Tànger, la porta d'entrada del Marroc

Des de dalt de la Kasbah, on es troba l’antic palau del sultà reconvertit ara en museu d’història, grupets d’homes s’asseuen en bancs de pedra esquerdats per admirar la Mediterrània, per fer una ullada al continent que queda tot just davant, Europa, menys de 20 quilòmetres al front, un difuminat de terra fosca sobre l’horitzó blau platejat. Tànger, tradicionalment un dels últims fars abans d'endinsar-se a l’Oceà Atlàntic, segueix sent avui la millor porta d’entrada per entendre el Marroc i començar a comprendre l'Àfrica.

En aquests temps d’ignomínia a les tanques que dessagnen el somni d'immigrants sense visat ni sort, les distàncies entre Europa i Àfrica es reduirien una mica, al menys mentalment, amb una visita a Tànger, oberta i cosmopolita, jove i dinàmica, i a la vegada, capficada en el seu conservadurisme i agobiada per l’asfíxia d’un règim de mires tancades.

Sovint menyspreada com a ciutat de poca riqueza turística, víctima de la fama ara ja injustificada d’insegura i aclaparadora, Tànger exhibeix sense disfresses el llegat cultural i les contradiccions de la societat contemporània marroquí.

Tànger és un balcó al mar permanent. Ja sigui al passeig marítim, que està ple de dones amb vel i nens que juguen sobra la sorra, ja sigui a l’atalaia de la Medina, el conjunt arquitectònic de les restes de la ciutat emmurallada, o fins i tot a barriades com Beni Makada, on s'alimenta l'ambició d'una Europa opulenta, sovint distorsionada per imatges difoses a les parabòliques, sovint encoratjada per llenguatges universals com ara el futbol.

Dins la Medina, el Petit Soc, territori de terrasses solanes lliure de comerciants, és la plaça a la qual s’ha de dedicar temps, d’aquelles que s’assaboreixen de manera pacient, amb mirades perdudes i glops de café. Li falta la calidesa i la monumentalitat de la plaça de Jemaa el Fna, l'epicentre de Marrakech, però tot el que es veu i es viu al Petit Soc de Tànger sembla autèntic, permet capbusar-se en les escenes quotidianes d'una societat que busca vies d’expressió tot i les cotilles que l’imposen. És un món lent, misteriós, masculí, arcaic i seductor, ple d’olors de cigar, d’espècies i de tés.

Tampoc s’hi trobaran al Petit Soc espies o bohemis. Qui vagi a Tànger rera les petjades dels “beatniks” o la vida de plaer dels temps del protectorat internacional descobrirà que no en queda res. De la ciutat inspiradora de Paul Bowles només es veuen fotografies com a testimonis muts d’una época en uns bars que viuen de la nostàlgia.

Entre parets blanques, escales de carrers costeruts, fonts dins de jardins, olor del mar i peixos saborosos que omplen les cartes dels restaurants, Tànger està recuperant l'esplendor perdut sense caure en l'artificialitat que acostuma a acompanyar les grans atraccions turístiques. Els Dar, les cases típiques de la Medina transformades en cases d’hostes amb encant, ajuden a oblidar els anys decadents que es van experimentar després de l'era de la Zona Franca internacional.

Va ser el rei actual, Mohamed VI, qui va insistir en la revitalització de la ciutat, invertint en la recuperació del port de mar i en una nova terminal de mercaderies, millorant la seguretat i restaurant el centre històric.

Això sí, a canvi, Mohamed VI es va reservar una mansió extraordinària situada als afores de la ciutat, al camí cap els turons del Cap Spartel, la punta nord de l’Àfrica atlàntica, allà on la llegenda situa la cova d'Hèrcules, el forçut condemnat a traballs feixucs, com els marroquins que s’esforcen dia a dia per tornar a posar Tànger al mapa del turisme mundial.