Un passeig per la ria de Bilbao: història d'una transformació

El 22 d'octubre de 1993 es col·locava la primera pedra del que seria el Guggenheim de Bilbao. L'espai triat per emplaçar l'icònic museu d'art contemporani dissenyat per l'arquitecte Frank Gehry va ser un antic moll d'ús portuari i industrial. Com resumiria la cadena EiTB a les notícies d'aquest dia, aquest era el símbol que el passat industrial li donava “pas al món cultural del Bilbao metropolità.”

Aquesta pedra significava el principi de la fi d'una àrea metropolitana on les siluetes de les drassanes ja tancades i les façanes d'uns escrostonats Alts Forns encara delineaven el paisatge urbanístic. Indústries que des de finals del s.XIX havien marcat el ritme de la cultura i memòria col·lectiva als dos costats de la ria del Nervión i que durant els noranta es van eliminar per a poc a poc deixar pas a les delícies arquitectòniques que conformen el Bilbao d'avui en dia. Aquesta rehabilitació seria aclamada a nivell europeu i mundial si bé va comportar llargs anys en els quals atur, vaga i heroïna van estar a l'ordre del dia. La ria, artèria aorta depurada, ha estat sempre el primer testimoni de la transformació. Proposo fer una passejada pels seus meandres per descobrir ciutat i història de Bilbao. 

D’allò “vell” al Guggenheim

Començant el recorregut pel Casc Vell es pot descobrir el nucli originari de la ciutat, que compta amb més de 700 anys de vida. Per l'estil dels edificis i els carrers s'endevina que aquesta va ser una vila pesquera. La seva localització estratègica per al comerç europeu aviat la convertiria en un important focus del tràfic mercantil i portuari. Com a dada curiosa, i per a orgull dels bilbaïns, hi ha una insígnia situada enfront de l'ara reformat mercat de proveïments que assegura que a aquest port va arribar entorn de 1868 Chocolat, un esclau cubà que acabaria convertint-se en el primer pallasso negre que va triomfar com a estrella de circ de la Belle Époque francesa. Però probablement el major atractiu d'aquesta zona, a més de punts com la Plaça Nova, la basílica de Begoña o la catedral, són els seus bars i els seus “pintxos”. 

Seguint per la marge dreta de la ria, al costat de l'Ajuntament, aviat s'albira una gran escultura del color de l'acer d'un vaixell, com els que abans solcaven aquelles aigües. Els locals li diuen “txapela a medio lao” però en realitat és una reproducció a gran escala de Variante ovoide de la desocupación de la esfera, una anàlisi del buit realitzat pel famós escultor basc Jorge Oteiza. El buit que existia entre les dues ribes del Nervión pràcticament no existeix des que es van afegir els nous ponts de Zubi Zuri (pont blanc), la Salve i la passarel·la de Pedro Arrupe. El primer, obra de Calatrava i mal de cap per més d'un bilbaí per estar construït amb uns materials relliscosos no aptes per a un clima tan humit, guia cap a la coneguda Porta de Isozaki (Isozaki Atea). Aquesta és un conjunt de set edificis dissenyats pel japonès Arata Isozaki i presidits per dues torres bessones de 83 metres d’alçada que connecten l'entrada al barri del primer Eixample i la ria.

Si encara no s'ha passat al marge esquerre atret per la majestuositat de la porta Isozaki, i la gran oferta de centres culturals i galeries situats darrere d’ella, el passeig dels ponts continua fins a arribar al vaixell almirall de la ciutat: el museu Guggenheim. Obres d'artistes com Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Yves Klein o Jeff Koons decoren els voltants d'aquesta pedra angular en el projecte de reconversió. Pel seu interior romanen i passen cada any referents de l'art contemporani i les avantguardes. Pròximament el museu albergarà l'exposició temporal París, fi de segle: Signac, Redon, Toulouse-Lautrec i els seus contemporanis. Una retrospectiva de l'art, agitació i canvis culturals que es van produir en el Paris de finals del s.XIX.

Però la transformació de Bilbao continua. Entre les últimes rehabilitacions a esmentar està la alhóndiga, antic magatzem de vins abandonat durant més de trenta anys i que va obrir les seves portes el 2010 com a centre d'oci i cultura. L'edifici, denominat Azkuna Zentroa en honor a l'alcalde Iñaki Azkuna, busca dinamitzar la cultura en la vida quotidiana de la ciutat posant a l'abast de tots exposicions, mediateca i cinema, entre altres recursos. Aquest es podria considerar un dels més clars exponents del pla de reconversió començat fa més de 25 anys. Perquè no solament s'han rehabilitat les façanes de la ciutat per estar a l'avantguarda estilística de les principals destinacions europees, sinó que s'ha promogut que la ciutadania evolucioni amb ella. 

Dels vuitanta al present: el punk  d’Eskorbuto i la desindustrialització

Potser les tres fites determinants per al començament de la transformació van ser la neteja de la ria, el Guggenheim i la construcció del metro de Bilbao que va connectar tots els municipis adjacents. I és que ja solament 27 minuts separen el Casc Vell de la sortida al mar. Allí ria i mar s'abracen davant la mirada del pont penjant de Biscaia, patrimoni de la Humanitat (declarat per la UNESCO el 2006) i herència material del que una vegada va ser una societat industrial. Però on queda la memòria dels anys de la transformació? Què va passar en aquesta transició? Diuen que tot allò va quedar documentat en la producció musical dels vuitanta. En aquella dècada, mentre a Madrid bullia la moguda, al País Basc es produïa una eclosió de bandes punk i punk-rock sense precedents amb formacions com Eskorbuto, Cicatriz o Las Vulpes, entre d’altres. En general, en les seves cançons no és que auguressin un futur molt afalagador: generació de “Baby boomers” sense perspectives de treball, i amb el terrorisme i l'heroïna de teló de fons. 

Probablement les lletres de Jose María (“Iosu”) Expósito i Juanma Suárez, veus, guitarra i baix de la banda punk Eskorbuto, van ser de les més encertades. Aquests dos amics es van criar a Santurce, una de les localitats de la marge esquerra de la ria que més es va veure afectada per la reconversió industrial. Com va ocórrer amb molts joves bascos de l'època, davant la inexistència de treball muntar un grup va ser al principi una forma de matar el temps. Però els seus temes acabarien sent dards cap a una societat que, com ells van definir, es trobava en estat “esquizofrènic.” 

La discografia d’Eskorbuto és avui una radiografia d'uns anys carregats de pessimisme: “el passat ha passat, i per ell res a fer; el present és un fracàs i el futur no es veu”, deien unes de les seves lletres. La banda deixaria de sonar el 1992 amb la prematura mort dels seus líders per complicacions de salut. Avui un mural i una petita escultura erigits recentment en un carreró de Mamariga, barri de Santurci on va néixer i va viure Iosu Eskorbuto, reten homenatge a aquesta banda. La resta queda en el record d'aquells que van sobreviure els excessos dels vuitanta. Menys d'un any després que les veus d’Eskorbuto callessin, el lehendakari Jose Antonio Ardanza col·locava al costat de Peter Lawson, llavors president de la fundació Guggenheim, el que seria la primera pedra del museu d'art contemporani Guggenheim Bilbao.

Vueling vola de Barcelona a Bilbao.

El 22 d'octubre de 1993 es col·locava la primera pedra del que seria el Guggenheim de Bilbao. L'espai triat per emplaçar l'icònic museu d'art contemporani dissenyat per l'arquitecte Frank Gehry va ser un antic moll d'ús portuari i industrial. Com resumiria la cadena EiTB a les notícies d'aquest dia, aquest era el símbol que el passat industrial li donava “pas al món cultural del Bilbao metropolità.”