El canvi climàtic i el gènere

Cap a finals d’any, des del 30 de novembre a l'11 de desembre, París acollirà la 21a. Conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Aquesta conferència té l'objectiu d'arribar a un acord internacional sobre el clima i que involucri a tots els països, amb l'objectiu de mantenir l'escalfament global per sota dels 2ºC. Tractaran també de com el canvi climàtic afecta als sectors més pobres i desvalguts del planeta? Segons dades del 2008 de les Nacions Unides per als Drets Humans s’estima que el 70 per cent de les persones pobres del món són dones. Les desigualtats de gènere, el poder dels homes sobre les dones, es tradueixen en una distribució desigual dels recursos, en una desigualtat en l’accés i control d’aquests recursos; també es tradueixen en diferencies en les oportunitats per accedir a l’ educació, en la feina i en una minsa presència en la presa de decisions. Totes aquestes desigualtats discriminatòries s’aguditzen amb el canvi climàtic. Evidentment homes i nens també són vulnerables davant del canvi climàtic però en formes diferents que les dones; formes que han d’esser comunicades i tractades. En aquest sentit entendre i analitzar les conseqüències diferencials del canvi climàtic segons el gènere pot ajudar a l’establiment de polítiques d’enfrontament i adaptació. Però anem a pams.

En el món occidental, qui més qui menys sap que el canvi climàtic està passant però com que no és un fenomen que ens afecti d’immediat sinó gradualment i tampoc no sabríem com afrontar-lo, no acabem d’amoïnar-nos. Podem pensar que els arguments científics són massa complexos, que es un problema massa distant i abstracte; que és cosa d’ecologistes i que aquests ja se n’encarreguen. Els humans som tan intel•ligents, ens podem dir a nosaltres mateixos, que ja trobarem alguna solució. Alguns poden llegir aquesta mena de noticies en diagonal, sobretot les que més por els poden fer. Els més sensibles a la unànime i crua informació científica, en actitud de ciutadania responsable i filantropia ecologista, son curosos destriant la brossa, tanquen els llums i les aixetes, miren de consumir aliments de proximitat i sense additius. Què més poden fer, es pregunten, per no ser només espurnes fugaces?

Hi ha els que practiquen una mena de negació i miren cap un altre cantó i tot llegint aquest article podrien pensar ¡deu meu, una apocalíptica que ens sermoneja! ¡en tenim prou amb la crisi econòmica! És cert, ja en tenim prou, però qui a dit que la crisi econòmica i les sequeres, les inundacions i els temporals no tenen el mateix denominador comú? A més, si no s’esdevé un miracle, negar l’innegable, negar la realitat, no resoldrà la ruïna de les dures condicions meteorològiques que se’ns venen a sobre.

Com succionar sense perill tot el carbono del cel? Com protegir la capa d’ozó? Com atenuar el calor del sol que produeix sequeres devastadores que, a més, afecten sobretot als més desvalguts i necessitats del planeta? Com impedir el desglaçament de l’ Àrtic i que ciutats senceres i illes no quedin submergides en el mar? Com aturar els desastres naturals cada vegada més intensos i freqüents? Com afrontarem el fet que l’aigua dolça i el menjar siguin cada cop més escassos? Tot aquesta ferocitat natural, tota aquesta violència climatològica, no només representa un gravamen econòmic brutal per a les economies dels països sinó que afecta en més gran mesura a les poblacions més pobres. I, per adobar-ho, cada desastre sembla que inspira menys horror que l’anterior.

Efectivament, en massa països la desigual distribució de les responsabilitats i rols en l’àmbit domèstic, la gran dependència de les dones de l’agricultura de subsistència i les grans dificultats per a obtenir recursos bàsics com l’aigua i la llenya les fa altament vulnerables davant d’aquest fenomen tan preocupant. Segons dades de l’ONU del 2008 cap a l’any 2025 dos terços de la població mundial tindrà problemes amb l’aigua i les dones, pel que hem dit, són les que més patiran d’aquesta mancança. Les dones, pels rols dels quals són socialment adjudicatàries, són les responsables de la neteja, de l’abastiment de l’aigua, les responsables de cuinar. I les que conreen les terres que permeten abastir les seves famílies; terres que per ser productives necessiten aigua. La manca d’aigua atès el fenomen climàtic limita els recursos d’aigua potable i ja comença a ser necessari a anar-la a cercar cada vegada més lluny de l’habitat on es fa la vida. Tant és així, i tant evident es el canvi climàtic, que les dones de països com Bangladesh, Índia i Nepal estan adaptant els seus sistemes de cultius segons les temporades de pluja, la intensitat i duració per assegurar les collites. Quin dubte hi ha que la crisi climàtica està produint moviments migratoris intensius d’homes que es desplacen a altres països (el miratge del primer món) amb l’esperança de poder prosperar.

Les dones, en canvi, tenen moltes més dificultats per emigrar justament pels seus rols de cuidadores i mainaderes; el noranta per cent d’aquestes dones sotmeses a la més flagrant vulnerabilitat i pobresa són les responsables de tenir cura dels ancians i ancianes i de les criatures dels seus hàbitats, i això frena la seva mobilitat. Cal afegir que en la majoria dels casos els seus nivells educatius són inferiors ja que sovint, esgrimint motius discriminatoris i de menyspreu pel fet de ser dones, se’ls nega que assisteixen a l’escola o són tretes abans d’acabar tots els cursos de l’escolaritat. En qualsevol cas, les llars que els homes abandonen per recercar millors oportunitats queden en mans de les dones i amb escasses possibilitats de subsistència. Totes aquestes circumstàncies (els seus rols domèstics, de cura i de manteniment de les terres que cultiven) fan que la participació de les dones en els processos de consultes i presa de decisions per a l’establiment d’estratègies d’adaptació al canvi climàtic no només sigui necessària sinó crucial i peremptòria. Però més enllà d’això, més enllà de les estratègies d’afrontament per poder continuar vivint, cal que la política prengui totes les mesures a l’abast per capgirar l’alarmant situació del clima.

Cercar solucions és la preocupació sincera només dels que sincerament volen que es trobin; però no ho és per aquells que el canvi climàtic és una font d’ingressos que mai no haurien ni imaginat; una pluja de mils de milions d’euros atresoren els promotors immobiliaris per a la construcció d’habitacles després del pas d’huracans que origina la crisi climàtica, per només posar un exemple innocent. Alguns, per no veure’s atrapats en una dissonància cognitiva, neguen el canvi climàtic. Minimitzen el fenomen; el ridiculitzen. Són els denominats negacionistes. En qualsevol cas, tant si la negació és psicològica com si ho fa en forma de capitalisme descarnat, cal preguntar-nos què s’hi amaga darrera aquesta actitud. La resposta em fa vergonya dir-la, perquè uns i altres la sabem: els voluminosos interessos econòmics. Que s’aguantin els desvalguts; que es facin fotre! I resulta que els més desvalguts dels desvalguts del planeta són les dones.

Pel que sembla són els responsables polítics que per vint-i-una vegada! es reuniran per acordar la regulació de les emissions carbòniques i no sobrepassar el 2% de l’increment tèrmic. Si no aconseguim mantenir-nos en aquest punt, ens diuen els científics, entrarem a mitjà termini en un caos climàtic inevitable i catastròfic, i no hi haurà marxa enrere.

Per què tinc la sospita que amb aquesta propera Conferència es pretén continuar alimentant la sensació il•lusòria de preocupació governamental seriosa? Es prendran mesures severes i vinculants per no superar l’objectiu dels 2 ºC? A la primera Conferència Mundial sobre el canvi de l’atmosfera que es va celebrar l’any 1988 a Toronto, fa 27 anys!, després d’haver-se afermat el consens científic de l’escalfament del planeta, es va acordar reduir les emissions en un 20% com a màxim per al 2005. No només no han baixat sinó que han augmentat. Quan més esperin els països a prendre mesures responsables, més dràstiques hauran de ser per evitar els riscos d’una situació irreversible. Sóc del parer que ens caldria una transformació revolucionaria. Des dels primers moviments feministes ençà les dones han estat promotores de moltes revolucions socials. Una vegada més les dones podríem ser artificis importants d’aquesta revolució climàtica que ens espera ineludible.