Bolonya, el paradís dels gourmets

Bolonya i la seva regió no només són el bressol de la salsa bolonyesa, la mortadel·la, el pernil i el formatge parmesà. Cruïlla de camins entre el nord i el sud d’Itàlia i entre el nord d’Europa i la Mediterrània, la capital universitària de la regió d’Emilia-Romanya és el lloc ideal per descobrir que, més enllà de Venècia i Florència, també hi ha vida, bellesa i cultura. És l’alternativa perfecta per passar unes vacances lluny de la massificació turística i dels preus abusius que caracteritzen les capitals de la Toscana i el Véneto, i està molt ben comunicada amb totes dues per carretera i per tren.

El casc històric de Bolonya recorda el de Siena pel color terrós dels seus imponents edificis i palaus senyorials, i les seves típiques torres medievals, vestigi del poder de les bel·licoses famílies nobles, alteren la línia horitzontal de la trama urbana que caracteritza la plana que rega el riu Po. Del centenar de torres defensives construïdes entre els segles XII i XIII en queden poc més d’una vintena. Erigides amb fusta i grans blocs de selenita, la majoria han desaparegut pels terratrèmols, els bombardejos o la piqueta de les reordenacions urbanístiques posteriors.

Una bona forma de cremar els excessos d’una gastronomia tan temptadora com extraordinària és pujar els 498 graons de la torre Asinelli, que juntament amb la torçada torre Garisenda que apareix citada a la Divina Comèdia, és una de les imatges més conegudes de la ciutat. Arribar fins a dalt després d’haver-se cruspit un bon plat de tortellini té el seu mèrit i també el seu risc perquè l’estreta escala és molt empinada i sempre està plena de gent que puja o baixa. El premi a tant esforç són les vistes espectaculars de Bolonya.

Deixant de banda les torres, Bolonya sorprèn també perquè és una ciutat porxada, amb les voreres protegides sota els edificis. Els típics porxos bolonyesos –sumats fan uns 53 quilòmetres– aixopluguen el vianant de l’implacable sol de l’estiu i de la molesta pluja i la neu de l’hivern, i fan impossible l’existència d’arbres. La construcció té l’origen en un peculiar ús abusiu de l’espai públic que consistia a allargar cap a l’exterior, sobre el carrer, el primer pis de la casa, que s’aguantava sobre bigues i columnes de fusta.

Al final, aquesta peculiar tècnica de construcció d’edificis que privatitzava una part de la via pública va obligar l’ajuntament a fixar unes normes molt estrictes: la fusta s’havia de substituir per pedra per evitar-ne els incendis i l’espai porxat havia de ser d’accés públic. El resultat de tot plegat és que avui el vianant pot anar d’una punta a l’altra del centre històric sense haver de patir els capricis d’una climatologia continental de grans contrastos. Fins i tot hi ha un recorregut turístic per visitar-los, sent el Portico del Pavaglione, just davant de la inacabada i enorme basílica de San Petronio, un dels més bonics i transitats.

A partir de la Piazza Maggiore, envoltada de palaus i museus impressionants, s’articula la ciutat antiga presidida per la famosa font de Neptú. Lloc de trobada obligada d’autòctons i forasters, la font era antigament un dels llocs més importants per proveir d’aigua fresca les cases, alimentar el bestiar i rentar la mercaderia que es venia als mercats. De fet, la història de Bolonya està íntimament lligada a l’aigua. Costa d’imaginar veient la ciutat ara amb els seus carrers empedrats, però durant el segle XIII va ser un dels centres industrials més importants d’Itàlia gràcies a la indústria tèxtil, sobretot la seda que Marco Polo va portar de la Xina, i als seus canals.

L’aigua banyava els fonaments de la ciutat i una complexa xarxa de canals navegables la connectava amb Venècia a través de la planura emiliana. La competència era ferotge i els conflictes sovintejaven perquè de tant en tant els seus veïns del nord tancaven els accessos dels canals a la llacuna deixant els laboriosos bolonyesos incomunicats i sense aigua per als tallers. L’únic vestigi que queda de l’extensa xarxa de canals es troba en el bonic barri que ara ocupa l’antic gueto. Amagat enmig d’un garbuix de carrerons i emmarcat en una curiosa finestra que els turistes no paren d’obrir i tancar apareix un tros del canal que alimentava un antic molí.

Seu d’un dels campus universitaris més antics del món, l’Archiginnasio, la ciutat que dóna nom al polèmic Pla Bolonya és coneguda com la roja per haver estat punta de llança durant dècades de les polítiques progressistes de la esquerra italiana. La revolucionària Bolonya té memòria i honora els seus morts donant el nom d’Anteo Zamboni, l’estudiant de 16 anys que va intentar matar Benito Mussolini l’any 1926, a un carrer de la zona universitària. Mentrestant, a la porta de l’ajuntament un monument recorda els noms de les víctimes del brutal atemptat feixista a l’estació de ferrocarril del 2 de juliol del 1980.

El caràcter bolonyès és afable, obert i molt més humil que el dels seus veïns venecians o florentins. Més senzills a l’hora de vestir-se i menys cerimoniosos a l’hora de relacionar-se amb els altres, els bolonyesos mostren el seu amagat refinament en les coses de menjar. L’oferta gastronòmica de tota la regió, començant pels vins i seguint pels embotits i els formatges, és impressionant.

És impossible tornar a casa sense uns quants quilos de més, en gran part per culpa dels preus assequibles de les botigues d’alimentació i dels restaurants localitzats en el Quadrilatero format pels estrets carrers de Pescherie Vecchie, Caprarie, Clavature i Drapperie.

Entre les moltes meravelles culinàries destaca el ragú, una salsa a base de tomàquet i carn de la part més greixosa de la panxa del porc. La recepta dels tortellini farcits de carn de porc, pernil cru, mortadel·la i formatge parmesà que els bolonyesos mengen amb brou està registrada des del 1974 i, si amb això no en tenim prou, podem tastar la lasagna, els tagliatelle, les tortes d’arròs i el certosino, un pa d’espècies típic del Nadal. La dita popular que assegura que a Bolonya es menja en un any allò que a Venècia es menja en dos, a Roma en tres, a Torí en cinc i a Gènova en vint és una veritat com un temple.

Vueling ofereix vols diaris de Barcelona a Bolonya.

Bolonya i la seva regió no només són el bressol de la salsa bolonyesa, la mortadel·la, el pernil i el formatge parmesà. Cruïlla de camins entre el nord i el sud d’Itàlia i entre el nord d’Europa i la Mediterrània, la capital universitària de la regió d’Emilia-Romanya és el lloc ideal per descobrir que, més enllà de Venècia i Florència, també hi ha vida, bellesa i cultura. És l’alternativa perfecta per passar unes vacances lluny de la massificació turística i dels preus abusius que caracteritzen les capitals de la Toscana i el Véneto, i està molt ben comunicada amb totes dues per carretera i per tren.

El casc històric de Bolonya recorda el de Siena pel color terrós dels seus imponents edificis i palaus senyorials, i les seves típiques torres medievals, vestigi del poder de les bel·licoses famílies nobles, alteren la línia horitzontal de la trama urbana que caracteritza la plana que rega el riu Po. Del centenar de torres defensives construïdes entre els segles XII i XIII en queden poc més d’una vintena. Erigides amb fusta i grans blocs de selenita, la majoria han desaparegut pels terratrèmols, els bombardejos o la piqueta de les reordenacions urbanístiques posteriors.