L'estira i arronsa entre els drets d'autor i el dret a l'educació

D'entre tots els estudiants que no assistien a classe a la Universitat Autònoma de Barcelona el curs 2010, n'hi havia dos que estaven especialment atents als continguts del Campus Virtual. Es tractava de dos investigadors que CEDRO, entitat de gestió de drets reprogràfics, havia matriculat en algunes assignatures tant de la UAB com de la UB per comprovar si estaven reproduint contiguts amb drets d'autor sense autorització. En comprovar que sí que es donaven casos, l'entitat va denunciar aquestes dues universitats catalanes, com havia fet abans amb la UC3M a Madrid.

El cas que ha arribat a judici més ràpidament ha estat el de la UAB, que ha estat condemnada a pagar les llicències de reproducció digital que CEDRO valora en cinc euros per estudiant i curs des del 2010, amb un recàrrec del 50%. Des de la universitat, han fet saber que recorreran la sentència, que consideren “desproporcionada”. “Les 20 comunicacions irregulars que ha acreditat CEDRO es van produir, i potser més, però això no és extrapolable, perquè la UAB gestiona 2.000 assignatures, 5.000 espais virtuals i 7 milions d’accessos anuals”, explica Pedro de Alcántara-García, dels serveis jurídics de la universitat.

“Respectem i fem respectar la legalitat”, assegura el representant de la UAB, que lamenta que l'entitat no denunciés cap d'aquestes irregularitats al centre abans de portar-los a judici. La universitat també havia demanat a CEDRO que donés a conèixer el repertori d'obres que representa, però mai l'han pogut conèixer. Una portaveu de l'entitat de gestió assegura que representen “pràcticament el 100% de la producció editorial espanyola privada, així com la de més de 30 països” a on tenen acords amb organitzacions similars. No obstant, asseguren que no poden donar a conèixer el repertori complet per una qüestió de protecció de dades, però a conlicencia.com es pot consultar si una obra està gestionada per CEDRO.

Ignasi Labastida, responsable de l'Oficina de Difusió del Coneixement de la UB, no confia en el sistema que proposa CEDRO per experiència pròpia. “Jo vaig publicar un llibre fa uns anys amb una llicència oberta que permet que un professor el pugui penjar íntegrament en pdf, si vol, però en canvi apareix al seu repositori”. A més a més, Labastida també posa en dubte la representativitat de l'entitat, donat que “hi ha centenars de milers de professors universitaris generant continguts i ells només tenen 18.000 socis”, assegura.

Tot i això, CEDRO treballa per convèncer les universitats de subscriure aquesta llicència de cinc euros per alumne i curs per la reproducció digital, cinc vegades més cara que la que cobren per la reproducció en paper. “La major part dels centres de reprografia de les universitats compten amb la llicència de CEDRO, però l'activitat reprogràfica s'ha anat traslladant als Campus Virtuals”, constata la responsable de comunicació de l'entitat. No obstant, admet que “molt poques universitats estan obtenint aquesta llicència”. A Catalunya, només ho ha fet la UOC a nivell de tota la universitat, mentre que altres centres ho han fet de forma parcial, per assignatures o activitats concretes.

Legislació polèmica

Simona Levi, gestora cultural i activista per la cultura lliure a la plataforma X.net, lamenta que la llei permeti situacions com aquesta. “Malauradament, tenim una llei en la qual el límit de les entitats de gestió està definit per elles mateixes, i ja sabem que no tenen límits”, assegura. Levi critica que a l'Estat espanyol “no hi hagi excepcions a la llei de propietat intel.lectual, ni tan sols per a institucions com les universitats”.

El model anglosaxó, explica Levi, contempla el fair use, que dóna drets de reproducció a la pedagogia i l'ensenyament. El representant legal de la UAB fa al.lusió al dret a cita i al dret a il.lustració de l'ensenyament, però la condemna a la seva universitat mostra que aquests casos són insuficients per a les necessitats del centre. Per Ignasi Labastida, “si hem de discutir què és o deixar de ser un 'petit fragment', podem plegar i tancar les universitats i les biblioteques, perquè s'està impedint el dret a l'educació”.

“Hauríem d'ajuntar-nos tots i aixafar CEDRO perquè està impedint aquest dret”, reivindica Levi. Aquesta gestora cultural explica que les universitats busquen arribar a acords amb CEDRO per pagar menys del que demana l'entitat, però “quan es pacta amb lleis injustes la gent es divideix buscant el propi benefici”, diu, però insisteix en que aquesta situació “abusiva” només es podrà superar “si les universitats s'uneixen entre elles i amb la societat civil”. “Hauríem de lluitar plegats per la cultura lliure, demanar excepcions a la llei de propietat intel.lectual i, sobretot, fomentar l'ús i la publicació amb llicències lliures”, conclou.

Despeses en llicències

Precisament les llicències lliures són una especialitat d'Ignasi Labastida, que a més de treballar amb la difusió del coneixement a la UB, és l'impulsor de Creative Commons a Espanya. Sobre el foment de l'ús de llicències obertes, assegura que “des de la universitat s'està fent, però encara s'està fent poc”. Considera que “a les universitats els costa canviar, els costa d'entendre el problema dels drets d'autor”. La situació actual que descriu és sorprenent: “Les universitats gastem milions d'euros en llicències en revistes per llegir articles que en molts casos són nostres”, diu.

La UB es va gastar el darrer curs més de 5 milions d'euros en revistes i bases de dades digitals, assegura Labastida. La UAB hi va dedicar 3 milions. Totes dues formen part, a més a més, del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya, que l'any passat va destinar 2,4 milions d'euros al mateix concepte. “A més, és un cost que s'incrementa cada any i, tot i que davant les retallades, s'ha plantejat reduir-lo, els investigadors volen seguir tenint accés a totes les publicacions”, explica el responsable de l'Oficina de Difusió del Coneixement.

“Hem perdut una mica el nord”, lamenta Labastida; “Ara la preocupació dels investigadors és publicar, i no comunicar els resultats de la seva recerca. S'ha pervertit el sistema a causa de la gran competència de la carrera científica”. En canvi, assegura que “com a investigador t'afavoreix que la teva feina sigui més visible i pugui ser més citada”.

La llei de la ciència estipula al seu article 37 que “el personal investigador l'activitat del qual estigui finançada majoritàriament amb fons dels Pressupostos Generals de l'Estat farà pública una versió digital de la versió final dels continguts que li hagin estat acceptat per a la publicació en publicacions de recerca seriades o periòdiques”. No obstant, Labastida considera que això no es compleix. Per una banda perquè la llei no estableix mesures per fer-ho complir i, per l'altra, per desconeixement dels mateixos investigadors.

El responsable de Creative Commons explica que la majoria de publicacions acadèmiques permeten a l'autor publicar una versió digital en obert de la seva feina, normalment amb alguna restricció, com podria ser no poder fer-ho fins un any després de la publicació original. No obstant, “avui es considera un èxit que el repositori d'una institució tingui el 20% de la seva producció, però hauríem de ser més ambiciosos que això”, diu Labastida.

En alguns països com el Regne Unit la legislació va més enllà: “Si investigues amb fons públics, has de publicar amb llicència oberta, però publicar té un cost i s'ha de pensar com fer-ho sostenible”, explica Labastida. La seva proposta és clara: “Gastem milions d'euros en llicències per llegir articles, però el que hem de fer és posar-los al principi de la cadena”. “Els podem destinar a pagar directament a les editorials perquè publiquin, però en obert”, diu. També planteja alternatives com posar els materials a disposició en edicions digitals i cobrar exclusivament a qui en vulgui disposar en paper, com ja es fa en altres universitats europees.

Programari lliure

A més de com es publica a les universitats, cal tenir en compte quina mena de recursos utilitzen i difonen. La web de descàrregues PortalProgramas.com publica avui la segona edició del Rànquing d'Universitats en Software Lliure, en el que es valora l'ús i la difusió del programari lliure a les universitats. “Creiem que la universitat ha de defensar especialment el programari lliure perquè implica llibertat per a crear i distribuir el coneixement, premissa que haurien de compartir també les universitats”, assegura Carlos Cruz, membre de l'Observatori Tecnològic de PortalProgramas.com.

En el rànquing d'enguany, Catalunya, amb el conjunt de les seves universitats, tant públiques com privades, queda molt avall, en el lloc 11 de 17, dues posicions inferior a l'any passat. Pel que fa al rànquing per universitats, la primera universitat catalana, la UPC, no apareix fins al lloc 15. Entre el 20 i el 30 es troben la UB i la UAB i totes les altres es troben per sota. L'exemple a seguir és de la Universitat de Granada, que donat el seu gran compromís amb la difusió del programari lliure, queda a una distància considerable de la segona classificada. La puntuació de la sisena universitat del rànquing ja és inferior a la meitat de la de la UGR. “Comparat amb les universitats que més fan, que no són moltes, la major part d'universitats avancen a pas lent”, assegura Cruz.

“L'ús de llicencies lliures ha augmentat molt considerablement, en part per l'evolució també favorable que acompaña al programari lliure fora de la universitat”, considera aquest membre de l'Observatori Tecnològic. No obstant, Segundo Píriz, director de sectorial de la CRUE dedicada a les TIC i membre de l'equip, remarca al pròleg del rànquing que “la realitat cotidiana constata la falta de formació i informació dels usuaris sobre el software lliure, l'agressivitat de les tècniques de difusió i venda dels creadors de software propietari i la carència d'una implicació directa dels governs acadèmics, que no solen apostar per polítiques que propiciïn la instauració del software lliure”.

“Sembla ser que no hi ha, en general, molta voluntat de substituir el programari propietari per lliure, com a molt, i en els millors casos, s'utilitzen indistintament l'un o l'altra segons la situació”, conclou Cruz. Això significa que, tot i que creix l'ús del programari lliure, les universitats segueixen invertint en les seves alternatives tancades i de pagament. Ignasi Labastida assegura que “a les universitats els costa canviar”, però també afegeix que amb la situació actual, entre denúncies i retallades, “sembla que hagin vist les orelles al llop”, i que aquest sigui un bon moment per deixar enrere el model actual i apostar per les llicències obertes i el programari lliure.

D'entre tots els estudiants que no assistien a classe a la Universitat Autònoma de Barcelona el curs 2010, n'hi havia dos que estaven especialment atents als continguts del Campus Virtual. Es tractava de dos investigadors que CEDRO, entitat de gestió de drets reprogràfics, havia matriculat en algunes assignatures tant de la UAB com de la UB per comprovar si estaven reproduint contiguts amb drets d'autor sense autorització. En comprovar que sí que es donaven casos, l'entitat va denunciar aquestes dues universitats catalanes, com havia fet abans amb la UC3M a Madrid.

El cas que ha arribat a judici més ràpidament ha estat el de la UAB, que ha estat condemnada a pagar les llicències de reproducció digital que CEDRO valora en cinc euros per estudiant i curs des del 2010, amb un recàrrec del 50%. Des de la universitat, han fet saber que recorreran la sentència, que consideren “desproporcionada”. “Les 20 comunicacions irregulars que ha acreditat CEDRO es van produir, i potser més, però això no és extrapolable, perquè la UAB gestiona 2.000 assignatures, 5.000 espais virtuals i 7 milions d’accessos anuals”, explica Pedro de Alcántara-García, dels serveis jurídics de la universitat.