Periodistes anunci

Cada dia hi ha més periodistes que cedeixen a la temptació de la publicitat. Un culte periodista esportiu surt a l’anunci d’un banc. Un distingit comentarista polític promou a la ràdio la compra d’accions d’una companyia elèctrica. Tothom té un preu, en metàl·lic o en vanitat?

No són pas els primers. Fa temps que veiem a destacats i destacades periodistes en anuncis de bancs i de companyies elèctriques, d’assegurances d’automòbils, de brous, de iogurts, de pans envasats o de pasta italiana.... Tantes altres persones amb projecció pública fan publicitat. Per què no ho han de fer els periodistes i comunicadors?

Periodistes convertits en “celebrities” fan com tants altres famosos: esportistes, artistes, jugadors i entrenadors de futbol, escriptors... Té el mateix valor? Té el mateix risc? Hi ha professions que tenen prohibida la intervenció en espots publicitaris, perquè s’entén que el seu interès públic ha de ser protegit.

Els codis deontològics prescriuen la incompatibilitat entre el periodisme i la publicitat, però les organitzacions professionals no han pogut garantir-ne compliment. Fa anys que a la ràdio, presentadors i comentaristes donen entrada als anuncis o els fan directament, sobre tot a les transmissions esportives. I la taca d’oli s’ha escampat en altres mitjans i temes.

Presentadors de programes informatius, comentaristes, reporters, articulistes..., tots de primer nivell i sense discriminació de gènere. Quan els líders professionals passen ratlles vermelles és que la cultura professional està canviant. Cal prendre’n nota

Fa anys que noms de marques i empreses han envaït els espais informatius. Els mitjans tenen un paper determinant en el llançament de fenòmens comercials. Exemple ben recent: l’anomenat “black friday”, el divendres de rebaixes importat dels Estats Units.

Avui, la publicitat és el factor determinant de l’evolució dels mitjans. N’és el finançament principal. La conversió de periodistes i comunicadors en moderns homes i dones anunci –res a veure amb aquells pobres que molts anys enrere passejaven cartells pels carrers- no n’és pas la única conseqüència. Els propis mitjans tenen un repte d’independència respecte dels seus anunciants. És un dels reptes decisius que afronta el periodisme.

Cada dia hi ha més periodistes que cedeixen a la temptació de la publicitat. Un culte periodista esportiu surt a l’anunci d’un banc. Un distingit comentarista polític promou a la ràdio la compra d’accions d’una companyia elèctrica. Tothom té un preu, en metàl·lic o en vanitat?

No són pas els primers. Fa temps que veiem a destacats i destacades periodistes en anuncis de bancs i de companyies elèctriques, d’assegurances d’automòbils, de brous, de iogurts, de pans envasats o de pasta italiana.... Tantes altres persones amb projecció pública fan publicitat. Per què no ho han de fer els periodistes i comunicadors?