Cada dia, 22 veterans i ex-soldats de guerra es treuen la vida a Estats Units. Això suposa el 20% dels suïcidis totals entre la població. Al 2012, el nombre de suïcidis entre militars va superar les morts en combat: 349 suïcidis davant 259 morts a Afganistan. Les xifres no tenen en compte l'estigmatització que comporta el suïcidi i com moltes vegades no es documenten com a tal alguns tipus de mort que estan estretament relacionades amb la depressió, que comporta l'abús de drogues o accidents de cotxe.
Sembla que moltes de les raons que porten als veterans al suïcidi són les condicions que viuen al tornar, quan s'enfronten a dificultats econòmiques, socials i a greus seqüeles psicològiques i físiques. L'atur, el síndrome d'estrès post-traumàtic, la falta d'integració social, els traumes físics, la rehabilitació i la invisibilitat social, són alguns d'ells.
Mesurar la relació entre quantitat de conflictes armats i suïcidis és complicat. Un s'ha de plantejar que no és la quantitat, sinó més aviat el tipus de conflicte, la cruesa, duració i grau de violència interna i altres molts factors psicològics i socials inherents al caràcter de l'ésser humà que ha d'enfrontar-se a situacions de violència extrema. Sense obviar les característiques pròpies de la institució militar, que provoca tensions psicològiques, físiques i personals, on el pensament queda diluït i anul·lat a través d'una cadena jeràrquica de comandament que podria ajudar a explicar el gran nombre de veterans que se suïciden sense haver estat mai desplegats sobre terreny.
Aquí entrem a dos nivells d'anàlisi diferents: per un costat, el cicle de vida dels soldats, que primer viuen un enaltiment social i polític durant el seu reclutament, desplegament i missió; per després ser rebutjats socialment al tornar. Aquest fet és molt similar al que viuen molts civils sense treball en societats amb un valor molt alt de productivitat capitalista, en el que la persona pot ser etiquetada d'inservible, convertint-se en figures susceptibles de ser rebutjades sense entrar a valorar altres consideracions.
Per altra banda, trobem el valor de les morts en guerra pel relat militarista necessari per a mantenir la indústria i tot l'engranatge de guerra. Per aquesta raó és més útil parlar de les morts que es produeixen durant la guerra que de les que es produeixen després. El relat bel·licista i militarista necessita de la imatge de l'heroi de guerra caigut en combat per d'aquesta manera purgar totes les misèries de la guerra a través de la mort. Els soldats que moren fora de context no deixen lloc a l'expiació ni a l'exaltació dels valors nacionals i militaristes. Per contra, ens mostren la realitat de la guerra descarnada i faltada de tot tipus de sentit.
Refusar l'inservible és propi de teories interrelacionades com el darwinisme social, els feixismes, el capitalisme i el bel·licisme, defensors tots ells de la cultura del desenvolupament social a través de l'enfrontament, per als que la guerra és un mètode d'adaptació al medi, on es sobreviu i ha de sobreviure el més fort de l'espècie.
On la guerra és, com deia el feixista Marinetti “única higiene del món”, una neteja social necessària que participa del procés de selecció natural. Arguments a favor del capitalisme, el racisme, el bel·licisme, el colonialisme i el neoimperialisme, sense espai per acceptar que la guerra i l'exèrcit poden matar poc a poc, en el buit total i el silenci absolut de les ciutats llunyanes d'on volen les bales.
La situació dels veterans de guerra és una veritable contradicció per a totes aquestes teories, la naturalesa humana s'autodestrueix a través de la seva pròpia violència quan no és capaç de conviure amb l'altre o d'acceptar els requisits autoritaris de la institució militar. La guerra deixa llavors de ser aquest mecanisme natural i inherent a l'ésser humà, per esdevenir un procés grotesc, brutal i autodestructiu.
L'evolució social, ètica, mecànica, tecnològica i econòmica de la humanitat hauria de servir-nos per millor les condicions socials de tots els éssers humans, pal·liar el sofriment físic i psicològic i contribuir al benestar col·lectiu. Si no és així el treball, l'esforç, la investigació i tots els descobriments dels que som capaços perden el seu sentit. Si no és per aconseguir millores comunitàries i posar en valor la cooperació per sobre de la lluita, l'enfrontament i l'assassinat físic i psicològic de l'altre.
