La comissió d’investigació del cas Pujol i el risc de repetir el ridícul al Parlament
El primer que haurien de fer els integrants de la futura comissió d’investigació del cas Pujol és recular nou anys enrere, fins l’abril-maig de 2005, i revisar el trist paper dut a terme pels seus col·legues (uns més que altres) en la comissió d’investigació creada arran de l’escàndol del 3%. El nom amb què la van parir ja augurava la pantomima que va acabar sent: “Comissió d’Investigació sobre el Projecte, l’Adjudicació, l’Execució i el Control de les Obres de la Línia 5 del metro, especialment al pas pel Barri del Carmel, i també sobre els Procediments d’Adjudicació, Finançament i Gestió de l’Obra Pública a Catalunya”.
Aquella comissió tenia dos objectius bàsics, el primer era esclarir les causes de l’accident del Carmel i el segon aprofundir sobre el mateix que haurà d’abordar ara la comissió Pujol, li posin el nom que li posin; és a dir, fins a quin punt la confessió de l’expresident està relacionada amb les sempre suposades i mai del tot demostrades comissions il·legals procedents de les adjudicacions d’obra pública.
“La comissió del Carmel no troba rastre de corrupció després de 28 sessions”, titulava La Vanguardia en una notícia, no gaire destacada, publicada el 26 de maig de 2005. Crua síntesi d’una feina estèril. Punt final al que havia semblat la bomba de neutrons i va acabar sent un simple petardo de festa major. Aquella comissió d’investigació es va ventilar en poc més de dos mesos i bàsicament va consistir en un pols entre CiU i PSC per mirar d’encolomar a l’altre les culpes de l’ensorrament del Carmel. CiU volia que quedés ben clar que les adjudicacions per a la construcció de la línia 9 de metro (un multimilionari projecte tancat a corre cuita per l’últim govern Pujol abans de perdre el poder l’any 2003) s’havien fet de forma correcta, i que per tant l’esvoranc era conseqüència de la negligent execució de les obres. El PSC pretenia tot el contrari, demostrar que hi havia un pecat original fruit d’aquelles presses per repartir el suculent pastís.
De la tensió del moment (l’incident va ser deliberadament magnificat per l’aliança de forces que des de l’inici va voler desestabilitzar el tripartit) va sortir l’exabrupte maragallià del 3%, que és el que va generar la investigació parlamentària, però els seus integrants van preferir seguir centrats en l’accident, i deixar per a temps millors la molt més espinosa qüestió de les comissions il·legals. S’estava negociant la reforma de l’Estatut, i aquesta era una polèmica indesitjada, o sigui que uns i altres van fer l’exercici de responsabilitat i servei al país de no gratar gaire a fons.
És possible que aquests temps millors hagin arribat. Amb la confessió del gran pater s’obre una nova oportunitat. Però que aquesta nova comissió no torni a ser un bluf dependrà en gran mesura del paper que hi vulgui exercir ERC. Atacarà la corrupció de soca-rel? Dir-ho és molt més fàcil que fer-ho. I comencen a sentir-se moltes veus (com la de Miquel Sellarés, persona molt propera a la cúpula republicana i lliure de tota sospita per la seva condició de víctima del sector negocis de CDC) que defensen que burxar en tot el que envolta el cas Pujol és fer el joc als que volen fer mal a Catalunya. Primer el Procés, després fer net, ve a dir Sellarés. Veus que, des de la bona (o mala) fe, apel·len de nou a un bé superior, que en aquest cas és la consulta del 9 de novembre (i el que vingui després). Si ha eleccions anticipades, tota l’activitat parlamentària decaurà, inclosa aquesta comissió. Si no hi són i CiU continua apuntalada per ERC, hi tornarà a haver una majoria poc disposada a ficar-se en un armari ple de morts. En aquest context, val la pena ni tan sols començar el paripé?
Parèntesi. Molta gent, i no pocs analistes, van ser incapaços d’entendre que l’any 2003 tres partits amb objectius nacionals diferents s’aliessin per fer fóra CiU del govern, quan havia estat la llista més votada. Com gairebé sempre, s’estava fent una lectura en clau nacional, ignorant altres condicionants que tenien tant o més pes, i entre aquests el rebuig a la corrupció institucional que tothom sabia i ningú podia demostrar. L’al·lusió a les mans netes de Carod-Rovira aquella nit electoral de novembre de 2003 no va ser gens gratuïta. Altre cosa és la cascada d’errors que va venir després i la manifesta ineptitud d’alguns membres del tripartit per evitar caure en les mateixes pràctiques viciades del pujolisme. Fi del parèntesi.
Les comissions no deixen rastre
Les comissions no deixen rastreAl Diari de Sessions del Parlament (VII Legislatura) hi ha la transcripció complerta d’aquelles 28 soporíferes sessions de la comissió d’investigació del Carmel, que informativament van tenir un impacte migrat tirant a nul. Per la comissió van passar sobretot alts càrrecs de dins i tècnics de fora l’administració, persones totes elles molt ben preparades per llençar pilotes fora. Perquè, efectivament, tot es feia d’acord amb la llei i a ningú no li constava cap desviament de diners. És simptomàtic que de la relectura d’aquelles intervencions se’n salvin més algunes preguntes que no les respostes. Per exemple, Oriol Amorós (ERC) preguntava si era normal que el 82% dels 6.154 contractes relacionats amb l’obra pública a Catalunya dels anys 2002 i 2003 fossin adjudicats mitjançant procediments negociats sense publicitat ni concurs. Doncs normal potser no ho era, però això tampoc volia dir que hi hagués res il·legal, diria el tècnic. I Dolors Clavell (ICV) demanava per què tres constructores (Comapa, Copisa i Sorigué), pertanyents a dues famílies (Cornadó i Sorigué) participaven a 11 de les 12 UTE (Unió Temporal d’Empreses) que el 2003 van obtenir les adjudicacions per construir la línia 9 del metro. Doncs hauria de tenir tot l’expedient aquí per valorar-ho, respondria l’altre.
Tothom sap que les comissions il·legals ni surten directament de l’administració ni figuren com a tals a la comptabilitat oficial de cap empresa. O tothom menys el nou número dos convergent, Josep Rull. Li ho va haver d’explicar Josep-Lluís Carod-Rovira en una recent tertúlia radiofònica. Rull el renyava per la “frivolitat” d’haver declarat dies enrere que les comissions no eren del 3 sinó del 5%, doncs el tripartit, li tirava en cara Rull, havia regirat els comptes dels governs convergents per activa i per passiva sense haver trobat res. “Jo sóc de lletres, però ser de lletres no vol dir ser imbècil, senyor Rull –li va etzibar Carod–. Vostè sap que les irregularitats i això que es diu comissions no surten als pressupostos”. Ho sap. Rull també va ser membre de la comissió d’investigació del Carmel.
Les comissions les paga l’empresa adjudicatària d’una obra a un tercer, simulant la contraprestació d’un servei fictici, i aquest tercer les fa arribar totalment o parcialment al partit, o potser, sense necessitat d’intermediaris, es transformen en una donació (que des del 2007 ja no poden ser anònimes) a la formació política o a la seva fundació; però en tot cas és un acord entre particulars i això és el que fa tan difícil seguir el seu rastre. L’origen del diner és públic, però la martingala s’orquestra un cop ha passat a mans privades. Ara sembla que la UDEF ha detectat el pagaments d’elevats imports per part de conegudes contractistes d’obra a Jordi Pujol Ferrusola, per serveis de consultoria difícils de creure (per molt que ell hagi dit el contrari al jutge Ruz), i això és el més a prop que hem estat mai de constatar l’existència del sistema organitzat de tràfic d’influències presumptament dirigit pel Júnior des d’un anònim despatx del carrer Ganduxer.
L’escrit de conclusions de la comissió del Carmel ocupa sis pàgines amb un cos de lletra 10, però només l’últim punt aborda el tema del pagament de comissions. Diu que “no s’han pogut acreditar” (d’aquí surt el titular del diari) però que “convé, si més no, extremar les precaucions sobre aquesta qüestió actuant amb el màxim rigor en els procediments d’adjudicació i sol·licitant la col·laboració dels agents socials i dels ciutadans en general, per tal de posar de manifest les pràctiques corruptes que es puguin conèixer”. És a dir, que no es va demostrar (CiU va poder treure pit) el que tothom sabia (el tripartit va salvar la cara). Les principals recomanacions que planteja tot seguit (transparència en els comptes dels partits i limitació en les despeses electorals, mesures reclamades des de temps molt pretèrits) són encara avui un brindis al sol.
Penedits i castigats
Penedits i castigatsSempre que hi ha hagut sospites fonamentades de pagament de comissions o de finançament il·legal d’un partit és perquè algú que havia estat molt involucrat en la tram privat de la operació va decidir denunciar-ho a la justícia. Normalment és algú que, pel que sigui, busca revenja. I la major part dels pocs que van atrevir-se a donar el pas es van acabar penedint d’haver-ho fet, perquè en el millor dels casos no els van fer ni cas i en el pitjor van acabar tractats de delinqüents, mentre els veritables corruptes mantenien immaculat el seu honorable estatus.
Vegi’s el cas de Vicenç Gavaldà, avui a la presó per una trama de desviament de fons que segons va declarar en seu judicial tenia el segell del seu cap directe a Unió, Duran Lleida. Està clar a qui es va creure el jutge. O el de Juan Antonio Salguero, el petit constructor al qual haver airejat que havia pagat 100.000 euros en comissions a l’entorn de Felip Puig li va costar una inspecció fiscal que va durar tres anys. O el menys conegut de Benito Gutiérrez, antic cap de l’agrupació del PSC a Vilanova del Vallès, el qual l’únic que va aconseguir dient en veu alta l’any 2001 que havia rebut 1,5 milions de pessetes per mirar a una altra banda mentre uns regidors convergents feien un pilotasso immobiliari va ser haver de fugir a l’altra banda del país. I què ha passat amb Ricard Murga, l’excoordinador de seguretat de CDC que el 2005 va confessar que durant anys havia ingressat diners a l’engròs procedents del totxo a un compte de Felip Puig? Remuntant-nos més anys enrere encara trobaríem altres testimonis, com els de Josep Manuel Novoa (cas Casinos) o Joan Moll (minitrasvassament de l’Ebre), i segurament més, i entre tots acabaríem tenint una idea molt menys idíl·lica de la que durant tant de temps vam tenir del nostre pal de paller (ara dita paret mestre).
Els atacs de sinceritat de Roca
Els atacs de sinceritat de Roca Però la mordida no és un invent ni pujolià ni català, ni una pràctica exclusiva d’aquesta banda del riu Ebre, malgrat que alguns polítics i mitjans de Madrid s’entestin a mirar la palla en l’ull aliè. Ho sap tothom i de tant en tant algú ho reconeix. Miquel Roca va tenir algun d’aquests escassos atacs de sinceritat als primers noranta, més o menys en l’època que començava a adonar-se que mai seria el número 1 de CDC perquè un sector del partit (amb Jordi Pujol júnior i Felip Puig en primer línia) estava disposat al que fos per impedir-ho. Impactat per la deriva del cas Filesa i amb la factura de l’operació Reformista ben fresca a la memòria, afirmava Roca en una entrevista publicada el novembre de 1992 a la revista Economics: “Jo accepto que el finançament dels partits polítics és un problema no resolt i que en comptes de denunciar-ho tant hauríem de posar els mitjans per resoldre-ho d’una vegada (...) Si l’acord, que lògicament ha de ser global, comporta un mea culpa, jo no tinc inconvenient a fer-ho. Tots els partits ens trobem en una zona fronterera amb la irregularitat”.
Dos anys més tard, davant d’un fòrum organitzat per Seopan (la patronal de la construcció), i al ser interpel·lat pel cas Filesa, Roca va reconèixer que els partits, “i CiU també”, s’havien finançat irregularment durant anys amb els diners de les constructores. “Algú de vostès s’atrevirien a comparèixer davant d’una comissió d’investigació parlamentària creada per investigar el finançament dels partits?”, va interpel·lar Roca a una perplexa audiència d’empresaris i directius del sector. El diari econòmic Expansión ho va publicar en portada, el 13 de maig de 1994, si bé acompanyat de la versió del polític. “Jo no dic aquestes coses en públic”, assegurava Roca. Original forma de desmentir-ho. Uns dies més tard, Eduardo Serra, aleshores president de Cubiertas y Mzov i futur ministre de Defensa amb el PP, entomava el repte llençat per Roca, admetia que el sector havia pagat “milers de milions” [de pessetes] als partits polítics i demanava “prudència i fermesa” per posar fi a aquesta pràctica generalitzada (Expansión, 19 de maig de 1994).
Nou parèntesi. Eloqüent el silenci de Roca al voltant de la confessió. Amb el seu acostumat cripticisme, es va limitar a escriure uns dies més tard que el país és més fort que els referents. I a partir cap més referència a Pujol, però sí al procés (“No és més ambiciós demanar o exigir el que és impossible”, escrivia el passat dia 2). Fi del parèntesi.
La pregunta llençada fa vint anys per Miquel Roca als empresaris segueix sent pertinent, però s’hauria d’ampliar al conjunt de la societat. Entre els dos milions de persones que dijous 11 van omplir la V a Barcelona segur que n’hi ha unes desenes, potser uns centenars, que han vist passar la corrupció davant dels seus nassos i han callat per por. Algú està disposat a donar la cara ara i dir el que sap davant la futura comissió d’investigació del Parlament? És això, o tornar a veure passar els mateixos càrrecs o d’altres igualment ensinistrats per nedar i guardar la roba. I tornar a la frustrant conclusió, nou anys després, que la corrupció sempre s’ensuma però mai s’acredita.
