Referèndum, república i moviment feminista

El debat territorial que ha ocupat de manera destacada l’agenda política catalana dels darrers anys ha estat en bona mesura cec al gènere, tot i que presenta diferents implicacions per a les dones i per a la igualtat. Els partits i les institucions no han prestat atenció a tals implicacions i el moviment feminista tampoc s’ha mobilitzat suficientment per incorporar la perspectiva de gènere en aquest debat públic. Vagi dit per endavant que, com el conjunt de la ciutadania, les feministes i les associacions de dones som diverses, no havent-hi unanimitat sobre l’abast i la manera de fer efectiu el dret a decidir o a l’autodeterminació ni tampoc sobre la preferència per un determinat model territorial. Això no treu que no hàgim de plantejar-nos les següents preguntes: On és el moviment feminista en aquest debat? Què està en joc per a les dones?

Referèndum i feminisme

Referèndum i feminismeEl feminisme sempre ha plantejat la necessitat de repensar la comunitat política i assolir l’emancipació individual i col·lectiva. La comunitat política actual ens ha vingut donada i un referèndum ens permetria definir-la, tenint evidentment la possibilitat d’escollir l’statu quo o una nova realitat política. Es tracta simplement d’una pràctica de llibertat, al marge de la direcció del vot en un referèndum. En aquest sentit, cal distingir, seguint Hannah Arendt (Sobre la revolució, 1963), entre ‘contracte social’ i ‘contracte mutu’.

El primer fa referència al contracte que la societat subscriu amb llurs governants mentre que el segon es basa en la reciprocitat entre els individus que es vinculen per formar una comunitat política. Com ens diu Fina Birulés (2008), és el darrer tipus de contracte el que ens permet pensar un ‘món en comú’. El referèndum es pot entendre, doncs, com una pràctica de llibertat política, una oportunitat sense precedents per a definir com volem viure al territori de Catalunya i com ens relacionem amb la resta de pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Les feministes sabem que la llibertat mai s’atorga sinó que es guanya, emprant quan cal la desobediència, que és part de l’ADN del feminisme (sufragistes, Rosa Parks, etc.). Perquè la llibertat escapa dels marges dels dictats d’un estat (sigui quin sigui aquest estat), els arguments legalistes contraris a la celebració d’un referèndum on es pugui bé confirmar o bé repensar la comunitat política no poden trobar cobertura des del feminisme.

Els debats de transcendència política com els que plantegen un canvi o reforma constitucional no ens són aliens i, per tant, cal feminitzar-los i feministitzar-los. D’una banda, feminitzar-los garantint la paritat en tots els espais de participació i decisió. Es tracta d’una qüestió de justícia: no existeix cap justificació democràtica per a la sobre-representació masculina. La presència en un espai determina a més el sentiment de pertinença i els significats socials dels mateixos així com els temes substantius sobre els quals es discuteix. Calen dones referents en aquests debats i especialment dones feministes, així com cal exigir, tant a les posicions del ‘sí’ com del ‘no’, que s’expliqui per què la independència de Catalunya seria positiva o negativa per a la vida de les dones. Hi tenim molt a guanyar deixant de parlar del ‘procés’ i la seva legalitat per centrar-nos, en canvi, en les conseqüències sobre les dones del resultat d’aquest procés. Recordem el cas escocès, on es constituïren els grups Women for Independence i Women Better Together, en el marc de les respectives campanyes a favor del sí i del no a la independència. El seu objectiu consistia tant a mobilitzar les dones com en incorporar les veus de les dones en els debats sobre el futur del país.

República i feminisme

República i feminismeTant a Escòcia com a Catalunya, les enquestes recullen que la intenció de vot de les dones en un referèndum per la independència es basa menys en criteris expressius – com la identitat nacional – que en el cas dels homes, ja que respon en major mesura a factors de tipus instrumental – com millorar la qualitat de vida de la població. Sigui apostant per un nou estat o reformant l'actual, les feministes som aliades naturals en la feministització o despatriarcalització de les estructures socials, polítiques i econòmiques. Precisament perquè, com ens recorda Carole Pateman (El contracte sexual, 1988), les dones no hem estat mai part signatària del ‘contracte social’ original (com a ciutadanes de ple dret) sinó que hi fórem incorporades mitjançant un ‘contracte sexual’ (com a esposes, mares o filles), les feministes no ens podem permetre el luxe de no ser presents avui en els espais de debat creats al voltant del futur de Catalunya.

Fer de l’erradicació de la violència masclista una qüestió d’estat, garantir el dret al propi cos i a la llibertat sexual, assegurar la sostenibilitat de la vida i trencar la divisió sexual del treball, establir una escola laica i coeducadora, substituir el militarisme per una cultura de la pau, o valorar la diferència i reconèixer la interseccionalitat dels sistemes d’opressió (de gènere, procedència, sexualitat, classe, diversitat funcional, etc.)... Aquestes qüestions han estat tradicionalment menystingudes en el marc de l’Estat espanyol i no hi ha cap garantia que aquests temes crucials per a la vida de les dones i per al conjunt de la societat entrin a l’agenda política sense la participació del(s) feminisme(s).

Al marge de la posició que es defensi (sobiranista, federalista o autonomista), les feministes estem plenament d’acord en reclamar un país independent del patriarcat, un país que garanteixi d’una vegada per totes la independència de les dones. Totes les feministes compartim aquest objectiu i volem bastir una república feminista. Som senzillament imprescindibles. Ens avalen molts anys de lluites i manifestos compartits. Si treballem en aliança des dels diferents espais on estem, respectant la pluralitat, podem tenir molta força. Per què no l’aprofitem?

Fina Birulés (2008), “Un mundo en común”, a Joan Casañas (ed), La autodeterminación de los pueblos. Barcelona: Icaria, pp. 79-90