Molt es parla de les desorbitades xifres que mou el Primavera Sound: 90 milions d'euros d'impacte a la ciutat, més de 180.000 assistents en tres dies, i gairebé 300 actuacions. D'aquestes, un tant per cent significatiu no superarà els 800€ de catxet, a repartir entre la banda, tal i com denuncia la Unió Estatal de Músics, Intèrprets i Compositores, i els músics hauran de ser els que es donin d'alta a la Seguretat Social, a més. Aquesta és precisament una de les principals queixes del sector: ¿Per què les promotores, sales, festivals i administració no contracten als músics? Aquestes i moltes altres preguntes seran formulades a la primera assemblea oberta de creadors, compositors i intèrprets, d'aquest dissabte a la porta del Primavera Sound, (Plaça Ernest Lluch i Martí) i que pretén ser l'embrió d'un sindicat transversal de músics.
“Aquesta primera trobada vol reunir a tots els professionals del sector musical de l'Estat afectats per la precarietat, la manca d'informació i de mitjans per defensar-se. Els nostres objectius no són administratius, són polítics”, dicta el manifest dels convocants en un esdeveniment de Facebook amb 500 interessats.
Aquesta assemblea neix de diferents debats generats en xarxes socials en els últims mesos: el litigi entre el músic asturià Pablo Und Destruktion, La Sexta i la Societat General d'Autors, les preguntes del periodista musical Nando Cruz sobre el perquè de la inexistència d'un sindicat de la música, a més dels debats entre particulars del sector. Músics de tot el territori, des de Seward, passant per Ainara LeGardon o Enric Montefusco, fins Nacho Vegas han decidit fer un pas endavant i unir-se: “Per cada un dels músics que gaudim de certa visibilitat i projecció pública que ens permet viure de la nostra música, hi ha milers que viuen sumits en el precariat”, ha destacat, precisament, Nacho Vegas a les seves xarxes socials.
Seward també s'han expressat en el mateix to, destacant el seu malestar i convocant a tots els agents —sumant-hi associacions i sindicats que ja operin en el sector musical— per unir-se i crear un sindicat transversal, que no distingeixi per gènere musical ni format. “Un sindicat realment horitzontal”, diu un dels convocants de l'assemblea i músic de Seward, Adriano Galante. Col·lectius com la Coordinadora per l'Escena Musical Valenciana ja han mostrat el seu suport a la iniciativa.
“En tots els sectors culturals es viu un nivell preocupant de precarietat, però en la música és més acusat. Vivim en una situació constant d'il·legalitat: cobrar en negre, no contractar... Són pràctiques habituals a les quals no hem trobat resposta”, comenta Adriano Galante, que destaca que el sector ha tendit històricament a acusar la seva “incapacitat” de organitzar-se.
Els objectius del sindicat
El sindicat es fixa objectius a curt, mitjà i llarg termini, entre els quals destaquen la “denúncia des del minut un” a les pràctiques de promotors, públics i privats, que “obliguen a les i els treballadors del sector a haver de pagar a el que ja són monopolis perquè siguin ells els que gestionin les altes i baixes de la Seguretat Social”. “Si et paguen 400€ per a cinc persones i has sobre donar-te d'alta de la Seguretat Social, és impossible ser professional”, es queixa Adriano Galante.
D'altra banda, i com a punt més ambiciós, es pretén generar un Conveni i Estatut de l'Artista, a imatge del II Conveni col·lectiu de la indústria de producció audiovisual. “Es tracta de canviar les lleis, redactar un conveni del treballador i portar-lo al Congrés: la música no es considera una feina i cada vegada que hem de fer factura o donar-nos d'alta tenim més problemes que els autònoms”, riu Galante.
En la música conviuen associacions específiques, com el cas de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, o unions de treballadors que pengen de sindicats convencionals, com la recentment creada Coordinadora Obrera Musical, de la Coordinadora Obrera Sindical (COS). La Unió Estatal de Músics, Intèrprets i Compositores pretén englobar a totes elles per guanyar en força respecte a la resta d'actors del sector musical. No es tracta de la primera experiència que pretén aglutinar els músics, a Catalunya durant la transició ja es va formar el Sindicat de Músics de Catalunya.
“De fet, hi ha experiències parcials i locals. Moltes. Però l'aposta és que el sindicat sigui per músics de tota mena: els que ja estan sindicats, els que estan més ben posicionats (com els de les orquestres, que tenen convenis específics) però també els que no”, destaca l'expert en propietat intel·lectual i drets d'autor, David García Aristegui, responsable d'obres com ¿Per què Marx no va parlar de copyright? o el Monogràfic sobre la història del sindicalisme al treball cultural (1899-2015) i que també s'ha sumat a la iniciativa des del principi.
El músic i l'ego
“No hi ha dobles o triples sentits en convocar davant el Primavera Sound. No busquem enemics. Convoquem allà perquè, entre d'altres coses, esperem que al Primavera Pro i Sonar + D es deixi de parlar de músics emprenedors... Nosaltres creiem que els músics són treballadors i han de lluitar pels seus drets”, destaca Adriano Galante.
Galante atribueix, com un dels factors per la poca organització dels músics, l'excés d'individualisme en la professió. “La consciència de classe en el músic no existeix, tots els veuen des perspectiva individualista. A qualsevol músic li costa reconèixer que cobra menys que un cambrer, i tots tenim dret a uns mínims”, matisa el de Seward.
“La gent sobreviu com pot i costa denunciar casos d'abusos. Si li demanes a un músic de 50 anys amb família que denunciï, tindrà por a perdre la feina... A més, sempre hi haurà nanos de 20 anys que s'acosten a un festival per què els encanta tocar. Però, si es trenquen una cama en aquest escenari, què? Es passaran mesos sense tocar, i sense menjar. Cal protegir-se”, conclou Galante.