Des d'una perspectiva històrica, l'alcaldia de Xavier Trias és una anomalia a la capital catalana. Les 4 dècades de governs municipals del PSC van consolidar a la ciutat com un dels pols socialdemòcrates més estables de la Mediterrània, una cosa que es va trencar amb l'arribada del convergent. Si el pujolisme va ser un repartiment tàcit entre les dues forces hegemòniques a Catalunya -Generalitat per a CiU, poder local per PSC-, el socialisme va desempatar el 2003 amb l'accés de Maragall al govern català i el nacionalisme es va prendre la revenja entre 2010 i 2011, quan Mas es va fer amb el Palau i Trias amb l'ajuntament de la capital.
Han passat moltes coses des que CiU prengués la major part del poder. El procés sobiranista ha evidenciat el dràstic canvi en la fesomia nacional del país. Però, en paral·lel, moviments socials com la PAH van aconseguir un protagonisme decisiu. Com a conseqüència, l'esquerra catalana va patir una revolució interna, amb el sorgiment de noves forces i lideratges que avui disputen els centres de poder institucional. Tots dos factors poden deixar irreconeixible el tradicional sistema de partits català. Les eleccions municipals de 2014, d'epicentre barceloní, seran la revàlida d'això, allà on es demostrarà si l'enfonsament del mapa de partits ha estat una convulsió momentània o ha vingut per quedar-se.
Trias-Colau, la contesa de les dues Barcelones
Tota la complexitat d'aquest enorme canvi polític s'ha reduït a la contesa entre dos polítics de talla, com són Xavier Trias, representant un nacionalisme liberal hegemònic a Catalunya en els últims anys, i Ada Colau, que ha donat forma a la proposta amb més possibilitats d'èxit de la nova onada esquerrana a l'Estat. Després d'un aspre procés de confluència, ICV-EUiA, que va estar en el govern municipal durant bona part de l'etapa socialista, Procés Constituent, un projecte d'arrel sobiranista que aspirava a unir les esquerres, Podem i el grup impulsor de Guanyem presenten una candidatura, la de Barcelona en Comú, que sintetitza les més importants lluites socials que han revolucionat l'esquerra catalana des del 15-M del 2011.
Barcelona en Comú ha estat capaç de fer-se amb el lideratge de l'alternativa a Trias, polaritzant el vot entre les dues candidatures. El discurs de Colau en l'inici de campanya, que ha pujat visiblement el to en la crítica a l'alcalde, venia a posar sobre la taula el missatge que la formació ha traslladat des del seu sorgiment: ser el vot útil per acabar amb un model de ciutat del qual responsabilitzen els 4 anys de Trias.
L'actual alcalde de Barcelona ha apostat per una campanya de la “responsabilitat” i els “èxits aconseguits”, aquests dos intangibles que han estat tradicional refugi de les esquerres moderades i de les dretes que volien semblar-ho des de, almenys, la transició, quan es va configurar el centre polític com a aspiració gairebé unànime. Trias, i de pas CiU, es presenta davant el 24-M com a representant de la millor tradició dels alcaldes barcelonins, aquests que van fer de la capital catalana un exemple al món. La imatge de Trias s'enllaçarà amb la d'una Convergència en hores baixes amb la participació del president de la Generalitat, Artur Mas, en fins a tres actes durant la campanya.
Collboni i Bosch; l'hereu legítim i l'etern aspirant
Extramurs de la contesa a dos que protagonitzen Colau i Trias s'han quedat dos aspirants les possibilitats dels quals s'han anat encongint a mesura que passaven els mesos. D'una banda Jaume Collboni, legítim hereu del pes de 40 anys d'ajuntaments del PSC, a qui l'enfonsament del seu partit, en concret, i de l'espai socialdemòcrata al sud d'Europa en general, podria jugar-li una mala passada, deixant-lo en menys de la meitat dels seus 11 regidors actuals, i com a quarta força.
A l'altre racó del ring de segona categoria està Alfred Bosch, d'ERC. Esquerra va guanyar de forma virtual les eleccions europees a Barcelona, en alçar-se com a formació més votada, 5.000 paperetes per sobre de CiU. Eren els mesos centrals del procés independentista, quan un important percentatge de catalans s'estaven “votant a sobre”, segons una expressió popular en aquells dies. Un any després i amb la consulta del 9-N pel mig, les coses han canviat. Una tensa disputa sobre els següents passos del procés sobiranista entre CiU i ERC va desinflar l'ímpetu inicial del moviment, cosa que avui ERC paga amb pronòstics que la deixen entre els 6 i els 4 regidors. Es doblaria, almenys, respecte als dos que avui té, però en la formació independentista no s'oculta que les altes aspiracions de principis d'any s'han quedat en l'os i la pell.
Ciutadans, la rebel·lió del nou espanyolisme
La força que aspira a convertir-se en la revelació d'aquests comicis és Ciutadans. El partit espanyolista ha passat de rascar tot just el 2% de vot el 2011 a comptar amb sondejos que el situen en tercera posició, amb fins a 6 regidors. Liderats a Barcelona per Carina Mejías, que es va convertir en número dos de la formació després de la imputació del polèmic Jordi Cañas, Ciutadans es troba en plena expansió, presentant-se per primera vegada en els principals municipis de l'Estat.
En les eleccions dels municipis fora de Catalunya, els de Rivera són percebuts com el “Podemos de dretes”. Una formació de l'anomenada “nova política”, però amb ideari que dóna una volta de rosca a l'ala liberal del PP, obtenint vots partidaris de la regeneració tranquil·la. A Catalunya, el fenomen va més enllà. Cs és una formació coneguda per la seva radicalitat nacionalista, cosa que avui connecta amb una important bossa de votants enfadats amb el procés sobiranista.
L'espanyolisme de Ciutadans, combinat amb una posició outsider per la dreta, converteix la candidatura de Mejías en ferma candidata per fer-se amb una important porció de la descomposició del PSC i a quedar-se amb l'espai que havia estat fins ara del PP.
Per la seva banda, el Partit Popular dirigit per Alberto Fernández Díaz, germà del ministre d'Interior, podria quedar-se a la meitat, de 9 a 4-5, castigat per l'acció del govern de Rajoy i empès pel remolí de Ciutadans.
La CUP, a dins?
L'esquerra independentista representada per la CUP ha apostat tradicionalment per batre el coure fora de Barcelona i fora, fins i tot, de la primera corona metropolitana. Però la seva entrada al Parlament en 2012 amb tres diputats unit al Procés sobiranista va empènyer la formació de base municipalista per sobre de les seves fronteres. En aquestes municipals presenten candidatures competents, en confluència, en la majoria de les grans ciutats catalanes, a més d'en les seves zones d'influències tradicionals. Badalona, Santa Coloma, el Prat o Cornellà tindran candidatures recolzades per la CUP. També Barcelona, on es presenten per segon cop, ara com Capgirem al costat de Pirates.
Capgirem va renunciar a confluir amb Barcelona en Comú, el que segur els hagués reportat almenys representació, i en aquesta campanya es juga la seva entrada a l'Ajuntament. Hi ha sondejos per a tots els gustos, però de les enquestes de l'estiu i tardor, que preveien amb seguretat que no obtindrien vots suficients per tenir representació, a les més recents, que els pronostiquen fins a 3 regidors, la tendència és ascendent.