Catalunya, Espanya i el sud d'Europa, tres guerres que estan en joc a la batalla de Barcelona

El 24 de maig serà la posada de llarg d'un intens cicle electoral on s'enfrontarà fins on arriba l'anunciat canvi polític, tant espanyol com català. 13 de les 17 comunitats autònomes triaran una nova càmera, encara que només en un grapat d'elles hi ha dades que donin marge a la sorpresa. Passa una cosa similar amb les municipals. En la majoria d'ajuntaments grans irrompran noves formacions, sobretot Ciutadans o les candidatures recolzades per Podem, però en cap d'ells sembla possible que acabi havent-hi un alcalde d'aquests nous moviments.

Malgrat l'onada d'entusiasme general de mesos passats, a tres setmanes de les eleccions només a Barcelona la formació d'Ada Colau està sent capaç de plantar cara a l'alcalde Xavier Trias. Segons els sondejos, Barcelona en comú podria superar, o almenys quedar molt a prop, del partit que avui governa. Semblant irrupció d'una força nova és una anomalia històrica que té implicacions que van molt més enllà dels 1,6 milions de barcelonins. Barcelona és més que això. La seva àrea d'influència política i cultural depassa amb escreix les fronteres catalanes i la seva projecció internacional és comparable a qualsevol de les primeres 10 ciutats a Europa, havent estat model urbanístic, cultural, econòmic i, en definitiva, polític, per a gran nombre d'urbs voltant del món.

És aquest terratrèmol realment possible? Barcelona és un bastió tradicional del centreesquerra. El PSC ha obtingut de mitjana històrica 18 regidors i un 37% del vot en les eleccions municipals des de 1979. Malgrat això, poques enquestes pronostiquen avui que la candidatura de Jaume Collboni aconsegueixi més de 6 seients. En aquesta diferència de 12 regidors es troba el botí disputat a la batalla de Barcelona, plaça clau per a les tres importants guerres polítiques actualment en curs: la guerra catalana, l'espanyola i la del sud d'Europa.

Partits com Barcelona En Comú, Ciutadans i fins i tot ERC fa setmanes que estan en combat per repartir-les restes de l'altre temps inexpugnable PSC, mentre que formacions com CiU, PP o el mateix PSC intenten parapetar-se en una resistència que els és suficient per conservar la plaça, el primer , o salvar els mobles, els segons. CiU va guanyar per primera vegada les eleccions a Barcelona l'any 2011. La crisi del PSC en l'àmbit nacional -que acabava de perdre la Generalitat després de 7 anys de tripartit, retallada estatutària mitjançant- costat d'una evident fatiga del projecte socialista a la ciutat després dècades de govern, van fer que Xavier Trias accedís a les claus del consistori.

La de Trias ha estat una política amb importants trets continuistes, mal que li pesi a la seva oposició. És cert que CiU, amb ajuda dels seus aliats del PP a l'ajuntament, ha dut a terme una forta política de privatitzacions, ha reobert la veda hotelera i ha retallat serveis públics. Però també ho és que la gran onada de privatitzacions la va començar el govern d'Hereu, que el model turístic es va deixar encaminat la dècada passada i que les grans intervencions urbanístiques de formigó i de pilota van ser tant senyal d'identitat dels anteriors governs com una de les millors xarxes de serveis socials del país, de la qual avui es vanaglorien els hereus d'aquells pactes.

Trias ha desplegat una política de tall més dretà, però per a això no ha necessitat fer un canvi total de rumb. Si en alguna cosa s'ha notat la seva estada al despatx de Sant Jaume, és per haver aprofundit en el camí marcat pel seu antecessor enmig de la crisi social més grossa en dècades. El convergent es presenta ara amb un programa que aprofundeix en aquesta actitud. Trias ven amb èxit ciutat-marca, gestió de superàvit, ocupació en el sector serveis i benestar ociós per a qui s'ho pugui pagar. Mentrestant, Collboni s'afanya per presentar-se com el valedor dels serveis socials que Trias ha massacrat. Però els gens del PSC Barcelona semblen dominants, perquè el socialista esbossa unes propostes que enllacen directament amb la gestió d'Hereu, passant de puntetes sobre el fet que una ciutat no es fa tan desigual com ho és avui Barcelona en només 4 anys.

Per la seva banda, ERC ha estat incapaç de xutar a porta l'assistència que el procés sobiranista li havia deixat en safata. El desig de Junqueras de controlar les principals talaies del seu partit va fer que l'aparell es bolqués donar una victòria en les primàries a Alfred Bosch, un candidat al qual l'altre contendent, Oriol Amorós, superava per enters en coneixement de la ciutat i de la institució a la qual es presentaven. ERC va guanyar les darreres eleccions que es van produir a la ciutat de Barcelona, les europees de maig de 2014. Un any després, el seu candidat sembla fora de lloc en una campanya a la qual intenta imprimir un estil propi que amb prou feines convenç els seus .

Enmig de tot això, Barcelona en comú ha estat capaç de fer-se amb la bandera de l'alternativa. El projecte combina 1 personalisme que ratlla l'asfíxia amb el convenciment sincer que es pot sortir de la resignació mitjançant l'ajuntament. Colau, ha convertit el seu espai en la millor pista d'aterratge per caces intrèpids com Podem i per a grans aeronaus que tenen forats en el fuselatge, com ICV-EUiA. Barcelona en comú ha manegat amb encert moments i formes, proposant un discurs amb una capacitat fora del comú per il·lusionar sectors de la població que la perceben alhora com a vot útil i de canvi real.

Aquests contendents, i alguns més, dirimeixen una batalla per Barcelona que decantarà tres guerres. La catalana, que té a veure amb el procés independentista però també amb el desmantellament social executat pel govern d'Artur Mas. La victòria de Trias a l'ajuntament relegitimaria a CiU en el seu conjunt i tancaria en bona mesura les possibilitats del nou municipalisme. En segon lloc, el que passi a Barcelona serà decisiu per a l'escenari espanyol, on està en joc la preeminència del bipartidisme PP-PSOE i saber si l'entrada de noves forces pot convertir el canvi en el sistema de partits en un canvi polític de major abast. Barcelona podria, o no, ser líder i exemple de la marea social emergida al maig de 2011 però a la qual, quatre anys després, encara li falta una bona empenta per poder-se plantar com a alternativa estatal.

Finalment, Barcelona és una peça clau de la contesa en potència del sud d'Europa. El pol sud-europeu sense el qual no hi haurà oposició efectiva a les polítiques d'austeritat de la UE passa, obligatòriament, per què una força que advoqui per això guanyi posicions de visibilitat a les principals ciutats del sud. Un ajuntament antiausteritat enllaçaria la Barcelona de 2015 amb la regió de l'Àtica a 2014, quan Syriza la va guanyar avançant la seva victòria a tot el país. Comptant amb la plaça catalana, el triomf de la redistribució continental és una proesa. Sense ella, s'acosta a l'impossible. El terratrèmol català, espanyol i europeu es juga, amb tota la paradoxa que això tanca, a la ciutat que durant 40 anys ha estat la gran productora de consens polític i estabilitat a la Mediterrània.