El CCCB dedica una nova edició de Kosmopolis, Festa de la Literatura Amplificada, al Periodisme XXI i com manté intacta la seva capacitat per narrar històries en l'era de les noves tecnologies. El reporter nord americà John Lee Anderson és un dels convidats.
Explica el que veu, el que li passa, transcriu les converses que manté. No li importa narrar en primera persona, però mai apareix com a protagonista. Quan parla ho explica tot amb la mateixa minuciositat amb la qual reflecteix en els seus articles els detalls de qualsevol història. No es dóna per entès.
John Lee Anderson, que treballa per a la prestigiosa revista nord-americana The New Yorker, ha cobert guerres i conflictes en gairebé tots els continents. Entre els seus llibres destaquen 'Che Guevara. Una vida revolucionària'; 'El dictador, els dimonis i altres cròniques'; 'La caiguda de Bagdad'; 'L'herència colonial i altres malediccions'. En els últims anys, la seva veu s'escolta especialment en tots els països de Llatinoamèrica, una regió que coneix en profunditat.
Anderson és un dels cronistes més clarividents de l'actualitat. En la següent entrevista abordem la situació del periodisme convencional davant el sorgiment d'una espècie de periodisme ciutadà que s'empara en les noves tecnologies. Reivindica al més noble dels oficis i planteja els nous reptes existents.
El reporter clàssic és una espècie en vies d'extinció?
M'adono que sóc un dels reporters que ha tingut una carrera en primera persona, no virtual, sinó primària. Encara que deixi de ser periodista, seguiré portant aquesta vida. No vull una altra forma de veure el món. I no és un judici de valor. Els joves d'avui tenen alguns avantatges, alguns bagatges que nosaltres no vam tenir. El seu gran repte serà superar el flux de la informació per adquirir contacte directe amb la realitat, un contacte que jo vaig necessitar per aprendre.
L'impacte de la nova tecnologia ha influït en la cobertura periodística dels grans esdeveniments?
La major competitivitat entre els diversos mitjans, incloent els nous, com Internet i els blogs, ha afectat la qualitat de la informació que arriba al públic. Jo penso que sí, que la naturalesa instantània de les comunicacions de la nostra època ha tingut un impacte revolucionari en les diferents cobertures, i en les guerres mateixes. Ara els protagonistes mateixos competeixen directament amb els mitjans per impactar a l'opinió pública, i moltes vegades en temps real. El resultat de tot això és que els mitjans, els periodistes, s'han convertit, més que mai, en un arma molt important en els grans esdeveniments.
Aquest fet imposa desafiaments ètics i morals per als nous periodistes?
Està molt bé que siguem conscients de la línia divisòria entre la condició de ser transmissors i intèrprets de les notícies per al gran públic i la condició de ser simples actors. Si bé tenen gran capacitat perniciosa, un efecte positiu dels blogs i de la televisió per cable i altres, amb tot el seu poder de resposta i qüestionament, és que obliguen als periodistes d'ofici a ser més justos i continguts en la seva cobertura. Si un vol seguir competint per l'atenció pública en aquesta Torre de Babel mundial en què vivim ha de saber que la clau està en la credibilitat.
Això no suposa un risc enorme per a l'objectivitat de les notícies?
És un dels grans dilemes actuals dels periodistes i encara no té resposta. L'única manera que conec per tractar de mantenir la coherència en les meves cobertures és seguir fent el que sempre he tractat de fer, que és donar a tots un tracte just i arribar als meus judicis i conclusions basant-me en el que veig, no en el que m'agradaria veure.
El periodisme travessa una crisi d'identitat?
La crisi d'una ètica professional del periodisme és una de les arrels dels mals endèmics del periodisme. El perjudici no suposa només que minvi la credibilitat del periodisme, sinó també una dificultat enorme per defensar els senyals d'identitat de l'informador i els seus drets enfront de les pressions dels propis mitjans. Per això, repensar el sentit de l'ètica periodística constitueix una manera d'enfortir la identitat dels professionals. La crisi econòmica ha destapat una malaltia que el periodisme pateix des de fa anys. La solució està en el finançament dels mitjans a través d'institucions filantròpiques. És un risc que cal assumir. Cal desconfiar de misteriosos oligarques i rebutjar el mecenatge d'una sola persona.
És habitual preguntar a referents com vostè sobre la crisi de la professió...
Jo treballo al New Yorker, així que no puc dir que he sofert la crisi de la professió. Avui dia, tothom és més conscient de la situació econòmica que abans del 2008, incloent el New Yorker. Perquè ens adonem que el món està canviant. Jo ara estic molt més pressionat perquè, a més de les cròniques llargues que escric, també tingui compte de Twitter, faci un blog, etc.
Suggereix crear una marca digital?
Exacte. Al principi era reticent, en canvi, ara ja ho tinc assumit. I com que ningú sap com serà el futur, tothom pensa que és millor que fem com la resta i estiguem presents al món digital.
Cap a on va el periodisme?
Entrellaçat íntimament amb la societat, el periodisme està enmig de les seves turbulències i dels seus canvis. Les exigències llavors són majors i les demandes socials més urgents. Sobretot perquè creix l'oferta mediàtica, encara que es tinguin sospites serioses sobre la veritat del seu pluralisme i la fermesa de les seves conviccions. Però dues de les sotragades més greus que han agitat, fins i tot a mitjans emblemàtics del món, són, sens dubte, l'erosió de la credibilitat i la seva proximitat amb els poders. La confiança, aquest llaç que es crea entre el lector i el periodista, entre mitjà i la ciutadania, sembla esquerdar-se mitjançant agendes interessades, falta de rigor, compromisos amb els més poderosos i deficiències en l'equitat i els balanços