CiU i PSC: Les raons de la centralitat perduda

“CiU i PSC, la centralitat perduda” (Editorial Gregal) és un llibre que posa el dit a la nafra de les crisis que han patit aquestes dues opcions polítiques. Les seves autores, les periodistes Anna Comas i Montse Melià, afirmen que no han escrit un tractat d’història o de ciència política sinó un treball de divulgació periodística.

Comas analitza perquè el PSC ha perdut quota electoral i dirigents els darrers anys i Melià la pèrdua de vots i el trencament de la federació de CiU. Tot apunta que el protagonisme que van tenir ambdues opcions polítiques no tornarà i que, si més no durant uns quants anys, la centralitat política no serà ocupada per convergents i socialistes sinó que es dirimirà entre independentistes i no independentistes.

Perquè CiU i PSC es van convertir en els partits centrals a Catalunya?

M.M.- A les primeres eleccions catalanes es venia del triomf de les esquerres en les eleccions generals anteriors a Catalunya i tots els partits feien un discurs molt social. Jordi Pujol va fer un discurs diferent, dels catalans, del futur de Catalunya, i això el va permetre connectar amb la gent que el va votar sempre. A més, els que no combregaven amb la seva manera de veure la realitat no anaven a votar. Pujol va connectar amb la classe mitjana, mitjana alta, menestral, i això el va convertir en el líder del partit central. I als que s’abstenien ja els anava bé, sinó haguessin anat a votar. Ara que no els va bé ho faran.

A.C.- El PSC guanyava les eleccions generals i les municipals. En aquest segment eren centrals. Se’ls escapava la Generalitat. Van mirar d’aconseguir-la amb Pasqual Maragall, el 1999, com fos; fins i tot deixant-li fer el que li donés la gana. No ho van aconseguir aquell cop. Guanyaven les eleccions municipals i les generals perquè les feines dels municipis eren molt concretes i de gestió i la gent va confiar en ells i a les generals perquè es posava per davant manar a Espanya. A Catalunya van tenir un candidat, Raimon Obiols, que no guanyava eleccions, Jordi Pujol tenia un missatge intern potent, va introduir el nacionalisme. Els altres eren catalanistes; no eren nacionalistes.

Perquè van perdre aquesta centralitat?

M.M.- És una qüestió multifactorial. No és només un factor. Tot comença amb la majoria absoluta de José María Aznar el 2000, que empeny CiU cap a posicions més sobiranistes. I dins de Convergència, passada la fase dels dirigents que venien de l’època franquista –Pujol, Cullell, Trias Fargas, Alavedra,...-, les noves generacions –tant les que vénen de les JNC com les que es van apuntar al ‘Freedom for Catalonia’ i a l’oposició als Jocs Olímpics- aposten per noves formes de fer política i d’aconseguir més autogovern. Aznar li arriba a plantejar a Pujol que es quedi amb la marca PP a Catalunya, a canvi d’entrar al govern espanyol i fer-se corresponsable de les seves polítiques. Pujol s’hi nega i entrem en un procés en què s’accentua el sobiranisme de CiU.

La confessió de Jordi Pujol que havia tingut diners amagats a l’estranger mentre era president agreuja aquest procés?

M.M.- Sí, però la radicalització sobiranista ja ve d’abans.

I el PSC perquè perd pes a la política catalana?

A.C.- Ve de lluny. Jo faig la història des del Congrés del PSC a Sitges el 1994 fins el suport a l’article 155 del PP. El debat està en quantes ànimes té el PSC. Dues o moltes més. Les divergències, les desavinences al sí del PSC no venen només del Congrés de Sitges entre un aparell dirigit per un grup conegut com a “capitans” i un grup de tarannà més catalanista o burgès que tenia el poder institucional. Els desencontres són permanents i comencen a petar amb l’Estatut. Aquest tema no li surt bé a Pasqual Maragall. José Luis Rodríguez Zapatero es fa enrere en moltíssims punts. El 2003, el partit no deixa que Maragall porti a la seva manera la campanya de les eleccions a la presidència de la Generalitat. Montilla fa un altre tripartit tot i que Zapatero havia pactat amb Artur Mas que la presidència fos pel partit més votat. Comença la divisió interna. Maragall surt d’escena però els catalanistes maragallistes xoquen amb una direcció que s’escora cada cop més cap al PSOE. Quan Pere Navarro és primer secretari es posen en evidència les corrents internes. Hi ha un dotzè congrés on es veuen moltes fisures.

El PSC comença a perdre vots el 2003, malgrat que encara són suficients perquè Montilla arribi a president amb el segon tripartit. A partir d’aleshores hi ha una sagnia perquè una part de l’electorat deixa de sentir-se identificat amb el PSC. Quan Maragall, que havia aconseguit una certa transversalitat, desapareix del mapa el PSC va perdent votants elecció rere elecció.

La marxa de Maragall és, per tant, força determinant en la pèrdua de centralitat del PSC. Passa el mateix amb Jordi Pujol i CiU?

M.M.- Sí. Pujol és molt pragmàtic. Quan el 1999 ha de pactar amb algú perquè no té majoria absoluta al Parlament opta pel PP, tot i que una part del partit, dirigit per Pere Esteve, pressiona perquè ho faci amb ERC. Té un paper cabdal en mantenir aquesta centralitat.

A.C.- Al PSC, el pal de paller que era Pasqual Maragall, que atreia simpaties de diversos sectors fora del partit però que dins queia malament, es perd, es dilueix. Ho explica molt bé Joaquim Nadal, que diu que es va sentir orfe, incòmode, i que va haver de marxar juntament amb d’altres dirigents que van participar en la creació del PSC. I molts ciutadans de la classe mitjana catalanista que l’havien votat durant molts anys, deixen de fer-ho.

Artur Mas, Carles Puigdemont, Pere Navarro,... no tenen el carisma i la capacitat de Pujol i Maragall per mantenir el suport popular que van assolir ells?

M.M.- Probablement no l’han tingut però els temps també són diferents. Des d’Unió Democràtica diuen que a Mas li va agafar un atac de banyes. Per un costat, perquè va considerar que els socialistes el van trair quan li havien dit que farien president de la Generalitat al cap de la llista més votada. Per un altre, perquè Mariano Rajoy se’l va treure de sobre quan li va proposar el pacte fiscal. Alguns dirigents d’Unió m’asseguren que això fa que Mas optés per la revenja.

Alguns analistes polítics consideren que PSC i CiU van pactar el repartiment del poder, que hi va haver un cert acord de no agressió.

M.M.- Al votant ja li anava bé aquesta situació

A.C.- Hi havia gent a la qual ja li anava bé que els socialistes manessin als ajuntaments i els convergents a la Generalitat. Dins el PSC sempre hi ha hagut qui pensava que la solució per Catalunya era la ‘sociovergència’. Joaquim Nadal n’era partidari, però l’aparell sempre s’hi va negar.

M.M.- Quan un partit central està de davallada és molt difícil aturar aquesta dinàmica. Quan comences a perdre ho fas per tots els cantons. Convergència ha perdut el votant del perfil d’empresari a qui li anaven bé les polítiques que feia, però que amb la independència ja no hi combreguen. I al mateix temps també n’ha perdut cap a ERC. Al PSC també li ha passat. Ha perdut vots cap a Ciutadans a l’àrea metropolitana.

A.C.- També ha perdut vots catalanistes cap a ERC. I d’altres van anar cap als ‘comuns’. El PSC té una sagnia cap a tot arreu.

Els socialistes també es troben amb que la socialdemocràcia perd suports a la majoria de països europeus.

A.C.- Miquel Iceta ho reconeix al llibre. Fa una llarga explicació coherent sobre aquest tema. Diu que la socialdemocràcia està perdent ‘pistonada’ a tot arreu, no ha sabut donar resposta a les necessitats més primàries de la gent, s’ha fet més liberal i la gent ha deixat de votar-la. Les polítiques d’esquerra dels anys setanta i vuitanta dels socialistes han passat a una vida millor. Ara intenten recuperar-les una mica.

Al PSC l’han abandonat molts dirigents. Alguns han format partits nous.

A.C.- A partir de 2014 comença allò que jo anomeno ‘diàspora’.

En canvi, a CDC això no ha passat.

M.M.- Qui se’n va anar va ser Pere Esteve i va muntar una agrupació que va acabar a ERC. CDC ha canviat de nom i el que ha passat és que molta gent que n’era no s’ha apuntat al PDeCAT.

Tornarà la centralitat perduda? Veurem una nova Convergència autonomista, nacionalista, i un PSC revifat recuperar aquest espai?

A.C.- El PSC podria recuperar-se no per tornar a ser central però sí per donar una certa guerra al Parlament.

M.M.- La realitat espanyola ha canviat. Aleshores, ells estaven inscrits en una realitat diferent. El Tribunal Constitucional no estava tan polititzat. Ara sembla que actuï al dictat del govern central. A CDC diuen que ha estat la gent qui els ha fet canviar. Però també ha influït la trajectòria i, evidentment, la corrupció. He anat a reunions del PDeCAT a Sarrià o Nou Barris i he vist com tiren en cara als seus dirigents que es fessin enrere quan van proclamar la República i no els cridessin a defensar-la.

La futura centralitat serà protagonitzada per ERC i Ciutadans?

A.C.- ERC fa temps que ho busca.

M.M.- I Ciutadans també.

A.C.- Esquerra ho ve treballant des de fa temps. Es van centrar en crear ‘Junts pel Sí’ amb Convergència. Van renunciar a la ‘E’ d’Esquerra acceptant parlar només d’independència. Oriol Junqueras ha centrat el partit per guanyar alcaldies, fer-se amb la Catalunya interior, deixant de costat les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona.

M.M.- Ciutadans ho té més difícil. Els vota molta gent a les poblacions metropolitanes però quan vinguin les eleccions generals el discurs d’Albert Ribera serà molt de dretes i això els allunyarà de la centralitat.

La nova centralitat serà o és, doncs, ja, independentistes-no independentistes, en comptes de nacionalisme conservador-socialisme moderat?

A.C.- No es veu bé quins partits podrien representar els dos blocs. No veig a Ciutadans fent-ho. Potser el PSC podria remuntar però tampoc no ho acabo de veure. Si ERC fos capaç de desfer-se de la radicalitat independentista –que no ho farà- sí que es podria convertir en un partit central, però hauria de renunciar a les seves essències de 82 anys d’història.

M.M.- Cap partit no ho fa això. El PP també pot canviar. Si després de les eleccions veu que el seu vot se n’ha anat cap a Ciutadans, potser canvia d’estratègia.

A.C.- Ara sembla que Carles Puigdemont i el PDeCAT són més radicals que la CUP.

El debat esquerra-dreta, el tema social deixarà definitivament de ser present al debat polític català?

M.M.- Fins a cert punt és normal en la situació en què ens trobem ara.

A.C.- D’altra banda, els que van marxar del PSC no han sabut crear partits que arrosseguessin molta gent. Se n’han anat a ERC. Per això al llibre no parlo de ‘trencadissa’ del PSC. Parlo de trencadís. El PSC no s’ha trencat. S’ha esfilagarsat. Els que se’n van anar a ERC hi van trobar un caliu que no sé quan durarà.

M.M.- Puigdemont vol fer una mena d’opció cola de m Macron a França. Per això té tant enfadada la gent del PDeCAT.

Quant temps haureu d’esperar per fer un llibre que analitzi la nova centralitat política catalana?

M.M.- Això trigarà molt.

A.C.- Dependrà d’Espanya. Si el PP perd el govern i hi ha un canvi que permeti un govern més obert a les reivindicacions catalanes, aquí els partits haurien de reposicionar-se.

Dos anys, cinc anys, deu anys...?

M.M.- Chi lo sa!