Ara que el fred comença a apretar a gairebé tota Europa, alguns privilegiats gaudeixen de temperatures gairebé estiuenques a Gran Canària, la segona illa més poblada de les Afortunades.
A Maspalomas, la Playa del Inglés o Puerto Rico, escandinaus, alemanys i britànics, en general d'una certa edat, enrogeixen estesos al sol com el Gallotia Stehlini, el llangardaix endèmic d'aquest racó de l'Atlàntic.
Ho fan malgrat el fort vent que sovint bufa al sud de l'illa, a recer entre o sobre les dunes de sorra que s'aixequen paral·leles a la costa, conformant un paisatge únic.
Cap altra zona de l'illa ni de l'arxipèlag té les característiques d'aquest sistema dunar declarat, amb el palmerar i la Charca –la llacuna costanera de Maspalomas–, reserva natural especial.
L'accés, però, és lliure per a qui vulgui endinsar-se en aquest trosset de gairebé desert, que té una temperatura mitjana d'uns 24 graus durant tot l'any.
El seu caràcter de meravella natural única, però, no el protegeix dels humans ni tampoc de l'assetjament del ciment, que ja arriba a les seves portes.
El turisme desaforat i la voracitat constructiva han fet de Maspalomas i els seus voltants un monument al mal gust. Al poble, les moles de formigó se succeeixen a manera d'hotels sense cap tipus de criteri urbanístic ni de coherència arquitectònica.
Només cal acostar-se a la Playa del Inglés per veure que, entre l'agradable passeig marítim i la zona de bany, s'aixeca un horrorós rectangle gris amb locals de menjar 'escombraria'. I a tan sols uns metres, just per davant del passeig, un hotel cinc estrelles en construcció mostra en 3D com es veuran les dunes, des de les seves luxoses habitacions, als seus futurs clients.
Si obviem, però, aquestes barbaritats i fixem la vista en les dunes i el mar, el lloc regala bones jornades de platja i bonics capvespres, amb el sol amagant-se darrere de les muntanyes de sorra.
L'ocàs és també molt maco a Puerto Mogán, un poblet amb dues cares, al sud-oest de l'illa. La cara que no surt a les postals és la dels edificis blancs escarpats al vessant de la muntanya, uns gairebé sobre d'altres. Val, però, la pena pujar les pendents escales que funcionen com carrers i arribar fins a dalt per, des del mirador, contemplar la cara que sí apareix a les fotos.
És la del port, la de la platja que sembla una piscina de tranquil·la que és, la part que s'omple de turistes feliços d'estar a la petita Venècia de Gran Canària, encara que aquí hi hagi només un canal i tres o quatre petits ponts que el creuen.
Els guiris mengen amb gust als nombrosos restaurants que acull el barri contigu a la dàrsena, un conjunt d'edificis blancs simètrics, amb les portes i finestres de vius colors i les enfiladisses florejades creuant d'un costat a l'altre del carrer.
A Puerto Mogán es pot arribar per la segura però avorrida autovia o, com nosaltres, per la sinuosa i estretíssima carretera que uneix aquest poble amb el centre de la illa.
El paisatge per allà és divers i bonic. Però la conducció no és apta per a cardíacs. Amb excepció de l'autovia que circumda gairebé tota l'illa, les carreteres de l'interior de Gran Canària són de ral·li.
Llogar un cotxe, però, és imprescindible, si no es compta amb tot el temps del món per adaptar-se als horaris de les guaguas, que tampoc arriben als llocs més recòndits.
Un, a més, acaba trobant-li el gust a això de conduir per carreteres tan costerudes que el cotxe només puja en primera; tan estretes que només hi cap un cotxe encara que hi hagi dos inversemblants direccions; i tan zigzaguejants que no es veu el que ve de cara fins que es té gairebé a sobre. Tot això, amanit amb la pluja i l'espessa boira quan es tira cap a dalt de la muntanya i del sol als ulls, quan es descendeix cap al mar.
Suors freds, sí, després recompensats. Fins i tot en les jornades en què el mal temps obliga a canviar de plans i impedeix visitar el Roque Nublo, el símbol més conegut de Gran Canària.
Si el vent bufa, la pluja referma i la boira converteix el paisatge en una cortina blanca és inútil aventurar-se per la carretera que acaba deixant a uns 40 minuts al peu d'aquesta roca d'origen volcànic, que té uns 80 metres d'alçada i s'alça 1.813 sobre el nivell del mar.
“El Roque Nublo es va posar de moda en els últims anys i jo no dic que no tingui el seu interès, però és el Roque Bentayga el que té més valor arqueològic i etnològic”, assegura un dels empleats del centre d'interpretació del Bentayga.
Un vídeo, panells explicatius i recreacions expliquen allà l'origen d'aquesta formació rocosa i volcànica, situada a 1.404 metres sobre el nivell del mar, i que va ser refugi dels aborígens.
Des del centre d'interpretació, pujar a peu fins al Almogarén, el lloc del Bentayga on els pobladors antics duien a terme els seus rituals religiosos, porta tot just uns 20 minuts. Un cop allà, un pot endinsar-se en les coves on vivien i enterraven els seus morts; admirar amb les espectaculars vistes sobre el Barranc de Tejeda i fins i tot fer una escapadeta per un sender que, enganxat a una de les cares de la gran roca, descendeix fins a un punt bastant més baix del barranc.
Gran Canària és molt més verda i muntanyosa del que un podria imaginar-se. I la seva diversitat vegetal està resumida en el seu fantàstic Jardín Botánico Canario de Viera y Clavijo, molt a prop de la universitat de Las Palmas.
Des del seu restaurant, situat a l'entrada superior, la vista ja avança el que un s'anirà trobant després, pels senders empedrats que descendeixen pel vessant de la muntanya i arriben a la plaça principal i als seus voltants. El visitant topa amb els dragos bessons, amb pins canaris, amb brucs i amb més de 10.000 espècies de crasses, molt abundants a la zona. Especialment cridanera és la zona de cactus, amb alguns exemplars gegantins i altres de formes inversemblants.
Des del Jardín Canario, es pot emprendre camí cap a alguns dels pobles més bonics de la part nord de l'illa, com Arucas, Firgas, Moya i Galdar, per acabar el dia al Puerto de las Nieves, sopant un bon peix a la coqueta zona de l'embarcador.
Arucas és conegut per la seva impressionant església de San Juan, un edifici neogòtic construït amb pedra volcànica que domina tot el poble. Encara que no ho sigui, els vilatans l'anomenen, simplement, La Catedral. La seva singular color negre, les seves agulles i la seva profusa ornamentació externa s'albiren des de la llunyania. I les seves acolorides vidrieres es compten entre les més boniques de l'illa.
La Catedral, la construcció de la qual es va allargar durant gairebé 70 anys (1909-1977), només obre les seves portes a determinades hores, així que per visitar el seu interior és millor informar-se dels horaris.
Molt a prop d'allà, al carrer Gourie, la biblioteca, emplaçada en un casa típica amb pati interior i balcons de fusta, dóna per a una ràpida visita, abans d'arribar passejant, a través del Jardí Municipal, a un dels temples del rom canari.
En una visita guiada gratuïta, a Destilerías Arehucas expliquen com el seu vell patró va fundar el negoci el 1884, la seva petita història i el procés de fabricació d'aquesta beguda que va néixer a Canàries.
Segons diuen, va ser d'aquestes illes d'on van partir, en el segon viatge de Cristòfor Colom cap a les Antilles, les primeres canyes de sucre que va conèixer el Nou Món. I encara que després altres països com Cuba van prendre la davantera, Canàries presumeix del seu Ronmiel, una especialitat única que compta amb denominació d'origen protegida.
El rom amb mel és, de fet, una de les moltes variants –existeix també amb gust de xocolata, cafè, caramel i plàtan, entre d'altres– que les Destilerías Arehucas donen a provar en el tast amb la qual conclou la visita guiada, una manera gairebé segura de continuar el dia mig content.
Els efectes de l'alcohol es poden compensar, però, omplint l'estómac amb algun dels plats típics canaris a Firgas, la coneguda com a vila de l'aigua.
A El Chiringuito, serveixen 'tollos' amb salsa, és a dir, caçó sec cuinat en una salsa de tomàquet lleugerament picant i servit amb patates. “A la gent, o li agrada o no li agrada gens”, diu el cambrer, mentre avança que els 'tollos' tenen una olor forta.
El formatge al forn amb mojo picón i mojo verd és una altra de les especialitats canàries que, però, no es troba en tota l'illa. Com a alternativa, en alguns locals ofereixen formatge a la planxa amb melmelada de fruits del bosc, una combinació deliciosa.
A més de per a menjar, a Firgas es va per veure la Acequia Real, amb els seus 500 anys d'antiguitat, i la deu que presideix el carrer principal, on set grans mosaics de rajola representen a les set illes de l'arxipèlag.
L'origen volcànic de totes elles té el seu reflex a la Caldera de Bandama, un clot de 216 metres de profunditat i un quilòmetre de diàmetre, que va començar a formar-se al mateix temps que Gran Canària, fa milions d'anys.
La Caldera es pot observar tranquil·lament des del mirador del pic Bandama (569 m.); caminant pel sender que la voreja –es triga aproximadament una hora i els pendents no són assequibles per a tot el món– o baixant fins a la base per algun dels camins que recorren el vessant.
La caminada, entre llangardaixos i suculentes, és una bona manera d'acomiadar-se de l'illa fins a la pròxima oportunitat.
Vueling ofereix vols diaris de Barcelona a Gran Canària.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
