I al final, com queda el roaming?

Els estira-i-arronsa sobre el roaming a Brusel·les són només un èxit relatiu per els consumidors europeus o per els nostres representants, i alhora una mostra perfecte de com el poder de les grans corporacions, i dels seus lobbies de pressió, influeix sobre decisions que haurien de ser només polítiques.

Ens remuntem als inicis. Fa més de 10 anys que la Unió Europea, en benefici dels consumidors i de la lògica d’un mercat comú i sense fronteres, s’enfronta al poderós lobby de les operadores de telefonia per la seva voluntat d’acabar amb el roaming.

L’octubre de 2009 el Tribunal de Justícia de la UE va assenyalar que Brussel·les podia imposar límits als preus de les trucades en itinerància, en contra de la impugnació que havien fet les quatre grans operadores de telefonia: Vodafone, Telefónica O2, T-Mobile i Orange a la norma que la UE havia aprovat el juny de 2007, i que marcava una rebaixa de preus de fins al 70% en el roaming entre països europeus que havia d’anar-se aplicant paulatinament fins al 2009.

Abans els operadors tenien beneficis de més del 200% en trucades emeses i fins al 300 i 400% en les rebudes. El Tribunal considerà els preus abusius i una autèntica penalització a l’activitat econòmica transfronterera. Per això, va actuar en defensa dels consumidors i com a mesura de protecció del mercat interior, per garantir la lliure circulació de mercaderies, béns i capitals i unificar-lo. Amb la nova legislació, el preu de les trucades en itinerància va anar baixant paulatinament des de 2006 i fins a 2009 cada 1 de juliol, però no pas per desaparèixer.

 Ara fa tres anys, el setembre del 2013, la vicepresidenta de la Comissió Europea, Neelie Kroes, va presentar un nou projecte de regulació del mercat que volia acabar definitivament amb el roaming dins la UE. Proposava juliol de 2014 com a data màxima per acabar amb el sobrecost al rebre trucades i 2016 per anar gradualment posant fi al cost afegit per a la resta d’opcions (dades i fer trucades...). El projecte de la Comissió l’havia de debatre el PE i pactar-lo amb el Consell; tots eren conscients que el sector faria tots els possibles per rebaixar la regulació. Kroes els va demanar tenir-la a punt el maig de 2014, abans de les properes europees. L’objectiu era complicat per la burocràcia comunitària i perquè afectava a un sector tant poderós com el de les telecomunicacions.

Al març de 2014 la Comissió d’Indústria va aprovar el paquet legislatiu que havia de prohibir el roaming com a màxim el desembre de 2015. Les grans operadores es van queixar argumentant que la baixada d’ingressos els impediria poder fer les inversions necessàries per les noves xarxes de fibra òptica. A l’abril l’eurocambra aprovà per amplíssima majoria la desaparició dels càrrecs per itinerància des d’altres països de la Unió que hauria hagut de desaparèixer del tot al desembre de 2015.

Però el Consell Europeu (la representació dels estats membres), sota la pressió de les operadores, va aconseguir fer marxar enrere revocant la decisió de l’eurocambra, demorant la fi de la itinerància fins a com a mínim mitjans de 2018. A més, el lobby de les companyies aconsegueix que enlloc de posar fi al recàrrec les operadores ofereixin a alguns clients un ‘paquet bàsic de roaming’ que inclou el servei des de l’estranger per un temps limitat. És el que ara les companyies estan publicitant com a ‘ofertes sense roaming’ (sic).  El nou acord acaba dient que la Comissió avaluarà a mitjans de 2018 si cal, o no, acabar amb el roaming.

Quins han estat els arguments de les operadores per pressionar fins aconseguir arribar a aquest punt? Amenaces de pujar les tarifes nacionals, menys inversió en infraestructures de banda ampla, menys oferta de llocs de treball...

D’altra banda, les operadores van guardar-se un as a la màniga. Havien acordat que podrien aplicar el recàrrec quan el seu abonat passes més de 30 dies seguits fora del país on havia contractat la línia, o bé un total de 90 dies en tot l’any. Esgrimien que es tractava d’una mesura per evitar competència entre països per atreure clients. També es pot llegir com una trava a la unificació del mercat de les comunicacions, clau avui per la Unió Europea si pretén de debò seguir endavant amb el seu procés, i sobreviure en l’economia globalitzada.

Un cop més el poder de les corporacions semblava que s’havia imposat a la lògica dels drets dels consumidors i d’un projecte polític, el de la federalització d’Europa, si més no del seu nucli ‘dur’. Però el fort rebuig de l’opinió pública i de part de l’esquerra al PE ha obligat a la Comissió a fer marxa enrere; Juncker, el seu president, s’ha esmerçat a afirmar que la idea era només una possibilitat i que la desaparició dels càrrecs per itinerància és prioritària en la seva agenda.

Una agenda, la de la Juncker i la de la pròpia Unió Europea, que després dels molts daltabaixos que han minvat la seva reputació necessita de cops d’efecte que la facin atractiva als ulls dels ciutadans. Per intentar que creguin, de nou, que la UE no és una plataforma de defensa dels interessos de corporacions i poderosos, sinó la millor i major idea sorgida fins ara en el món contemporani per defensa els drets dels seus ciutadans. De tots.

Els estira-i-arronsa sobre el roaming a Brusel·les són només un èxit relatiu per els consumidors europeus o per els nostres representants, i alhora una mostra perfecte de com el poder de les grans corporacions, i dels seus lobbies de pressió, influeix sobre decisions que haurien de ser només polítiques.

Ens remuntem als inicis. Fa més de 10 anys que la Unió Europea, en benefici dels consumidors i de la lògica d’un mercat comú i sense fronteres, s’enfronta al poderós lobby de les operadores de telefonia per la seva voluntat d’acabar amb el roaming.