“El lloguer no pot ser una opció de vida permanentment precària”

Jaime Palomera va ser una de les persones que els darrers mesos a Barcelona es va topar, de forma inesperada, amb un augment del 30% en el seu lloguer. Aquest antropòleg de professió va rebre al febrer un burofax que l'alertava que a l'abril s'acabava el seu contracte després de tres anys i que el nou acord amb la propietat havia de passar de 800 a 1.100 euros.

Palomera viu a Sant Antoni, barri en què els preus han crescut un 12% des de 2014. Ell ha hagut d'acceptar els 1.100 euros mensuals, però fa uns mesos va decidir unir-se a l'aventura de la creació del Sindicat de Llogaters de Barcelona. Ara n'és un dels portaveus, i celebra el procés de micromecenatge que ha fet sobrepassat les expectatives del col·lectiu: 36.000 euros.

Palomera i la seva parella van entrar a viure al seu pis fa tres anys, quan ja estava en marxa la reforma de la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU) del PP, que va fer passar la durada mínima dels contractes de cinc a tres anys. Com ell, a Barcelona hi haurà 44.000 inquilins que veuran finalitzar el seu lloguer entre aquest any i 2019. El Sindicat pretén fer front a aquesta problemàtica i a altres que afecten els inquilins, un terç dels residents a Barcelona.

Què justifica el naixement del Sindicat de Llogaters?

El Sindicat sorgeix a partir de constatar que estem immersos en una bombolla en l'àmbit del lloguer. Les dinàmiques especulatives de la propietat s'han traslladat al parc d'habitatge del lloguer. Bàsicament, l'Estat ha utilitzat totes les seves eines per facilitar que les dinàmiques especulatives es traslladessin; l'any 2012 va donar el poder a les Societats Cotitzades Anònimes d'Inversió en el Mercat Immobiliari (Socimis) i el 2013 va precaritzar el lloguer promovent la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU), que facilita la rotació de lloguers i el creixement dels preus.

Més de 44.000 inquilins es veuran afectats per la LAU a Barcelona els mesos que vénen. Explica això l'èxit en la recaptació del procés de micromecenatge?procés de micromecenatge

La campanya ens permet constatar que som milers de persones les que estan afectades i preocupades per la bombolla especulativa, això explicaria la resposta massiva de persones i entitats de Barcelona i més enllà, sí. Vull destacar que de les aportacions al crowdfunding, un 80% eren de veïns i un 20% d'entitats. En resum, ja estem al voltant de 900 persones afiliades, en poc més de quatre meses. Hi ha un desig fort de tenir una organització sòlida per defensar-nos davant dels lobbies de la propietat.

Què en faran, d'aquests diners?

Tenir una estructura sòlida. Ens dotarem d'una sèrie de serveis jurídics i tècnics, una primera defensa que eviti abusos. També podrem consolidar una estructura tècnica per alliberar temps per a construir l'organització; amb això el que tindrem és una base que ens permetrà llençar accions concretes en aliança amb altres moviments en defensa del dret a l'habitatge. Serem un front comú davant els lobbies de la propietat.

Com s'organitzarà tota la gent que comenta?

Estem en fase de construcció, pel que hi haurà una mica d'assaig i error. D'una banda, a la tardor convocarem una primera assemblea d'afiliats, però hem de determinar com ho farem i de quina manera. Hem de fer una primera trobada per començar a marcar agenda de forma col·lectiva. Al mateix temps, tot el finançament recollit amb el crowdfunding no només es posarà al servei dels afiliats de tipus individual sinó també servirà per a fomentar una estructura que ajudi a l'assessoria col·lectiva. Hem d'escalar i redimensionar.

No volen ser només una oficina on assessorar jurídicament.

La proposta del Sindicat és híbrida, per una banda espais assemblearis i d'assessoria col·lectiva i de l'altra, una estructura amb afiliats, que paguen una quota i a canvi tenen un servei d'assessoria jurídica i tècnica, que ha de permetre resoldre casos molt concrets. Però sempre hi ha d'haver una forma de funcionar que contribueixi a l'empoderament col·lectiu, perquè encara que el problema del lloguer es visqui de forma individual, sempre és col·lectiu.

El Sindicat té l'obligació d'aglutinar els moviments per l'habitatge que han nascut a Barcelona els últims anys?

Sí, el fet que estiguin naixent assemblees de barri i espais d'assessoria col·lectiva és un motiu d'il·lusió, per celebrar. Dóna significació a allò que s'ha dit de fa temps: allà on hi ha llogaters afectats hi ha d'haver organització. El gran repte és com podem produir aliances per fer un front comú que transformi les regles de joc. Ens estem organitzant escala a escala, bloc a bloc, carrer a carrer. Hi ha accions que prefiguren un marc on el dret a l'habitatge estigui emparat socialment.

En l'àmbit estatal han insistit en la necessitat de derogar la LAU, però a escala de ciutat, hi ha marge de maniobra?

La tasca d'una organització com el Sindicat ha d'estar pressionant tots els nivells de govern. Fins i tot instàncies europees. En el cas de Barcelona s'han posat esforços per part de l'Ajuntament per transformar i empènyer mesures que assegurin el dret a l'habitatge, tot i així s'han fet paleses les limitacions de l'acció municipal. No són només qüestions de competències; si no hi ha xarxes de municipis pressionant, de forma aïllada es tenen molts límits. Però també hi ha assignatures pendents: seguim esperant el cens d'habitatges buits, i veure quants pisos estan en mans de petits propietaris i quants de la banca o de grans tenidors. Per a poder incidir, necessitem informació, per això és d'aplaudir l'Observatori Metropolità de l'Habitatge, però esperem que mínimament hi hagi bases de dades ben treballades per conèixer el problema i atacar-lo.

D'on ve el problema del lloguer a la ciutat, més enllà de l'increment del turisme?

El turisme és part del problema, però l'arrel és el model immobiliari financer. És la base de l'economia: estratègies especulatives, basades en expectatives de revalorització. Un cas concret: Montgat, hi ha un augment de preus més alt que el de Barcelona i no està híper massificada pel turisme, però ha patit increments desproporcionats, pel que la relació entre preus de lloguer i renda familiar i ingressos mitjans està disparada.

Aquestes pujades desproporcionades, que poden doblar el preu del lloguer, es poden combatre?

La legislació no posa límit: tu pots incrementar el preu un 250% i el llogater està en una posició estructural feble, perquè la llei és molt poc garantista amb el veïnat, amb els barris. Per això és important l'índex de preus. A altres ciutats hi ha uns índexs que no permeten aquests increments.

Pot esmentar les ciutats?

París, Berlín... A Alemanya hi ha fins a 200 ciutats amb índexs de preus.

La Generalitat en va elaborar un, d'índex de preus.

Absolutament insuficient, una oportunitat perduda. És índex de mercat: un conjunt de fiances i una mitjana. L'índex de referència ha d'incloure la renda familiar d'un barri o l'atur. Aquest seria un índex de referència de tipus social. A més, per acabar, és bàsicament una eina informativa. No és d'obligat compliment.

Com funcionen a altres ciutats, els índexs?

Qui supera a Alemanya l'índex un 10% és penalitzat fiscalment. A Alemanya funciona molt bé, millor que a França. A Berlín, fins i tot, hi ha zones d'interès on no pots superar l'índex, directament. La història ens demostra que si l'índex no és d'obligat compliment, no té cap mena de validesa.

Amb l'increment de preus de lloguer, torna a planar l'opció de la compra de la propietat. És una solució?

Nosaltres només podem estar convençuts que el lloguer és una opció que ha vingut per quedar-se i que anirà en augment. Entenem que el que ens toca fer ara és garantir que no sigui una opció de vida permanentment precària. Hem de construir projectes de vida digna per les persones que vivim de lloguer, un terç de la població de Barcelona. Els poders faran el possible perquè la majoria ens veiem abocats a la compra d'habitatge, el model de la propietat. Faran el possible perquè ens endeutem. El Sindicat ve a dir que viure de lloguer és una realitat per a molta gent i, a més, és una forma d'accedir a l'habitatge que pot garantir millor aquest dret.

Han aconseguit victòries altres sindicats de llogaters?

N'hi ha que tenen una tradició d'un centenar d'anys, que tenen acció contra l'abús i capacitat d'intervenció en els marcs que regulen habitatge. A Alemanya són forts com qualsevol altre actor institucional.

A escala estatal, estan havent-hi moviments similars?

A Madrid, a Sant Cugat... A Gran Canària, on hi ha un primer Sindicat, que va néixer abans que a Barcelona i a Madrid. El repte, una altra vegada, seran les aliances per a una organització de base territorial molt àmplia. Nosaltres ens vèiem d'abast metropolità però podrem tenir abast estatal.

La vaga de lloguers segueix sent una opció?

Necessitem potència numèrica per parlar de tutela de drets, tenir la força per a dir 'fins aquí paguem'. Fa temps que parlem de lloguers justos, lloguers estables, de llarga durada, assequibles. Si no els garanteixen els poders públics, ho hem de fer nosaltres. I ho farem. Segons Nacions Unides, un lloguer no ha de sobrepassar el 30% de renda familiar: hem de poder dir 'fins aquí', i hem de ser milers.