La Costa de la Llum: l'or vermell i la batalla de Trafalgar

La flota espanyola fondeja a la badia de Cadis. Compta amb a penes 15 vaixells i la majoria dels combatents espanyols acudeixen a lluitar–molts d'ells de manera forçosa- sabent que segurament no cobraran res, perquè fa mesos que els diners s'han acabat. Estem a l'octubre de 1805 i una de les batalles més tremendes de la història del s.XIX és a punt d'esclatar davant de les costes del que llavors era el municipi de Vejer de la Frontera. 

Al capdavant dels bucs espanyols està el Tinent General Federico Gravina i Napoli, que condueix el vaixell insígnia, el Príncep d'Astúries. Una bèstia amb 118 canons i més de 1.000 homes a bord. Navega valent al costat de l'Armada francesa de Napoleó cap a una mort gairebé segura, ja que els vaixells anglesos són molt més nombrosos i els seus tripulants estan més entrenats en el domini de la guerra al mar. 

És gairebé migdia quan l'Almirall Horatio Nelson, el marí britànic més cèlebre de la història, al capdavant de la Royal Navy, envia per senyal als seus bucs el següent missatge: “England expects that every man will do his duty” (Anglaterra espera que cada home compleixi amb el seu deure). I a partir d'aquest moment es comença a obrir foc. 

La resta de la història és sobradament coneguda. L'aclaparadora victòria dels anglesos donarà nom a una de les places més famoses de Londres: Trafalgar Square. 

Un poble admirable

Però els dies que segueixen a la batalla són encara pitjors, perquè esclata una terrible tempesta que fa que els supervivents hagin de continuar lluitant, aquesta vegada contra el mar embravit, el fort vent i la pluja. Al llarg d'aquests dies, les platges des de Barbate a Doñana, s'omplen de cossos i restes de les embarcacions. Però també van arribant homes amb vida i el que de debò admira d'aquests dies és la labor d'auxili prestat als nàufrags i als ferits per part de la població local, sense discriminació de banderes. 

Actualment, en una dels carrers blancs de Vejer de la Frontera hi ha una placa que ajuda a la memòria amb una frase de Benito Pérez Galdós: “Haig de dir que mai veïnat algun ha pres amb tanta obstinació l'auxili dels ferits, no distingint entre nacionals i enemics, al contrari, equiparant tots sota l'ampli pavelló de la caritat”. 

 

Trafalgar, de fet, dóna nom a gairebé mitja desena de carrers a Vejer, segurament un dels pobles més bonics d'Andalusia, a 200m d'alçada, imponent amb el seu castell, les seves muralles i els seus estrets carrers blancs empinats i retorçats, miralls de sol, sembrats de bars amb encant i cases que amaguen patis frescos plens de flors. Sota les arcades d'alguns dels seus carrers i a través dels terrats de moltes de les seves cases s'albira un paisatge verd ple d'infinits camps. 

Conquistada pels àrabs, va romandre en mans musulmanes durant gairebé 540 anys i ells van deixar un rastre encara viu en aquesta localitat. Al 1250, Fernando III el Sant guanya la ciutat per a Castella i la seva població i el seu castell queden com a frontera amb la part musulmana, d'aquí el seu nom. Igual que moltes de les poblacions veïnes, com Conil de la Frontera, Jerez de la Frontera…

No es pot marxar d'allà sense visitar els molins de vent i, sobretot, sense parlar amb l'home que els guarda i que ha muntat una botiga de records dins d'un d'ells. Més que res perquè les seves explicacions sobre el funcionament dels molins són espectaculars, amb detalls sobre la utilitat de cada eina, de cada racó i peça del molí. 

Què té Barbate que atrau tant?

El 5 d'abril del 2010, quan el sol encara estava sortint, arribaven al port de Barbate dos estrelles de la cuina: Ferran Adrià i Juan María Arzak. Què els feia matinar i desplaçar-se tan al sud? La tonyina d'almadrava, l'or vermell que li diuen els gaditans o l'ibèric del mar. Havien anat allà com a convidats per presenciar la primera 'levantá' -alçada de xarxes- de l'almadrava i veure així amb els seus propis ulls aquest art ancestral de l'almadrava. 

De maig a juny, laberints quilomètrics de xarxes s'estenen pel mar de Cadis perquè les almadraves capturin la tonyina al llarg de les costes de Conil, Barbate, Zahara de los Atunes o Tarifa.

Fa més de tres mil anys, els fenicis van idear aquesta tècnica especial per capturar aquesta tonyina salvatge d'una forma que feia que el peix conservés al màxim les seves qualitats. Els almadrabers d'avui dia segueixen fent-ho d'una manera similar, contribuint així al respecte al medi i a la cultura tradicional, a més de donar-li un valor gastronòmic molt més elevat. Prop d'un miler de famílies viuen d'aquesta feina que està en perill a causa de la sobreexplotació i de les normatives europees. Es tracta de tonyines que poden arribar a pesar fins a 400kg i de les quals s'aprofita tot: el morrillo, la ventresca, el tarantelo, les freses...

Curiosament, malgrat el seu sabor i la seva qualitat, no sol ser un producte que ompli els plats espanyols, a part d'utilitzar-se per la mojama, un producte tradicional andalús. En realitat, són els japonesos qui més aprecien la tonyina vermella salvatge, sobretot per fer el seu estimat sushi. Per això, fa prop de 10 anys, més del 90% de la tonyina vermella que es capturava a les costes gaditanes es congelava a -60ºC i viatjava en vaixells frigorífics fins a Japó, arribant-se a pagar preus desorbitats. Ara les proporcions i els preus han canviat i s'han anat equilibrant molt més, perquè a la costa gaditana es potencia el seu consum amb activitats com la Ruta de la Tonyina d'Almadrava, que sol ser en diferents dates del mes de maig a les quatre localitats protagonistes d'aquesta pesca. A Barbate, per exemple, aquest any del 27 d'abril al 2 de maig s'ha celebrat la IX Setmana Gastronòmica de la Tonyina de Barbate, on diferents establiments oferien en diverses carpes a la Llotja del poble un gran assortit de tapes de tonyina vermella. És el moment de poder degustar aquest plat gourmet a un preu assequible per a totes les butxaques i gaudir a la vegada de les immenses platges de la Costa de la Llum, amb la sorra blanca plena de dunes que ha construït el fort vent de llevant i aquell espai infinit que s’ha de creuar fins arribar a un mar turquesa i blau.

Vueling vola a diari de Barcelona a Jerez.

La flota espanyola fondeja a la badia de Cadis. Compta amb a penes 15 vaixells i la majoria dels combatents espanyols acudeixen a lluitar–molts d'ells de manera forçosa- sabent que segurament no cobraran res, perquè fa mesos que els diners s'han acabat. Estem a l'octubre de 1805 i una de les batalles més tremendes de la història del s.XIX és a punt d'esclatar davant de les costes del que llavors era el municipi de Vejer de la Frontera. 

Al capdavant dels bucs espanyols està el Tinent General Federico Gravina i Napoli, que condueix el vaixell insígnia, el Príncep d'Astúries. Una bèstia amb 118 canons i més de 1.000 homes a bord. Navega valent al costat de l'Armada francesa de Napoleó cap a una mort gairebé segura, ja que els vaixells anglesos són molt més nombrosos i els seus tripulants estan més entrenats en el domini de la guerra al mar.