Magnus Hammar és membre del sindicat suec de llogaters Hyresgästföreningen i secretari general de la International Union of Tenants (IUT), una organització internacional que agrupa sindicats d'inquilins de 45 països. Davant el projecte de crear un sindicat d'inquilins a Barcelona, Hammar explica l'experiència d'aquestes organitzacions des de la seu de la IUT a Estocolm.
Per començar, com definiria un sindicat d'inquilins?
No és fàcil, perquè la nostra organització té 66 membres en 45 països i tots són molt diferents. Poden organitzar inquilins del mercat privat o d'habitatge social o totes dues coses. Des de la IUT ens agradaria que representessin a tots dos col·lectius, perquè normalment els que lloguen de les administracions tenen mes seguretat que els inquilins del sector privat. Hi ha excepcions. En el nostre cas, a Suècia, els llogaters tenen els mateixos drets lloguin dels ajuntaments o de propietaris privats, tant pel que fa a la seguretat com a l'establiment dels preus.
Però en altres països no és així.
En canvi en països com Estats Units, Austràlia, Anglaterra o Irlanda, els inquilins del sector privat tenen contractes sis o dotze mesos que es poden donar per finalitzats amb només dos mesos d'antelació. En aquests casos és molt fàcil desfer-se dels llogaters. En altres països, en canvi, el gran problema per a molts inquilins és el dipòsit, que tenen dificultats per recuperar-lo, i és la prioritat per a moltes organitzacions. I més enllà de les prioritats, també hi ha diferències entre les organitzacions pel que fa al grau d'independència.
Hi ha sindicats més independents que d'altres?
L’organització sueca o l’alemanya, per exemple, són totalment independents de l’Estat i dels partits polítics. L’organització sueca té 540 mil membres i cadascun paga entre 8 i 9 euros al mes, i això acaben sent bastants diners. Tenim 8.050 treballadors a temps complet. L’organització alemanya, per la seva banda, té 1,2 milions de membres, això els dóna independència política i també els fa una veu forta en el debat polític. Les organitzacions basades en l'afiliació són les més fortes. L'holandesa, l'anglesa o l'escocesa, per la seva banda, tenen més membres col·lectius. Són països on hi ha moltes housing associations [entitats privades sense ànim de lucre que ofereixen lloguer assequible] que són les que formen part dels sindicats. Després a Austràlia o a Finlàndia es consideren més aviat organitzacions de consumidors, i també fan incidència política, però reben fons públics per protegir els inquilins en tant que consumidors d'habitatge. A Itàlia hi ha tres o quatre sindicats d'inquilins, més vinculats a sindicats de treballadors i partits polítics. Són totes situacions molt diferents. Finalment, tenim casos com la ciutat de Dublín, a on un grup de gent força jove que estudien dret o treballen com a advocats s'han afartat de la situació dels lloguers i estan creant la seva pròpia organització. Tenen advocats que dos o tres vespres a la setmana acudeixen voluntària a fer assessorament legal a inquilins que hi poden anar i fer córrer la veu.
En el cas de l'Estat espanyol, on el parc d'habitatge públic de lloguer representa una part molt petita del total i tampoc hi ha limitacions de preus, com pot treballar una organització d'aquesta mena?
També cal tenir en compte les diferències en el mercat privat de cada país. A Barcelona, com a Dublín, hi ha molts petits propietaris, que potser tenen tres o quatre pisos. A Suècia o Alemanya, en canvi, hi ha molts propietaris institucionals, bancs, asseguradores o corporacions que tenen centenars de pisos. És més fàcil organitzar inquilins dels mateixos propietaris que treballar junts davant multitud de petits propietaris com a Barcelona. En un cas així caldria vincular-se amb altres organitzacions que ja tenen una bona xarxa creada i que treballen també per la justícia social, així com amb joves advocats que busquin experiència pràctica.
La IUT defensa que les polítiques públiques no haurien de dirigir la ciutadania a cap forma concreta de tinença, ni la propietat ni el lloguer. En canvi a Espanya hi ha diversos beneficis a la compra d'habitatges.
El que defensem és que els governs mantinguin neutralitat en el model de tinença. En molts països, com a Suècia, comprar un pis et dóna avantatges fiscals que no tenen els inquilins. Els llogaters paguen pel seu habitatge molt més que els propietaris en la majoria de països, perquè hi ha diverses fórmules per donar suport al mercat de propietat. Això és perquè es pensa que els propietaris són millors persones que els inquilins. Les polítiques estan pensades amb la idea que tothom vol ser propietari, i que els inquilins són uns perdedors.
Però no és així a tot arreu.
No. Als Països Baixos, a Alemanya o a Àustria els llogaters tenen si fa no fa els mateixos drets que els propietaris, tot i que ara comença a canviar. Ara fins i tot la Unió Europea està veient que necessitem més mercat de lloguer, perquè té diversos beneficis. Et permet tenir mercats de treball més flexibles, per exemple, si la gent que es mou té més possibilitats de llogar.
Què diria a aquells que defensen que la propietat et dóna més estabilitat?
Els preus han pujat molt fins ara, així que per suposat ha estat molt profitós ser propietari de casa teva. Però ja hem vist com els preus han pujat en una bombolla immobiliària fins que va esclatar, i hem vist el que ha passat amb la gent que tenia molts deutes amb els bancs. Mentre hi hagi habitatge assequible està tan bé un model com l'altre, però ha de dependre de l'elecció de la gent, no com passa ara. Als Països Baixos, a Àustria o a Alemanya, la gent pot triar què encaixa més amb el seu estil de vida en cada moment. Pot ser el lloguer, la compra o altres models com les cooperatives d'habitatge. Però la realitat a la majoria de països és que els llogaters paguen molt més que els propietaris i estan desprotegits.
La manca d'habitatge assequible condiciona, doncs, els projectes vitals de les persones.
I tant. A Polònia, per exemple, la gent viu amb els pares i no forma famílies fins que no tenen 30 o 35 anys, i per suposat esperen molt més que abans a tenir fills. La manca d'habitatge assequible, sigui de lloguer o de compra, té grans efectes sobre l'economia. A Estocolm, per exemple, hi ha una gran demanda de mà d'obra, però la gent no ve a viure aquí per la manca d'habitatges assequibles.
A Barcelona hi ha un debat molt viu sobre la gentrificació i els preus a alguns barris pugen molt ràpidament. Un sindicat d'inquilins pot impedir que els veïns siguin expulsats dels seus barris?
A Brooklyn, a Nova York, hi ha un grup que es diu Crown Heights Tenants Union lluitant precisament contra aquest problema. Gairebé dos terços de les cases a Nova York són de lloguer, i el 65% d'aquestes tenen lloguers estabilitzats, que vol dir que són establerts cada any per un organisme nomenat per l'alcalde. Els propietaris de la zona es volen desfer dels inquilins amb lloguers estabilitzats i els hi poden oferir diners o una casa a Florida. Si a més no tenen escrúpols, fins i tot els hi tallen els subministraments per fer-los fora. La Crown Heights Tenants Union està lluitant contra la gentrificació perquè veuen que cada cop més veïns amb rendes assequibles estan abandonant el barri, i els compren persones amb més recursos.
Però no a tot arreu hi ha lloguers estabilitzats.
Ara a Alemanya estan fent una altra cosa. En un centenar de ciutats s'ha establert el que anomenen un “fre dels lloguers”. Els propietaris no poden pujar els lloguers més d'un 15% en tres anys. La llei anterior prohibia apujar els preus als inquilins que hi havia als habitatge, però el nou límit val també per als nous llogaters, que era quan s'incrementaven els preus. Cal trobar exemples pràctics d'altres països per poder dir: això està passant a Alemanya, a Àustria o fins i tot a París.
Segurament es coneixen poc aquestes pràctiques.
Tenim una imatge de l’habitatge d’allà on hem nascut, i és difícil pensar més enllà, especialment amb aquest tema. A Suècia l'habitatge ha estat quelcom que es donava per segur, lloguessis o compressis, però a Espanya en canvi la propietat ha estat l’única manera considerada bona durant molts i molts anys. Aprendre sobre la situació d’altres països pot donar idees de com canviar poc a poc la situació a Catalunya o a Espanya. Però porta temps. L’organització sueca té un segle d’història, i l’austríaca 130 anys. La perspectiva de la gent sobre l’habitatge no es canvia en un parell d’anys.