“Hem d'utilitzar l'espai públic per treballar per la deconstrucció d'estereotips”

Laura Pérez (Barcelona, 1982) és la primera regidora de Cicle de Vida, Feminismes i LGTBI de l'Ajuntament de Barcelona. Es tracta d'una regidoria creada pel govern de Barcelona en Comú, que va apostar per no parlar ni de “gènere” ni de “dones”, sinó apostar per “feminismes”. L'alcaldessa Ada Colau no abaixa la bandera del feminisme, i el reivindica des del seu discurs d'investidura als pregons de les festes de barri. Pérez és l'encarregada de treballar les polítiques de l'àmbit i aquesta setmana, coincidint amb la celebració del dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, totes dues han presentat un seguit de mesures contra les violències masclistes que pretenen abordar-la des de la perspectiva més àmplia possible. Parlem amb la regidora sobre els seus projectes i la seva visió al capdavant de les polítiques de gènere.

Podem dir que estem davant d’un ajuntament feminista?

Estem davant d’un ajuntament feminista convençut!

I això què implica?

Que no només estarem treballant les polítiques de gènere des del departament de gènere, o de feminismes en aquest cas, perquè hem volgut reivindicar la paraula i crec que ha estat un encert, sinó que això s’ha de traslladar absolutament a totes les polítiques de l’Ajuntament. Per nosaltres l’estratègia de transversalitat de gènere no era un tema menor que aprovaríem a l’últim mes com va fer Convergència i Unió. És una prioritat del primer dia, i el departament de transversalitat de gènere havia d’estar en una posició privilegiada per tenir una visió general de tota la casa, de tot el que fem, de les polítiques d’habitatge, de comerç o de migració. Havia d’arribar a tot arreu. Això no vol dir que això sigui fàcil ni que ho aconseguirem en quatre dies. Podem ser un govern feminista però no m'atreviria a dir que vivim en una societat feminista, i llavors hem de ser conscients de les dificultats que això suposa, però tenim tot el compromís.

Heu posat en marxa una Taula Intersectorial Contra la Feminització de la Pobresa. És aquest el model de treball interdisciplinar que plantegeu?

La taula de feminització de la pobresa sí que sorgeix com un compromís d’aquesta regidoria en particular, però hi participa ocupació, serveis socials, migració, diversitat funcional, … La taula seria a més un dels primers exemples de coproducció de política pública on hi intervenen molts espais i molts departaments de l'ajuntament, però també moltes entitats de la societat civil que treballen el tema, també expertes, universitàries, tèoriques feministes crítiques.

A nivell de diagnòstics, quines conclusions n'esteu traient?

Primer hem de veure que els indicadors de pobresa femenina o de risc d’exclusió social femení són molt diferents als dels homes. Veiem com augmenta el risc d'exclusió social en dones majors de 65 anys, en dones migrants o famílies monomarentals. Ja s'havia fet un diagnòstic des de la societat civil, hi ha un munt d’entitats que ja t’estan avisant de quina és la situació. La novetat és que hem de tenir tota una estratègia per evitar-ho, no només recolzant a les entitats sinó com a govern que es responsabilitza de perquè està augmentant o cap a on va aquest tipus de pobresa, perquè a més és diferent.

En què és diferent aquesta pobresa femenina?

És una pobresa que sobrecarrega, que és molt més invisible que la masculina, i que no només afecta temes d’ocupació, sinó que afecta també com es distribueixen les tasques de cura, qui se n'està encarregant, o com utilitzem el temps les dones i com l'utilitzen els homes. Hem de treballar tot el tema de sostenibilitat de la vida, polítiques d'habitatge i de salut, i el que hem de tenir en compte és que els sistemes d'informació, una vegada més, no ens estan dient la veritat. Tenim un sistema d'informació amb indicadors andocèntrics que el que ens diuen, per explicar-ho fàcilment, és que si tu i el teu company porteu a casa 1.000 euros són 500 per cadascú i sabem que això no és cert. A això ens referim quan parlem d'indicadors androcèntrics. Les dades que tenim ara de feminització de la pobresa no ens estan explicant la magnitud del problema.

Quines conseqüències tenen aquestes situacions de pobresa en les violències masclistes?

Una dona en risc d’exclusió social, una dona sense recursos, una dona que ha perdut de feina, en una situació de violència tindrà molt més difícil marxar de casa, augmenta la seva capacitat d'allargar un drama com la violència masclista. Si no pot marxar de casa l'estem abocant al maltractament crònic, a la solitud més perversa, i el sistema no acaba de donar la sortida a aquestes dones. Però a més tenim exemples molt clars, i a més recordo una carta d'una dona a El Mundo, que es va acabar suïcidant, que explicava que es va separar del seu company i ell la va denunciar, la va deixar sense casa, … Hi ha una cara encara més perversa, que no només no podem prendre les decisions per manca de recursos econòmics, per pors, perquè el cicle de la violència és pervers, sinó que a més tenim casos de dones que quan prenen la decisió encara poden ser perseguides, assetjades, … Aquesta dona en particular recordo que explicava com havia perdut la casa, havia de pagar una multa, … va entrar en un procés d’empobriment que al final va decidir treure’s la vida

I què es pot fer des de l'ajuntament per fer front a aquestes situacions?

Cal una estratègia molt més global, perquè violència no és només aquesta més visible de parelles o exparelles, també hi ha altres violències. Dones sense llar estan patint violències de manera molt diferenciada a homes sense llar. Crec que en tots els casos de la societat podem veure aquestes violències de manera diferenciada i per tant hem de treballar les violències en el sentit més ampli.

Aquesta setmana parlàveu de violències comunitàries, com les ablacions o els matrimonis forçosos.

La llei catalana ens parla de violències comunitàries, la categoria que fa és diferent a la violència de gènere, i aquí sí que està tractada la mutilació genital femenina i els matrimonis forçats, però a Barcelona això encara no ha estat treballat.

Més enllà d’aquests casos més flagrants, hi ha moltes comunitats a la ciutat que segurament aborden les relacions de gènere de maneres diverses. Potser algunes violències s'han d'abordar de maneres també diferents.

No només diferent. És important, i ja ho fem a la taula de feminització de la pobresa, que anem incorporant les veus de les dones. Aquest ajuntament no anirà a dir-li a ningú com fer les coses, com viure, o com entendre les relacions, però sí que podem treballar amb aquestes comunitats el que són violències, reconegudes a més per llei, des de la perspectiva d'interculturalitat i amb les mateixes comunitats, i això és important. En la taula posàvem molt d'èmfasi en què, més enllà de les expertes o les entitats, hem d’incorporar la veu d'aquestes dones per saber què estan vivint, i en aquests casos amb més raó.

Us ha costat trobar dones organitzades en el si de les seves comunitat?

En aquests dos casos de violències comunitàries tenim un repte perquè no s'ha treballat fins ara. Però en temes de migracions hi ha entitats fortíssimes a la ciutat de Barcelona, de dones llatinoamericanes o de dones paquistaneses a Ciutat Vella, jo crec que hi ha un gran moviment de dones migrants organitzades, però com que no hem entrat en aquestes problemàtiques encara no estan identificats els referents. El tema de la mutilació genital femenina s'ha de treballar també molt estretament amb salut, i identificant referents en salut en els CAPs de les zones, hem de treballar coordinadament. Jo crec que tenim un repte i quan tinguem un diagnòstic caldrà abordar-ho.

Els nostres carrers són agressius per a les dones?

Jo que vinc de treballar a Llatinoamèrica et dic que estem en una de les ciutats més segures del món. Crec que partim d'un problema, que està naturalitzat el maldit “piropo”, aquesta manera d’abordar a les dones al carrer, que és de les violències més petites que moltes persones fins i tot no ho identifiquen com a violència. Hem de començar per desmuntar la idea que un home pot abordar una dona pel carrer per dir-li alguna cosa. L'assetjament sexual a l'espai públic comença quan un home es veu amb el dret d’abordar i de dir-te alguna cosa. Per això per la campanya institucional del 25-N vam agafar la frase de “això és un cul”, que és una frase que pots escoltar de manera quotidiana o fins i tot naturalitzar, però això és intimidació. Això és el que fa que una dona no passi per certs espais. Crec que pel que s'ha de lluitar és perquè l'espai públic sigui de totes i sigui per totes i sigui segur. I aquí també parlem del col·lectiu LGTB. Hem de viure la nostra diversitat de forma lliure en un carrer, en un CAP o en una escola. Hem de poder ser lliures.

Podem dir que l'espai públic està masculinitzat?

Òbviament. L’espai públic tradicionalment ha estat dissenyat per homes blancs, que no tenen problemes de mobilitzat, segurament heterosexuals, que tenen un horari d’oficina, o sigui que d'una certa classe social, i per tant els transports, les places, els parcs, han estat dissenyats tradicionalment per homes. Jo vinc de treballar a Llatinoamèrica al Safe Cities Program, que és un programa que tracta temes d’assetjament sexual a l’espai públic a nenes i dones. Quan he arribat aquí m’he sorprès perquè Barcelona també tenia connexió amb aquest programa. Jo ho feia a Equador, però treballava amb Nova Delhi, amb Kigali, Port Moresby, … Eren ciutats on realment els índex de violacions són escandalosos, amb menors d'edat, embarassos adolescents, el tema de l'avortament, … Fent la comparació crec que vivim en una ciutat bastant segura. El que hem de començar a fer és a desmuntar certs relats que permeten que el cos d'una dona estigui a disposició de comentaris o d'assetjaments molt més greu. S'ha de treballar per feminitzar l’espai públic.

I com es feminitza l'espai públic?

Per començar el que hem recollit d’aquest Safe Cities Program és una iniciativa molt interessant que ve de Colombia, que feien exploracions de l'espai públic. Per això posem molta esperança en el pla de barris, perquè és en els espais més propers a on totes podem participar, i on podem construir un espai públic més comprensiu amb totes les realitats, més a disposició. En aquestes marxes d’observació un grup de dones va pel seu barri i va identificant aquells espais conflictius. És fer i treballar sobre el mapa quines són les realitats en casos molt específics d’assetjament sexual. De vegades és un tema d'il·luminació i de vegades no, ens parla de moltes realitats de comoditat de l’espai públic.

Què vas aprendre d'aquesta experiència?

T'explicaré una cosa. Quan nosaltres ho vam fer a Quito fèiem pressupostos participatius. El dia que vam començar a fer propostes de com millorar un parc que estava molt fosc, vam començar amb un grup de dones a fer propostes i feien propostes pels nens, pels avis, però mai per elles. Tot això és un indicador del desempoderament que hi ha per part de les dones, en aquest cas parlant de Quito. Però feminitzar també vol dir tenir en compte els nens, els avis, les cures per part de tots, no només la pista de bàsquet que volien els nois.

Heu posat en marxa una campanya per aquest 25-N sota el lema “Som una ciutat que rebutja la violència masclista”. Fareu campanyes com aquesta de forma continuada?

Aquest serà un dels tres grans temes de l'ajuntament a nivell de comunicació. Treballarem campanyes informatives perquè es coneguin els serveis que hi ha a la ciutat, però hem de treballar per la deconstrucció d'estereotips i hem d'utilitzar l'espai públic per fer-ho. Els autobusos, les banderoles dels carrers, … Nosaltres quan van arribar va ser la primera campanya que vam dir que s’havia de fer, i que a més havia de llançar un missatge potent, un missatge que no posi en el centre les dones, no culpabilitzi a les dones, no les faci veure que “has de denunciar”, “has de fer” o “has de”, sinó que és Barcelona la que rebutja les violències masclistes. Per tant un veí que escolta també pot intervenir d'alguna manera, pot anar a un PIAD i informar-se, què està vivint aquesta dona. Quan un noi escolta alguna cosa pel carrer també pot dir-li a un altre “això no li diguis”. Una mica era apel·lar a la responsabilitat de totes, i jo crec que la campanya és només un primer pas dels missatges que ha d’enviar la institució pública.

La regidoria ha de treballar en el terreny d’allò simbòlic?

És important com ens fem presents d'alguna manera amb missatges que trenquin estereotips. Jo crec que la mateixa alcaldessa trenca molts estereotips. Som un govern que trenca molts estereotips, també de classe política, de manera d’expressar-se, d'on anar o on no anar. A més a més, l'Ada té aquesta manera de liderar que fa que el feminisme s'expressi sense parlar. No perquè sigui dona, perquè és feminista. En la manera de liderar, la manera de treballar amb tot l’equip. Jo crec que el feminisme és simbòlic, pràctic i també teòric, s’ha de treballar des de molts nivells.

També treballareu a nivell educatiu?

Encara no tenim una estratègia específica en l'educació 0-3, però és una manera de començar cap a on hem d'anar. Hi ha moltes iniciatives, especialment al nord d'Europa, de com treballar dins de l'aula, no només les desigualtats de gènere, també de coneixement de la diferència, amb nens migrants. Per exemple, que quan arriba el Hanukkà per què no parlem a l’aula del Hanukkà en comptes de mirar aquell nen com el raro perquè no celebra el Nadal? Hi ha moltes experiències que ens marquen que s'ha de treballar des de la petita infància en la lluita contra aquest “rosa o blau”. Això marca, i si veus l’evolució, només en el camp educatiu, arriba l'FP i de sobte tens a totes les nenes en unes branques i tots els nens en unes altres.

L'ajuntament ho centra en les escoles bressol?

A nivell de competències públiques, les de bressol és el més fàcil. També hem tingut alguna reunió a nivell de Consorci d'Educació de Barcelona per expressar que aquest per nosaltres és un dels temes clau. No han de ser projectes puntuals o tallers, hem de tenir una estratègia perquè no hem d'arribar només al jovent sinó també als pares. No serà completa cap estratègia si no arribem, si no aconseguim impregnar també els espais de lleure o els comportaments dins de l'aula, i això vol dir treballar amb el professorat. Tu pots tenir un material elaborat no sexista però castigar de manera diferent als nens i a les nenes, o tenir un nivell de permissivitat diferent dins de l'aula. Això és el currículum ocult. Això no ho farem en quatre anys, però sí que podem marcar i sí que podem fer coses innovadores en escoles bressol, que és on tenim més capacitat a nivell competencial, i tenim ganes de fer coses diferents. Que tu expliquis a la societat que de 0 a 3 estàs fent això fa pensar, també. Hem de fer pensar en que els assassinats són només un resultat terrible d'una societat que està promovent les desigualtats de gènere.