Xavier Simón, l'home que dialogava amb els edificis

“Mira aquí!”. Una paret blanca... “Aquí”, assenyala amb el dit. Blanca... paret, blanca... Un cercle de fusta al mig! Un cercle de fusta de la mida d'una pilota de bàsquet... Ah, i una ranura. Com les de les màquines escurabutxaques, però encastada a l'edifici. “Què hi veus?”. El cercle de fusta... La ranura. Una paret blanca. “Això és del segle XVIII!”.

“La seu del districte de Ciutat Vella abans era la Casa de la Misericòrdia, pels infants orfes. A la ranura s'hi deixaven les ofrenes. Aquí, al cercle de fusta que dius, s'hi deixaven els nadons”, explica Xavier Simón, mentre toca la fusta, i li fa copets. Simón és responsable de llicències d’obra i habitatge de Ciutat Vella. Des de fa més de 15 anys vetlla per la preservació del patrimoni del districte.

—Per què no hi ha una placa més visible que ho expliqui, tot això dels orfes?

—Una placa? No podem omplir tota la ciutat de plaques. No volem que Barcelona sigui un museu. La ciutat s'ha d'explicar per ella mateixa —destaca Simón. Al llarg d'una marxa de més d'una hora pel barri, un recorregut que ell ha traçat centenars de vegades des de l'any 2002, Simón posa exemples de com un bé material es relaciona amb el seu entorn. I de com preservar-lo.

Hi ha qui porta la vista enganxada als peus quan camina per Ciutat Vella. D'altres que veuen el món a través de la càmera del Pokémon Go. Simón els convida a mirar-se Ciutat Vella amb uns altres ulls: “El patrimoni no són les catedrals i els palaus, només. El patrimoni és la memòria col·lectiva, allò que té a veure amb els sentiments de la gent. Des d'un arbre fins a la façana d'un edifici”.

En un radi menys d'un kilòmetre i mig al voltant de la seu del districte de Ciutat Vella, els exemples de la seva tasca són innumerables. “El patrimoni proper és abundant, i és el més fàcil de preservar pel veïnat”, explica mentre assenyala una façana al carrer del Carme on el seu equip ha intervingut fa poc. S'hi veuen unes pintures que simulen un marbrejat. Tenen més de 100 anys. Just a la façana del costat, els mateixos marbres estan tapats per un altre material, i per la pol·lució i la brutícia. El seu objectiu és que totes aquestes finques llueixin i es conservin.

El seu departament no només es dedica a les façanes. Gràcies al Pla Especial de Comerços Emblemàtics de Ciutat Vella, molts rètols i estructures de davant de les botigues també estan conservades. “Per un historiador, tot el que hi ha del segle XVIII en endavant no és història. Per això la nostra tasca és important. Aquestes botigues són bàsiques pel barri”, diu Simón.

Ciutat Vella reuneix elements arquitectònics dels últims 20 segles, per la qual cosa Simón considera que és una “ciutat en sí mateixa”. No és fàcil endreçar i prioritzar les intervencions. Un dels punts més problemàtics per Simón és l'art efímer: grafitis, per exemple. “Com actuem? La línia entre vandalisme i art és molt fina”, diu. Dins del seu arxiu fotogràfic –on documenta les seves intervencions amb més de 100.000 imatges– té una carpeta que es diu “Noves formes d'art”.

—El resident de Ciutat Vella és un heroi, constantment s'estan produint invasions que li dificulten la convivència. Principalment per la pressió turística.

—Pot la preservació del patrimoni afluixar aquest boom turístic?

—No. Però pot ajudar a que es generi un relat, a que hi hagi més vida de barri. Si tenim tots els cartells de les botigues amb la mateixa imatge, això semblarà un centre comercial. No un barri. S'ha de retenir el veí, no la persona que ve tres dies l'any.

“A la nit? Surto de muralles”. Simón ha viscut al Guinardó. A Canyelles. A Les Corts. Mai a Ciutat Vella. “Necessito desconnectar”, explica. El barri mai el deixaria descansar. No podria ni baixar a comprar el pa sense estar perseguint una façana simulada. “Cada barri necessitaria un departament com el nostre. Cal més consciència sobre les barbaritats que es cometen a les obres privades i que afecten al que és de tots”, afegeix.

Per la seva forma de parlar sobre l'entorn, enlluernadora, sembla que sigui més fàcil dialogar amb els edificis que amb les persones. Però al final són les persones les que han de contribuir a preservar el seu entorn. “Els veïns són els primers que han de lluitar pel que és seu, el seu passat: la seva identitat”, afirma Simón, assegut a un cafè al carrer de Hospital. Simón destaca que no és només una qüestió de “normes”.

El seu equip, format per vuit tècnics més amb formació específica, es dedica a intervenir per atorgar les llicències d'obra. Però també es dedica a vigilar, sobretot, les obres que es fan sense llicència: “Quan es restaura és igual fer-ho bé que malament. Hi ha un 1% de diferència en el preu”, diu Simón, que afegeix que l'Ajuntament ofereix ajudes per restaurar les parets i les façanes que s'han de protegir.

“S'han de vigilar els capricis dels arquitectes, els abusos dels promotors... I, sobretot, evitar la deixadesa: si en comptes de pintar sobre un bé, restaures, guanya tothom. Guanya la cultura de la ciutat, i el propietari: es revaloritza”. Ciutat Vella va patir, a partir dels 60, un “monopoli del morter de ciment” del què el districte encara s'està recuperant.

Xavier Simón també veu diferències entre els diferents govern sobretot quan es tracta de “fer bons ulls” a les grans inversions que afecten el barri.

Simón destaca que s'hauria de fer una oficina de Patrimoni a Ciutat Vella, que és una proposta pel Pla d'Acció Municipal (PAM). La feina de Simón ha millorat: amb els governs anteriors (CiU i PSC) la seva acció preservadora estava supeditada a que existís una petició de llicència d'obra per part del titular. Ara segueix, per qüestions administratives més o menys igual, però compta amb el suport de la regidoria –encapçalada per Gala Pin– per actuar d'ofici. Després de 15 anys pot dialogar lliurement amb el edificis.