'Dones en Xarxa' promueve los derechos de las mujeres y apuesta por su empoderamiento usando las TIC. Cree en el potencial de internet para alcanzar la igualdad efectiva.
El relat de les dones
Un noi amb els cabells recollits en una cua; un minusvàlid en cadira ortopèdica, una noia amb brusa ample i rostre afable, una dona elegant i solvent de 70 anys, joves que van al Parlament sempre amb samarreta.....L ‘imatge dels i les polítiques esta canviant. I aquest es ja un missatge, que ens diu que s’hauria d’ acabar no solament amb els vestits foscos, les corbates serioses dels home i els vestits jaquetes de les dones que tant semblen la versió femenina del mateix, sinó que hem de contemplar la diversitat de persones que volen fer política institucional o partidista. I que cal canviar de cultura política, d’objectius, estils i maneres de fer. Que cal trencar amb una cultura política formalment endreçada i correcta en les formes, però pregonament immòbil , de discursos ressecats, i amb tendència autistes. I el que es pitjor, generadora de desigualtats creixents i d’un dolorós esqueixament del teixit social
Hi ha un corrent de fons, imparable. I en aquest corrent, les dones apareixen sovint com a capdavanteres , prenent a les seves mans les regnes del canvi que la nostra societat demana. La naturalitat amb la que s’ha anat acceptant la seva creixent presencia publica, ens indica dues coses : que elles han sabut entendre el que tenien en comú amb l’energia transformadora que està espitjant les transformacions... I que la feina feta perquè les dones poguessin donar la seva versió dels assumptes col•lectius ( recordem que en els 80 la presencia de dones en la política institucional no depassava mai el sis per cent) ha estat útil. Es tracta ara d’omplir de contingut i de formes de fer diferent, aspectes fonamentals de la vida política. Es tracta de qüestionar – sumant.se a la corrent que vol canvis de prioritats- una manera de fer política, útil en els seus inicis, però desajustada en aquests moments. Ara torna a tocar posar al esser humà al centre de la política, redefinir els objectius de la mateixa, i transformar la manera de fer política, la “ ”cultura“ política. I això inclou tant els partits i les seves dinàmiques com la forma de relacionar-se amb la ciutadania, la forma d’escoltar, negociar, parlar, bo i introduint criteris ètics i de servei......
Però per fer-ho cal construir un altre discurs, diferent del clàssic. Cal seguir el consell de M. Pearl, quan ens diu: Qui controla les històries te el poder. Si tu convences el teu poble que a l’Irak hi ha armes de destrucció massiva, el portes a una guerra, si una societat diu a les nenes que l’ablació es bona, no necessita mes justificació. Les dones han de parlar perquè es conegui una altre narrativa.
Cal que les dones opinin, inventin , gestionin, narrin. I que aportin la seva llarga experiència humana al àmbit de lo públic. I moltes coses canviaran.
Un noi amb els cabells recollits en una cua; un minusvàlid en cadira ortopèdica, una noia amb brusa ample i rostre afable, una dona elegant i solvent de 70 anys, joves que van al Parlament sempre amb samarreta.....L ‘imatge dels i les polítiques esta canviant. I aquest es ja un missatge, que ens diu que s’hauria d’ acabar no solament amb els vestits foscos, les corbates serioses dels home i els vestits jaquetes de les dones que tant semblen la versió femenina del mateix, sinó que hem de contemplar la diversitat de persones que volen fer política institucional o partidista. I que cal canviar de cultura política, d’objectius, estils i maneres de fer. Que cal trencar amb una cultura política formalment endreçada i correcta en les formes, però pregonament immòbil , de discursos ressecats, i amb tendència autistes. I el que es pitjor, generadora de desigualtats creixents i d’un dolorós esqueixament del teixit social
Hi ha un corrent de fons, imparable. I en aquest corrent, les dones apareixen sovint com a capdavanteres , prenent a les seves mans les regnes del canvi que la nostra societat demana. La naturalitat amb la que s’ha anat acceptant la seva creixent presencia publica, ens indica dues coses : que elles han sabut entendre el que tenien en comú amb l’energia transformadora que està espitjant les transformacions... I que la feina feta perquè les dones poguessin donar la seva versió dels assumptes col•lectius ( recordem que en els 80 la presencia de dones en la política institucional no depassava mai el sis per cent) ha estat útil. Es tracta ara d’omplir de contingut i de formes de fer diferent, aspectes fonamentals de la vida política. Es tracta de qüestionar – sumant.se a la corrent que vol canvis de prioritats- una manera de fer política, útil en els seus inicis, però desajustada en aquests moments. Ara torna a tocar posar al esser humà al centre de la política, redefinir els objectius de la mateixa, i transformar la manera de fer política, la “ ”cultura“ política. I això inclou tant els partits i les seves dinàmiques com la forma de relacionar-se amb la ciutadania, la forma d’escoltar, negociar, parlar, bo i introduint criteris ètics i de servei......