Barcelona, capital de la República

Els romans del segle IV coneixien Barcelona com «la ciutat coronada». No pas perquè tingués rei, ni fos capital d’un regne, sinó per les 74 torres que enfortien la impressionant muralla d’aquella petita Bàrcino. Per això, vista des del pla, el mont Jovis o des del mar, la ciutat feia tota la impressió de ser una corona gegantina de pedra clara.

Com es pot deduir, ja en aquells anys finals però tranquils de l’Imperi romà era l’arquitectura i no la política el que definia la condició i funció de la ciutat, tal com sovint ha passat fins avui.

Expliquen ara els arqueòlegs que aquesta desaforada muralla, construïda sense cap amenaça militar propera, potser va ser una primerenca forma de cofoisme barceloní, de pijerisme togat. Barcelona no era la capital, ho era Tàrraco. I aquesta no tenia cap muralla, confiada com estava de la seva protecció en les forces i cossos de seguretat de l’Imperi romà. El consolat, la fiscalia i tot l’aparell burocràtic, indissoluble i unitari, eren més sòlids que les pedres barcelonines.

Finalment, aquella muralla inútil va fer de Bàrcino una ciutat refugi mentre l’estat romà, com la canyella en un macchiato, es desfeia davant els gots.

Metàfora molt barcelonina, no troben? Eternament lluny del poder formal, la ciutat sempre ha sabut trobar en les formes (estètiques, socials, arquitectòniques) el seu poder de resistència i el seu tremp.

Quan els socialistes arriben al govern de la ciutat, tornen a confiar, com patricis de casa bona que eren, en el poder de les formes. Desmobilitzen políticament els barris i la gent i l’activen «lúdicament». Posen guapa la ciutat expulsant de la vista pública allò lleig i poc «internacional», i en lloc d’una revolta, ens proposen uns «Jocs». La ciutat coronada és un espectacle, buit de poder però ple de banalitat.

I a l’altra banda de la plaça, Convergència. Els pujolistes no van guanyar mai la ciutat, no perquè el seu fos un catalanisme rural, de comarques. O almenys no només per això. El pujolisme era un catalanisme conformista. De cap cot. D’anar fent i no generar gaire enrenou. Un catalanisme que acceptava la derrota i demanava clemència als nous/vells vencedors. I això, aquesta ciutat no ho ha sabut fer bé mai.

El pujolisme, doncs, va matar el catalanisme de Barcelona oferint-li com a únic imaginari de país un ferrusolisme queco. Una catalanitat de resistència. Irritantment victimista i gasiva. Pujol no va saber enamorar mai Barcelona, temorós, suposo, de la potència llibertària que sempre brolla quan es deixar fer a aquesta estranya ciutat.

El càstig de quedar entre aquestes dues banalitats han estat 30 anys de cosmopaletisme. Nova York, París, Barcelona... pots comptar.

El cosmopolitisme és el braç ideològic de la globalització capitalista. El cosmopolita és sempre un neolib. Un cosmopolita és el contrari d’un demòcrata. I, per tant, una ciutat cosmopolita, global, com diuen ara, és obligatòriament enemiga de seva pròpia gent.

No es tracta de cap joc de paraules ni de cap dèria teòrica. Mireu Barcelona. Banal, ridícula, igual a la paròdia de si mateixa. Postal, espot, smart, vibrant nighlife, hub, bussines friendly, capitalista. Desactivada.

I ara, el Nou Provincianisme. Per superar la dialèctica entre pujolisme-calçotada / socialisme-vernissage, ens trobem amb moltes ofertes. En la del capitalisme financer, la del model Dubai, no hi entro per absolutament intolerable. Però una de les que més mandra em fan ve del provincialisme d’esquerres. Aquella que diu que Barcelona és la capital d’una de les cinquanta províncies d’una Espanya superconstituent i renovada que −es veu− ha de venir. El disseny és el dels romans. El poder, els diners, l’Agència Tributària, el CNI i el hard power en general, que es quedin a Madrid, perquè ara manaran unes entitats benèfiques i clements que ens guiaran paternalment. I Barcelona i les altres tres províncies de la comunitat autònoma podrem tornar a l’habitual soft power mediterrani del disseny, la cultura, la gastronomia, el rollo social i el catalán abierto (i poc emprenyador).

Capital de la república

Jo veig Barcelona amb altres esperances, no ho amago. La que vull és la Barcelona republicana. La sempre somniada i sempre reprimida. Republicana i capital, no província.

El pla seria expulsar les restes de nacionalisme que encara tenim, expulsar també, de forma grollera si cal, el cosmopolitisme tou i el globalisme mafiós, i tornar-li a Barcelona el seu veritable esperit: l’internacionalisme, que és allò oposat a ambdós discursos. Ultralocalitzar la ciutat significa, és obvi, obrir-la al món, però des d’ella mateixa. O dit d’una altra manera: confiar en la seva gent. Cap pla global, cap disseny. Cap branding, cap posicionament corporatiu de la marca. Autoorganització, barris, poder de la gent. Espero viure en una Barcelona ingovernable, és a dir, aquella que no es pot apamar, que no ens la poden encotillar, una ciutat inefable.

I és clar, per aconseguir la potència, per desfermar la molla que Barcelona ha anat comprimint amb el pes de tants anys de tonteries, fóra bo que vinguéssim d’un procés revolucionari. És a dir, la fundació, constitució i defensa de la República. Les forces de les ciutats es desfermen amb empentes col·lectives. Somnis amb alt grau de certesa.

Per a un indepe com jo, tot això tindrà sentit si la ciutat esdevé capital de la República. Una capitalitat que ens farà deixar de mirar a l’altiplà castellà per mirar de fit a fit al país i al mar i al sud.

Ciutat descoronada. No més corones on amagar la manca de poder polític. Ni les corones borbòniques ni les metropolitanes. La capital de la República té l’oportunitat de traçar noves rutes amb el territori. I noves rutes cap a un imaginari que ens apropi més a Alexandria que a Miami.

Molts indepes del sector bussines friendly consideren la capitalitat de la república com una bona oportunitat econòmica en el sentit més pla i pesseter. Que si el port, les connexions ferroviàries, la innovació... D’altres, més culturetes, somnien que la capitalitat farà de la indòmita Barcelona una mena de Ben Plantada curulla de catalanitat d’aquella de tota la vida. És a dir, orgànica i llagotera amb el poder.

Però a mi em sembla que el fet decisiu, un dels motius centrals pels quals la independència serà increïblement benèfica per a la ciutat, rau en un lloc al qual no estem mirant. La República, per la seva pròpia naturalesa constituent, convertirà en ciutadans tots aquells nouvinguts que ara brostegen com poden, emparats rere precaris NIEs i padrons municipals. Farem ciutadans dels sense papers, dels mig empaperats, dels residents i de tots a qui el repressiu i imperial Reino de España ha mantingut apartats i sota sospita. Els que només hi són per mantenir la família, els que fugen, els cansats de fugir, els minoritaris, els indígenes i els jubilats rics. Tots ciutadans. Només residien a Barcelona, ara seran responsables polítics (potser per primer cop en sa vida) del futur de la ciutat.

I amb el gest, Barcelona rebrà un xàfec de nova ciutadania. I això farà, penseu-hi, de Barcelona un extraordinari, irrepetible i apassionant laboratori. Mentre que a Europa, des d’Estocolm fins a París, el racisme i l’odi s’estenen, la nova República i la seva capital duran a la llum les forces i els accents d’aquells veïns amagats i sovint humiliats pel règim borbònic.

Cosmopolitisme, dèieu? Ciutadania d’arreu! Posar Barcelona al mapa? Posar tots el mapes a Barcelona!

Catalanitat poruga i en perill? Catalanitat valenta i mutant!

La ciutat coronada necessita la República per enderrocar (una vegada més) les seves muralles. Muralles que separen els que són d’aquí dels que són aquí. Les que separen els que porten la ciutat i els que s’ho emporten tot, d’aquesta ciutat.

Barcelona: o República o província!