Solitud, amenaces i recaigudes: història d'una dona sense sostre

“Puc passar?”. Aquella nit de tardor a Barcelona era tan freda que ni tan sols semblava Barcelona. El caixer era ample i Lola (nom fictici) ocupava poc més que un racó. L'home va insistir. A punt de deixar la porta enrere, va repetir: “Puc passar?”. Amb un sonor crit, Lola, el va defugir: “No, no, fora!”. Era la segona vegada que Lola es quedava al carrer i la valentia ja pesava més que la por.

Anys després, Lola recorda l'anècdota, en posició incòmoda –conseqüència d'una cadira guenya i, perquè no dir-ho, de la nostra presència– al centre de la Fundació Arrels. Ho fa amb un feminisme gens teòric, però funcional. “No te'n pots refiar de ningú, al carrer, i menys d'un home”.

Un episodi anterior va posar a Lola, veïna del Raval, en alerta. Una amiga del carrer, una de tantes (ni tan sols recorda el seu nom), li va explicar que, un cop mentre dormia, tres homes van entrar al caixer on pernoctava. I la van violar.

Ho explica amb serenor. Encara que alguns detalls li fan estrènyer amb força un encenedor –com si aquest fos a escapar-se– que subjecta amb la mà esquerra. El cas de la seva amiga anònima no és únic. Les dones representen entre el 12% i el 20% de les persones que dormen al carrer i, segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), un 24% d'elles han estat víctimes d'agressions sexuals. De fet, segons la Fundació Arrels, malgrat que la meitat de les persones sense llar han patit algun tipus de violència, les agressions sexuals a dones són una constant: les dones pateixen episodis continuats d'assetjament, ofertes i xantatges sexuals. Aquesta és només una de les particularitats del sensellarisme femení. Però n'hi ha més.

Al carrer, a més, les dones pateixen més por i pitjor salut mental.

Eren molts a casa. Tants com 14 germans. Però el quiosc ho centrava tot. Fins a tal punt que ella, amb tot just deu anys, tenia les mans tintades de forma permanent pel tràfec de diaris. Lola passava una infinitat d'hores atenent els clients en la concorreguda caseta familiar de la plaça de Castilla.

“Vull sortir amb les meves amigues!”. Aquesta era la frase que arrencava la majoria de les batusses amb el seu pare. Fins que un dia, amb 1.000 pessetes a la butxaca, va creuar la porta de casa. Aquella baralla seria definitiva. Tenia 18 anys; passaria els dos següents al carrer. El mal ambient a casa la va condemnar a vagar per Barcelona.

Amb el temps s'assabentaria que els seus pares s'havien gastat els diners estalviats entre ella i la seva germana i que, per contra, els seus germans mai van patir de les mateixes restriccions que ella a casa. Lola no els culpa.

Després d'uns mesos, Lola va ocupar un pis del carrer Valdonzella. “Amb el consentiment dels veïns”. Allà va conèixer al seu marit, el que seria pare de la seva filla. L'home tenia contactes a la Costa Daurada: els tres anaven a començar de zero a Tarragona. Però un bon dia, d'un infart fulminant, ell va morir. “En pau descansi”, diu Lola.

Sense moure un dit, el fred terra dels caixers li tornava a servir de matalàs. Lola va decidir lliurar la seva filla a una de les seves germanes i es va separar d'ella durant anys. A partir d'aquest moment, el carrer seria, en dues altres etapes més, una incòmoda residència: les placetes, els caixers... Els coneixia a tots dels voltants del carrer Pelai.

Al carrer, una vegada i una altra. Segons la Fundació Arrels, el cas de Lola no és aïllat: les persones que trepitgen el carrer per primera vegada, augmenten les probabilitats de tornar-hi de forma exponencial. “Molts d'ells són al carrer per períodes: entren en programes de protecció, surten, entren i surten”, constaten des d'Arrels. A l'entitat també posen l'accent en la importància de l'entorn. Sobretot del nou entorn, el del carrer, un factor de pes per reprendre les regnes amb èxit.

Al carrer, Lola es va aferrar a les persones que anava trobant, no gaires, i –com reconeix sense pudor– no sempre “les millors”. Tampoc és casualitat: a diferència dels homes, que acostumen a tenir una xarxa social “més densa” i presenten menys problemes per a demanar ajuda, les dones al carrer pateixen –com destacava el responsable de l'estudi Diagnosi 2015 sobre sensellarisme a Barcelona, Albert Sales– “major vulnerabilitat”.

Lola feia anys que havia abandonat el quiosc, però no canviava les seves rutines: a les cinc i escaig del matí –cada dia del món– alguna cosa li anunciava que era l'hora de posar-se dempeus. Com un rellotge suís de precisió. Amb quaranta i pocs, Lola pernoctava pel Poble Sec i, quan s'aixecava, simplement vagava.

No era una bona època, recorda amb els anys. Però la sort va jugar el seu paper en el moment oportú. Una d'aquestes “poques” persones, posem per nom Diego –Lola no repara en el seu nom– i també en situació de sense sostre, es va creuar en el seu camí de forma crucial.

–No coneixes Arrels? –li va preguntar ell, després de xerrar una estona sobre com aconseguir una mica de menjar.

Silenci.

Al cap d'unes setmanes, Lola va acudir a la Fundació Arrels. Hi havia altres dones a la porta, es va sorprendre. “Jo no volia conèixer a ningú, fins que vaig entendre que era bo venir aquí, i estar amb més gent”, explica Lola, amb un mig somriure. Arrels li va facilitar un pis compartit, i després un altre. Han passat deu anys des de que Lola creués la porta de la fundació.

Lola viu ara en un altre pis, també compartit, però al costat de la fundació. En ple cor del Raval. Paga un preu simbòlic i es manté –“així, així”– amb una pensió de 300 euros per la mort del seu marit. “En pau descansi”. Als seus cinquanta-pocs, veu el carrer com una cosa del passat, tot i que “mai se sap”. Gràcies a la tenacitat i l'acompanyament d'Arrels ha estabilitzat la seva vida.

Lola ha reprès el contacte amb la seva filla.

“Vol ser infermera”, diu sobre “la petita”, de 24 anys, mentre se li escapa alguna llàgrima, que esbandeix amb la mateixa mà que sosté –amb menys tensió ja– l'encenedor.

“M'agrada treballar... Si els meus pares m'haguessin deixat al meu quiosc...”. Lola no para quieta. No li agrada estar a casa, i menys al carrer. És per això que cada tarda ajuda, plogui o nevi, en un menjador social d'Arrels. A no ser, és clar, que tingui visita amb la seva filla: l'única cosa que no es negocia.