La dona que va saber adaptar-se a la selva

“Nyiramachabelli”. Aquest va ser el sobrenom que els ruandesos van adjudicar a Dian Fossey. Ve a significar “la dona que va saber adaptar-se al bosc”, i encapçala l'epitafi a la tomba de pedres en la qual reposa la investigadora nord-americana, en una clariana de les muntanyes de la boira, al costat de les despulles de Digit, un dels goril·les de muntanya dels quals s'havia encapritxat i que va ser esquarterat pels caçadors furtius .

El mite de Fossey, forjat a finals dels anys vuitanta, quan va ser assassinada al seu humil cau a la selva i la seva vida venturosa va ser interpretada al cinema per Sigourney Weaver, comença a perdre’s en la memòria. I la popularitat minvant es nota en el descens de turistes que decideixen caminar les gairebé tres hores de sender per la jungla de bambú que porta fins al seu antic campament. Tot just 700 persones a l'any demanen permís, i paguen la taxa corresponent, al Parc Nacional dels Volcans, per poder atansar-se fins l'antic Centre d'Investigació Karisoke, on la primatòloga de vocació va forjar una de les campanyes més reeixides de defensa d'una espècie en perill d'extinció.

Fossey va instal·lar les seves pertinences a més de tres mil metres d'alçada, en una collada que separa les muntanyes Karisimbi i Bisoke, dos dels cinc volcans de la serralada dels Virunga sobre la qual s’han dibuixat les fronteres entre Ruanda, el Congo i Uganda. El nom Karisoke, el de l’estació científica, que originalment només era un modest alberg que servia de base per realitzar un cens de goril·les, surt de la contracció del dels dos volcans. Dian Fossey es va acomodar en uns terrenys ancestrals que eren usats per les tribus locals com camps de caça i recol·lecció, la qual cosa li va suposar els primers enfrontaments amb els camperols de la zona. Des del seu campament, Fossey va anar més enllà de dedicar-se a compta aquests primats endèmics de l'Àfrica Central: va gosar de relacionar-se i interactuar amb ells, una actitud pionera entre els científics que li va valer una portada a la National Geographic, per aquell temps una de les poques revistes amb prou repercusió per crear fenòmens mediàtics mundials.

Dian Fossey era tossuda i esquerpa, de tracte gens diplomàtic, i es va guanyar tants enemics que quan es va trobar el seu cadàver al campament -va ser apunyalada fins a la mort en el Nadal de 1985 perquè aquell era l'únic dia en què no hi havia ningú més al complex residencial- no es va poder saber qui va ser el culpable. Sempre s'ha sospitat que el seu assassinat va ser perpetrat per caçadors furtius, però mai es va esbrinar del tot cert. La pel·lícula “Goril·les a la boira” (1989) endolceix la vida de Dian Fossey, encara que inclou escenes dures i basades en fets reals com la tortura que va infligir a un furtiu, i menysté fets fonamentals com que en els últims anys Fossey ja gairebé va renunciar a fer treball de camp a la muntanya i trobava refugi en l'alcohol, però Rwanda li està eternament agraïda. Si avui hi ha goril·les, és gràcies a Dian Fossey. Si avui el turisme ruandès genera gairebé 300 milions de dòlars d'ingressos anuals, és gràcies als goril·les.

Camí a les runes del Karisoke, l’esperança de trobar algun goril·la es va esvaint a mida que s’avanaça i en respirar es va notant la pèrdua d’oxígen a l’ambient. Troncs amb trossos d'escorça arrencats indiquen que els goril·les han estat de festa per allà fa poc temps, però la jungla encara amaga les seves criatures. No obstant, el passeig acaba sent agradable. En arribar a l'estació, la idealització d'una dona intrèpida entregada a una causa és el que fa la jornada inoblidable. Perquè, de l'estació de Dian Fossey, queden únicament fustes desballestades dels antics barracons dels guàrdies i pedaços del que un dia van ser els fonaments de fusta de la cabana principal. El Parc Nacional dels Volcans va intentar conservar les restes del campament com a reclam turístic, però els militars i les milícies els van destruir durant el conflicte bèl·lic posterior al genocidi, a mitjans dels anys noranta.

Ironies del destí, el turisme, que Dian Fossey menyspreava, ha acabat sent la salvació dels goril·les. El meu viatge per Ruanda continua, a l'espera dels goril·les. De moment, un sol radiant enlluerna la vall de Ruhengeri, on una investigadora tossuda va canviar el destí d'una de les espècies de més semblança amb els humans. Al costat de la tomba de Fossey, les creus pels goril·les desapareguts esdevenen recordatoris punyents. Els que van viure menys de trenta anys van tenir un final tràgic. Com Fossey, executada als 53 anys.

“Nyiramachabelli”. Aquest va ser el sobrenom que els ruandesos van adjudicar a Dian Fossey. Ve a significar “la dona que va saber adaptar-se al bosc”, i encapçala l'epitafi a la tomba de pedres en la qual reposa la investigadora nord-americana, en una clariana de les muntanyes de la boira, al costat de les despulles de Digit, un dels goril·les de muntanya dels quals s'havia encapritxat i que va ser esquarterat pels caçadors furtius .

El mite de Fossey, forjat a finals dels anys vuitanta, quan va ser assassinada al seu humil cau a la selva i la seva vida venturosa va ser interpretada al cinema per Sigourney Weaver, comença a perdre’s en la memòria. I la popularitat minvant es nota en el descens de turistes que decideixen caminar les gairebé tres hores de sender per la jungla de bambú que porta fins al seu antic campament. Tot just 700 persones a l'any demanen permís, i paguen la taxa corresponent, al Parc Nacional dels Volcans, per poder atansar-se fins l'antic Centre d'Investigació Karisoke, on la primatòloga de vocació va forjar una de les campanyes més reeixides de defensa d'una espècie en perill d'extinció.