L'únic avís va ser una sobtada tremolor de fulles. I, sense temps de reaccionar, després d'una sacsejada entre els arbustos, el goril·la eses davant, a escassos cinc metres, una femella que seguia pendent avall avall el rastre juganer de la seva cria, sense por, sense agressivitat, sense donar cap importància als intrusos humans. Poc després van anar sorgint, un rere l'altre, com follets tropicals que haguessin estat ocultant-se expressament, més goril·les. Van sortir amb ímpetu, en desordre, rabents, i esquivant les vuit persones que havíem anat a buscar-los. Fins que, al cap d'una estona, Aygasha, el mascle alfa, el goril·la d’esquena platejada que controla una de les famílies de goril·les de muntanya més nombroses del Parc Nacional dels Volcans de Rwanda, va aparèixer tancant el grup, es va aixecar, va mirar encuriosit i , amb el seu silenci, va acceptar la nostra presència.
Quan baixen per un vessant, els goril·les tenen gràcia. Aprofiten el seu cos robust , pelut i flexible per doblegar els arbustos com si fossin lianes i propulsar-se per anar avançant. Semblen immunes a les rascades i els cops que els humans temem dins la selva. I es preocupen únicament de menjar i de descansar, i , els més menuts, de jugar. Mentre una mare s’atiborra d'unes canyes de bambú, un dels aliments favorits dels goril·les de muntanya, que segueixen una dieta vegetariana, dues cries s'entretenen dalt de tot d'un arbust tapant-se la cara amb les mans de color cendra i fent ganyotes fins que sobtadament fugen esperitats.
Definitivament, per molt que el contacte estigui preparat pels rastrejadors i guardes del parc, la trobada amb els goril·les de muntanya és una de les grans experiències que encara es poden viure a la natura salvatge. I a diferència de veure tigres o lleons, animals carnívors amb els quals cal posar un vehicle pel mig per gaudir de protecció, o d'albirar balenes al seu medi inabastable, amb els goril·les es comparteix el terreny. Aygasha escruta l'humà amb la seva mirada, apropant-se o allunyant-se tant com vol, amb una postura de bonàs i fins i tot de vegades sembla que estigui agradant-se pressumint davant les càmeres fotogràfiques, però alhora establint una barrera clara: tanca la comitiva i ningú pot franquejar la seva posició per acostar-se a la seva família.
Aygasha està de bon humor i en cap moment agita els seus punys contra el poderós pit, el gest que més es recorda dels goril·les gràcies a pel·lícules com King Kong. Hollywood ha distorsionat al seu gust comercial els aspectes més temibles de molts animals: piranyes assassines, anacondes terrorífiques i, com no, taurons gegants que terroritzen platges, però King Kong va saber copsar la capacitat de tenir sentiment de la fera. I la família de Aygasha, per raó d’algun atavisme incomprensible, desprèn proximitat i tendresa. En aquest bosc d'altura, on Dian Fossey deia que es tremola més de fred que se sua de calor -els goril·les de muntanya sobreviuen en un hàbitat a més de 3.000 metres- , la bèstia evoca una baula ancestral.
A més, Aygasha té una història digne del cinema. Incompatible amb el mascle dominant de la seva família d'origen, va haver de refugiar-se a la jungla i acabar de créixer en solitari. Fins que un dia va aprofitar la seva oportunitat. L’esquena platejada d'una família va morir inesperadament i un mascle inexpert es va fer càrrec del grup. Aygasha va topar amb aquest grup i va derrotar al líder novell. I des de llavors va anar configurant la seva llegenda. Va enfrontar-se amb altres goril·les i els va anar derrotant, un rere l'altre. Era un guanyador. I per cada triomf, la recompensa era una femella. Alguns guies del parc fan broma i diuen que Aygasha era el “playboy” de les muntanyes Virunga.
La família d’Aygasha va arribar a tenir 28 membres. Peró les famílies dels goril·les són com els imperis dels humans: s'expandeixen fins que arriben a un punt que comencen a ser insostenibles. Els bons temps d’Aygasha ja són un record. Les baralles de goril·les són a cops de puny i, sobretot , a dentellades. Un assumpte brutal, en el sentit més literal. I Aygasha ja comença a ser massa gran, tant per fer-se càrrec de la satisfacció i protecció de les seves femelles com per involucar-se amb massa baralles més. Ara la seva família la integren ja només 21 goril·les.
Els guies ens ensenyen a comportar-nos i a comunicar-nos amb els goril·les, emetent sons guturals per saludar i reconèixer la nostra submissió davant la fera. Les trobades estan limitades a un màxim d'una hora per no entorpir massa la rutina diària d’aquests grans primats. Els goril·les de muntanya són una espècie que únicament habita en aquesta regió dels Virunga, una serralada que té noms diferents segons caigui dins dels límits de Ruanda, el Congo o Uganda. Els més de 700 exemplars censats viuen entre aquests tres països, movent-se aliens a les fronteres, encara que són animals territorials i acostumen a deixar-se veure pels mateixos llocs. La seva supervivència i protecció es deu, bàsicament, a la feina de Dian Fossey, que va ser la primera investigadora que, a més d’observar els goril·les, va aprendre a relacionar-se amb ells.
Ruanda és el país que ha sabut treure millor benefici turístic dels goril·les. Només a Ruanda hi ha deu famílies de goril·les com la d’Aygasha, habituades al contacte amb els humans. Els grups de visitants són de vuit persones, com a màxim. En total, 80 persones cada dia, unes 22.000 a l'any, tenen el privilegi de gaudir d'aquesta hora de contacte primal a la selva. Obtenir el permís és bàsicament una qüestió de paciència i diners. Ruanda fa pagar 750 dòlars nord-americans als estrangers mentre que el Congo, -tot i que ara el parc està tancat per la rebel·lió armada a la zona- només en cobra 300. I a l'estiu, a l'època seca, pot haver una espera de setmanes per poder tenir un lloc dins dels grups.
Quan ja gairebé portem una hora seguint els passos dels goril·les, Aygasha es planta en un clar de la jungla, s’asseu com si hagués trobat un podi digne de la seva condició de mascle dominant, i fa gestos perquè s'allunyin els altres membres de la família. Es queda ell sol només amb els humans. Entenc que és el seu adéu. I em pregunto si realment els humans tenim dret a ficarn-nos dins del seu medi, a aparéixer enmig de les seves rutines de primera hora del matí. Molts col·lectius pels drets dels animals discrepen de les activitats turístiques d'observació d’animals. Però el debat no va més enllà perquè els beneficis superen amb escreix als possibles danys. Mai hi ha hagut un incident seriós amb un goril·la en aquest tipus de trobades. Tampoc cap goril·la ha pres mal. Si no existís aquest turisme, Ruanda perdria la seva segona major font de divises. I, encara més tràgic, els goril·les ja haurien desaparegut. Només ens quedarien les visions distorsionades de les pel·lícules
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
