'Dones en Xarxa' promueve los derechos de las mujeres y apuesta por su empoderamiento usando las TIC. Cree en el potencial de internet para alcanzar la igualdad efectiva.
Contractes de precàries per temps indefinit
El 22 de març farà deu anys de la promulgació de la Llei Orgànica 3/2007 i encara no és possible parlar d'igualtat efectiva. Malauradament, trigarem molt de temps en poder parlar d'aquesta qüestió com una realitat. Hi ha qui parla de més d’un segle per aconseguir-la, hi ha qui no hi posa data. Una dècada és ja un temps considerable a la vida d’una norma, però en matèria d'igualtat és només un petit punt a l'horitzó de l’esperança. Aquesta llei va suposar una fita important l'any 2007, però encara queden moltes coses per construir.
A l'àmbit laboral, malgrat els avanços que hagi pogut propiciar la normativa, les dones encara estem subjectes al que podríem anomenar un “contracte de precàries per temps indefinit”. Això vol dir condicions de treball que la pròpia Organització Internacional del Treball ha qualificat com “esclavitud del segle XXI”. No és d'estranyar. Pensem, per exemple, en les cambreres d'hotel, a les quals estan pagant 1,90 euros per la neteja de cada habitació mentre que el sector turístic no para d'aconseguir beneficis. Aquestes dones desenvolupen la feina en condicions de treball insuportables, no tan diferents d’aquelles dones que estaven a les fàbriques al segle XIX donant la seva vida per poder portar un salari amb que alimentar els seus fills i filles. Moltes d'elles utilitzen substàncies perilloses per la salut sense que ningú hagi denunciat que ho són; pateixen situacions d’assetjament degut a la seva vulnerabilitat, tenen impediments enormes a l’hora d’exercir drets de conciliació i sovint arriben malaltes a treballar sense que demanin la baixa pel risc a ser acomiadades.
La reforma laboral del 2012 va obrir la porta a la flexibilitat més violenta i actualment els efectes i l’impacte més virulent d’aquesta reforma estan vivint-lo les dones treballadores. Amb tot, es manifesten pels seus drets amb una gran dignitat. Es tenen respecte a sí mateixes i aquest respecte ho transmeten a la societat. Tot i tenir por de perdre el seu treball, reivindiquen unes condicions de treball dignes i decents. És l’exemple palpable del que John Rawls anomenava autorespecte (self-respect) en la seva teoria de la justícia.
Les dones ocupem la major part de contractes temporals, moltes vegades a través d'empreses de treball temporal i d'empreses subcontractistes (ara també multiserveis) que es queden gran part del benefici empresarial a costa de pagar salaris de misèria a les dones. Els contractes a temps parcial ens mostren en realitat l’encobriment de situacions en les quals les dones treballen més hores de les que formalment consten en el seu contracte. Aquestes situacions, que es produeixen amb freqüència en la vida laboral, es perpetuen en el moment de les pensions, quan teòricament les dones haurien de gaudir d'una situació en la qual puguin tenir una jubilació per viure amb dignitat. Ens falta donar contingut de drets humans al treball de les dones i, per això, no ens resignarem a seguir tenint contractes de precàries per temps indefinit i continuarem amb la lluita per la dignitat.
El 22 de març farà deu anys de la promulgació de la Llei Orgànica 3/2007 i encara no és possible parlar d'igualtat efectiva. Malauradament, trigarem molt de temps en poder parlar d'aquesta qüestió com una realitat. Hi ha qui parla de més d’un segle per aconseguir-la, hi ha qui no hi posa data. Una dècada és ja un temps considerable a la vida d’una norma, però en matèria d'igualtat és només un petit punt a l'horitzó de l’esperança. Aquesta llei va suposar una fita important l'any 2007, però encara queden moltes coses per construir.
A l'àmbit laboral, malgrat els avanços que hagi pogut propiciar la normativa, les dones encara estem subjectes al que podríem anomenar un “contracte de precàries per temps indefinit”. Això vol dir condicions de treball que la pròpia Organització Internacional del Treball ha qualificat com “esclavitud del segle XXI”. No és d'estranyar. Pensem, per exemple, en les cambreres d'hotel, a les quals estan pagant 1,90 euros per la neteja de cada habitació mentre que el sector turístic no para d'aconseguir beneficis. Aquestes dones desenvolupen la feina en condicions de treball insuportables, no tan diferents d’aquelles dones que estaven a les fàbriques al segle XIX donant la seva vida per poder portar un salari amb que alimentar els seus fills i filles. Moltes d'elles utilitzen substàncies perilloses per la salut sense que ningú hagi denunciat que ho són; pateixen situacions d’assetjament degut a la seva vulnerabilitat, tenen impediments enormes a l’hora d’exercir drets de conciliació i sovint arriben malaltes a treballar sense que demanin la baixa pel risc a ser acomiadades.