“Avui es pot”. Aquest ha estat el lema de la campanya que ha portat al Parlament la ILP sobre mesures urgents per fer front a l'emergència d'habitatge i pobresa energètica, que previsiblement s'aprovarà el proper dia 24 de juliol, tot i que el grup parlamentari de CiU en qüestiona algunes mesures. Com van explicar davant el ple els seus impulsors –la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, l'Aliança contra la Pobresa Energètica i l'Observatori DESC– un cop el Partit Popular va bloquejar amb la seva majoria absoluta la ILP de la PAH a nivell estatal, només els hi quedava buscar respostes a nivell autonòmic per fer front a aquestes problemàtiques. La conclusió a la que van arribar va ser que Catalunya té prou competència com per fer-hi front, i confien en que obri camí a altres legislacions autonòmiques.
La veritat és que moltes veus defensen que Catalunya no només té les competències, sinó que també té la legislació que li permet actuar. “D'instrumental n'hi ha molt, però hi ha poca voluntat política d'utilitzar-lo”, apunta Carme Trilla, secretària d'Habitatge de la Generalitat durant el govern Tripartit. L'equip de Trilla va impulsar la Llei del Dret a l'Habitatge de Catalunya (LDHC), que després de tres anys de negociacions es va aprovar a finals del 2007, “quinze dies abans que esclatés la bombolla”, recorda. “Vam fer la Llei del Dret a l'Habitatge posant tot l'instrumental que vèiem en els països del nostre entorn per evitar l'exclusió d'una part de la població al dret a l'habitatge”, explica l'exsecretària d'Habitatge, ara a la Taula del Tercer Sector.
L'Observatori DESC, al recent informe Emergència Habitacional a Catalunya, considera que aquesta llei, encara vigent en la majoria de les seves mesures, “va ser una norma innovadora en molts aspectes”. Apunta, però, que “hi ha preceptes que malgrat ser vigents no han estat desenvolupats”. Molts d'ells no es van aplicar ni per part del Tripartit ni pel govern de CiU, que la va retallar només arribar a la Generalitat amb el suport del PP en l'anomenada llei Òmnibus.
La mesura més polèmica va ser la del lloguer forçós d'habitatges en situació de desocupació permanent, a través d'una expropiació temporal de l'usdefruit. Ara la ILP d'Habitatge vol recuperar la mesura per a les famílies que perdin cases seves, per garantir així que s'hi puguin quedar en un règim de lloguer social i no siguin desnonades. “Quan va entrar Convergència van retirar aquesta mesura immediatament, quan els hi hagués anat de perles per poder negociar amb els bancs”, apunta Trilla. El dijous, davant les crítiques del diputat d'ICV-EUiA Salvador Milà, que reivindicava la mesura, des de la bancada convergent li van respondre que quan van arribar a la Generalitat el govern anterior no havia iniciat cap expedient d'expropiació d'usdefruit.
El fantasma de la impugnació
Al ple de dijous, tant el conseller de Territori Santi Vila com la diputada convergent Meritxell Roigé, van fer planar sobre la ILP el fantasma d'una possible impugnació del Tribunal Constitucional, i per això van defensar reduir algunes de les mesures proposades. El diputat socialista Jordi Terrades va recordar al conseller que la LDHC “era constitucional i permetia l'expropiació d'usdefruit”. De fet, davant les fortes crítiques de l'oposició, un informe del Consell de Garanties Estatutàries va considerar que la norma era constitucional i estatutària, i que no suposava una afectació desproporcionada del dret a la propietat.
L'argument dels convergents, però, feia referència a la legislació andalusa sobre la funció social de l'habitatge, aprovada per l'anterior govern de PSOE i IU i impugnada pel govern de l'Estat davant del Tribunal Constitucional. Aquesta llei declarava, de manera semblant al que proposa la ILP catalana, el lloguer forçós de l'habitatge durant tres anys en règim de lloguer social quan es tractés de desnonaments de famílies vulnerables. En una entrevista el passat abril a Catalunya Plural el secretari d'habitatge Carles Sala emfatitzava la distància entre la legislació andalusa i la LDHC que havia retallat el seu partit a Catalunya: “aquí del que es parlava era d'una declaració de lloguer forçós de caràcter universal per a tots els pisos que estiguessin buits, en canvi el que declarava Andalusia era un lloguer forçós de pisos que estaven ocupats, per evitar el desnonament”.
Tot i la postura del govern, Carlos Macías, portaveu de la PAH, va declarar el dijous que no tem una impugnació de la proposta de llei que han fet arribar al Parlament i va explicar que estan negociant amb els convergents altres possibilitats de redactat que conservin l'esperit de la proposta: que cap família es quedi al carrer després de ser desnonada.
Sancions als pisos buits
En tot cas, el lloguer forçós és només una de moltes mesures enfocades a garantir el dret a l'habitatge a Catalunya. La LDHC del 2007 contemplava altres mesures per incentivar la posada en lloguer dels pisos buits. Una d'elles és la possibilitat que les administracions locals puguin sancionar els pisos llargament desocupats. El govern de la Generalitat, que reivindica les mesures preses en els últims mesos en matèria d'habitatge, va proposar també un impost als pisos buits, aprovat la setmana passada al Parlament. La proposta convergent posava sobre la taula un impost anual d'entre 500 i 1.650, tot i que la llei vigent estableix multes de fins a 900.000 euros. Aquesta mesura, però, també va quedar en un calaix des de la seva aprovació el 2007, fins que la PAH va començar a reivindicar-la.
Més d'un centenar d'ajuntaments catalans han aprovat mocions impulsades per la PAH per tal d'aplicar aquestes sancions. Segons recull l'informe Emergència Habitacional a Catalunya, municipis “com Girona i Santa Coloma, seguint l'experiència de Terrassa, han iniciat les comprovacions sobre l'existència de pisos buits i ja han arribat a imposar multes coercitives d'entre 3.000 i 5.000 euros”. L'informe recorda, però, que l'objectiu de les mocions de la PAH no són les multes sinó reconvertir els pisos buits en lloguer social, i Terrassa, pionera en aquesta mesura, ja ha mobilitzat més de 100 pisos. La llei apunta que la Generalitat també pot aplicar aquestes sancions, però el secretari Carles Sala apunta, tot i els anys que ha trigat en utilitzar-se la norma, que només podria fer-ho “per inacció municipal”.
Compra d'habitatges
La LDHC també faculta els municipis a establir zones de tempteig i retracte, és a dir, àrees en les quals l'ajuntament té preferència davant de qualsevol altre comprador a adquirir un habitatge pel mateix preu. Aquesta mesura, pensada sobretot per evitar l'especulació i la gentrificació en alguns barris, pot servir també per augmentar el parc d'habitatge públic de que disposen les administracions.
Tot i la vigència d'aquesta mesura, la Generalitat va decretar el passat mes de març el dret a tempteig i retracte específicament per als pisos provinents de desnonaments. Aquesta va ser la seva resposta a l'amenaça dels fons voltors, que estaven adquirint pisos per entre 5.000 i 20.000 euros. La setmana passada la Generalitat va formalitzar la compra de 40 pisos per aquesta via. Per la seva banda, l'alcadessa de Barcelona Ada Colau ha expressat la seva voluntat de declarar tota la ciutat zona de tempteig i retracte amb la LCDH per poder dedicar més pisos buits, ara en mans de particulars, al lloguer social.