La setmana passada un article de eldiario.es es lamentava que “el somni de la participació ciutadana avança lent als ajuntaments del canvi”. Vuit mesos després de les eleccions municipals, la bandera participativa amb què Ada Colau o Manuela Carmena van irrompre en les institucions oneja, a primera vista, a mig pal. No obstant això, no queda gens clar a qui cal culpar d'aquesta situació: als ajuntaments del canvi? A la mateixa participació ciutadana? O a cap d'ells, perquè no hi ha cap culpa a repartir? Potser ens trobem només davant d'un problema de gestió de les expectatives i estiguem exigint -als ajuntaments i a la democràcia participativa- més del que ens poden donar… i més de pressa del compte. lamentava
Democratitzar la democràcia
Amb una crisi de legitimitat galopant, la democràcia representativa tal com l'havíem conegut fins ara estava suportant una pressió inaudita per part de grups de ciutadans organitzats cada vegada més amplis. Una crisi tan profunda que la pròpia política i el funcionament de les nostres institucions democràtiques han deixat de ser la solució per convertir-se en part del problema. La part positiva d'aquest escenari dantesc és que semblaria que, per fi, es podrien estar donant les condicions objectives per a que les eines de la democràcia participativa arrelin.
No obstant això, amb els primers passos en aquesta direcció d'aquells que han abanderat el canvi, apareixen arguments diversos que qüestionen la tan necessària democratització de la nostra democràcia. Unes crítiques que fan estranys companys de llit, ja que es troben per igual entre democratizadors i democratitzats, entre els partidaris de canviar-ho tot i entre els que volen que tot segueixi igual.
La democràcia participativa no és un fre; és un accelerador
En aquest memorial de greuges, la suposada lentitud de la democràcia deliberativa està sempre al capdamunt. A saber, la participació ciutadana és lenta perquè retarda la presa de decisions i acaba convertint la democràcia en alguna cosa encara més ineficaç.
El punt de vista de l’article és simptomàtic, per majoritari, i no mereix ser objecte de crítica. Perquè és cert: pot ser que la democràcia representativa, en la seva forma actual, no sigui tot l'eficaç i eficient que hauria de ser, però almenys és més ràpida. Paralitzats per la impaciència, exigim respostes immediates a les institucions, gairebé per acte reflex. La introducció de mecanismes de deliberació ralenteix la democràcia? Pot ser que, plantejat així, sigui cert. Però potser seria més raonable preguntar-se si la velocitat és un criteri rellevant a l'hora d'avaluar els diferents tipus de democràcia i les polítiques públiques que aquestes desenvolupen.
A diferència de la democràcia representativa, la gestió participada de la cosa pública prioritza la intel·ligència a la rapidesa. I per a generar intel·ligència col·lectiva és necessari introduir criteris ciutadans en la definició de les polítiques públiques. El que requereix invertir temps. I l'ús d'aquest concepte -el de la inversió- no és gratuït ni capritxós, ja que l'encert, l'eficàcia i l'eficiència de les decisions depenen de la seva intel·ligència, no de la seva rapidesa. Podria haver-hi, al fil d'això, una crítica en aparença més assenyada que la de la velocitat en si: quin tipus d'intel·ligència estem obtenint a canvi del nostre temps? I encara més, per què hauria de considerar-se superior aquesta suposada intel·ligència, moltes vegades fruit d'unes poques veus, a les preferències individuals agregades en forma de participació electoral massiva?
La intel·ligència col·lectiva permet escoltar, a través del diàleg, veus d'actors socials diversos, cosa que enriqueix, i molt, el contingut de les decisions dels poders públics. No és el mateix prendre una decisió comptant amb una única opinió, per vàlida i competent que sigui, que deliberar el contingut d'una política pública amb un ampli espectre de ciutadans i entitats. Una manera participada d'entendre la gestió que comporta una idea de transparència real que va molt més allà de l'aplicació cosmètica d'un cúmul d'indicadors quantitatius que pocs consulten i ningú no entén (amb els quals l'Ajuntament de València va aconseguir uns sorprenents 81,3 punts sobre 100 el 2014).
Aquest diàleg social que comporta la democràcia deliberativa recupera un component fundacional de la política, encara que sovint oblidat: la seva capacitat pedagògica. La democràcia deliberativa té la capacitat de crear capital social, incrementar la qualitat de les actuacions i, sobretot, facilitar la seva implementació posterior, qüestionant aquesta lentitud amb la qual se l’associa habitualment. Els mecanismes de participació són, en realitat, acceleradors, ja que no superen els conflictes per la via de la imposició de les majories -com la democràcia representativa- sinó per la via del consens, creant espais d'acord amplis que vencen les resistències a la posada en marxa de determinades polítiques públiques. Agafin un exemple inapel·lable: ara fa deu dies a Amposta la gent del Delta es va manifestar de nou, 15 anys després, contra el Pla Hidrològic Nacional. Sens dubte, el disseny tècnic va poder ser molt ràpid, i la iniciativa política per aplicar-lo, immediata. Però la seva implementació no és que hagi estat lenta, és que sembla impossible al no comptar amb la complicitat sinó amb l'oposició frontal de la resta d'actors afectats… però mai implicats.
La introducció de mètodes deliberatius permet limitar, simultàniament, els espais a un fals unanimisme i al particularisme, tots dos igualment perillosos per a la gestió del bé comú. Alhora afavoreix l'engegada de polítiques públiques de major qualitat i és una escola de ciutadania. No mereixen una mica de paciència aquests objectius tan ambiciosos?
Un avanç lent, ¿però segur?
Estem, doncs, davant una doble limitació de velocitat: la que imposen les eines participatives i la de l'adopció d'aquestes eines. I ambdues, combinades, poden traslladar al ciutadà una sensació de lentitud desesperant.
No és una disculpa, però sí una explicació plausible: assumint que els ajuntaments dels comuns realment volen impulsar la participació ciutadana com a manera d'entendre la cosa pública, hauran d'emprendre abans tasques de desenrunament d'uns fonaments heretats sobre els quals difícilment es podria construir res sòlid.
Encara que cal dir que no sempre és així. Altres grans ajuntaments dels anomenats “del canvi” -com Badalona- s'hi han posat abans, amb major convenciment i millors resultats. S'entén, però, que el que passi a Barcelona i a Madrid condicionarà les possibilitats d'èxit d'altres iniciatives que vulguin engegar o, fins i tot, de moltes altres que porten dècades de recorregut.
La cultura política d'institucions mastodòntiques com els ajuntaments de Barcelona i Madrid no es canvia d'avui per demà i només amb bones intencions. Ho admet Joan Subirats: “manca cultura de la participació”. Ningú neix ensenyat, i es pot i cal aprendre tant a manar com a ser manat. Estem assistint encara als primers passos d'aquest procés d'alfabetització. Però si la convicció dels seus promotors no defalleix davant la impaciència dels propis i a la pressió dels estranys, veurem com la corba d'aprenentatge creix exponencialment i les institucions -ja obertes i coparticipades per una ciutadania formada- agafen velocitat de creuer. Tots els indicis apunten cap a aquesta direcció: Barcelona ja ha anunciat més de 1.000 tallers participatius per dissenyar el seu Pla d'Acció Municipal, i Madrid no es queda enrera amb la remodelació de Plaza España.
Tornant al començament, sí, pot ser que el somni de la participació ciutadana avanci lentament. Però el que és destacable -i important- no hauria de ser la seva lentitud. Sinó el seu avanç. Que no és poc.
*Aquest article és el primer de la sèrie mensual “Els mites de la participació ciutadana”, que intentarà desmuntar els diferents arguments d'ús habitual contraris a l'adopció de mecanismes deliberatius.
