moltíssims exemples i amb exquisida claredat. Mostra, per exemple, com Kopernicki, vicepresident de la divisió naviliera de Shell, va donar un nou impuls a la indústria armamentista l'any 2010, dient que hi havia un “forat enorme en l'estratègia de defensa del Regne Unit”, i exigint un augment en la despesa naval per avançar l'adquisició d'una nova generació de vaixells de guerra que en aquell moment estaven programats per al 2020. La intervenció de Kopernicki es va produir en un context de retallades públiques d'austeritat que van colpejar a milions de persones, però el govern del Regne Unit li va fer cas. Els vaixells de guerra van servir per protegir els interessos de la Shell. Tenim moltíssims més exemples relacionats amb els interessos estratègics dels desplegaments militars: Níger i els seus recursos d’urani per part de França, Iraq i Líbia, Aràbia Saudita per part espanyola i molts més. Hayes i Buxton diuen que cal un canvi pràctic i discursiu que ens porti des d'un model impulsat per les compres corporatives de recursos com l'energia i l'aigua cap a un model on el benefici deixi de ser la preocupació clau. És un canvi que, en el context actual de canvi climàtic, és cada cop més urgent. En el capítol sobre seguretat energètica, Emma Hughes ho diu ben clar: “Els problemes actuals es veuran exacerbats com a conseqüència de la creixent financiarització de les infraestructures energètiques, ja que els comerciants i els especuladors miren als oleoductes, les plataformes petrolíferes, els pous de gas i les turbines eòliques com a font de beneficis... El concepte de 'seguretat energètica' s'utilitza per donar prioritat als interessos empresarials, nacionals i militars per damunt de la cooperació internacional i de les necessitats de les persones”. És la terrible constatació que els nostres governants han oblidat les persones i les seves necessitats, i que han abandonat la defensa del comú i dels drets humans. La Rosa Montero, citant un estudi dels professors Vitali, Glattfelder i Battiston que analitzava un total de 43 mil empreses multinacionals, explica que van veure que el 80% d'elles estaven controlades per només 737 persones. Com que sembla que el món el controlen menys de vuit-cents individus, la Rosa Montero es pregunta per què els polítics no es posen de part nostra, de part del 99,999% dels ciutadans, per intentar controlar els potentats.
El món s'està dividint cada cop més entre els “segurs”, al Nord, i els desposseïts, al Sud, amb una esquerda que si no fem res, s'anirà ampliant. Com que cal fortificar illes de prosperitat en mig d'oceans de misèria i com que cal assegurar els beneficis de les grans corporacions (extractives, comercials i financeres), la seguretat s'ha de mantenir per la força. És la seguretat del castell dels poderosos, la “seguretat nacional” que requereix una “adaptació militaritzada”. Les guerres són necessàries per continuar espoliant els que quasi no tenen res, per mantenir el nostre nivell de vida i per impedir que ens vinguin a molestar. I no només això. Hi ha massa gent al món que poden amenaçar el nostre status, i per tant cal expulsar dels seus hàbitats una fracció de la humanitat que és sobrera i prescindible. Hi ha homes i dones que són descartables, com diu el papa Francesc.
La política s'ha privatitzat, s'ha rendit a les grans corporacions i al complex militar-industrial, i està abandonant els seus objectius democràtics. El gran repte actual és tornar-la a les persones. L'Emilio Lledó es pregunta: “Qui privatitza els polítics? Qui ens retornarà, en el futur, la vida pública, els béns públics, que ens estan robant?”. I, en un altre article: “La creació del terrorisme, com a perill universal, és una de les fonts més lucratives per mantenir encès el foc de la guerra. Una guerra que no cessarà mentre, com deia el poeta, 'hi hagi algú que en treu profit' ”.
Les guerres actuals són guerres que maten civils mentre fan rics a uns pocs, que volen aprofitar-se fins i tot del canvi climàtic per fer més beneficis. Guerres que espolien els desposseïts per incrementar el nivell de vida dels més rics i segurs. La Marina Garcés diu que “Les guerres actuals són les guerres dels terroristes, dels narcos, però també dels financers, dels fons voltor, de les grans corporacions i de les indústries extractives”. Qui són els qui treballen per guanyar i fer diners amb l'escalfament global? Qui es beneficia de l'espoli i de les guerres? Qui les finança?