“Als artistes de la generació de Chillida els caracteritzava la seva implicació en la política, en l'àmbit social i en tot”

Inaugurada el passat dijous l'exposició Entre les formes de l'escultor Eduardo Chillida (1924-2002) al Roca Gallery de Barcelona ens mostra una faceta més íntima de l'artista amb obres de petit format i de disseny gràfic que ens apropen al seu pensament. Parlem sobre la mostra, el seu pare, la situació de la cultura al nostre país i el Chillida-Leku, entre altres coses, amb Ignacio Chillida, un dels vuit fills que gestiona el llegat. La mostra es podrà veure fins al 2 de maig.

Què destacaries d'aquesta mostra que podem veure a l'espai Roca Gallery?

El que s'ha intentat fer és, simplement, una exposició equilibrada i que mostri les diferents maneres en què Eduardo Chillida s'anava desenvolupant en diferents temes, tant en l'obra com en les seves aportacions a qüestions socials -com pot ser l'obra pública, els logos, les seves aportacions a llibres o un altre tipus de col·laboracions amb institucions-. És la part més íntima -la seva i de la seva família-. Quan entres en aquest espai, estàs envoltat del seu pensament, no és una qüestió merament estètica. Volíem que la gent tingués en compte les seves paraules, la seva filosofia, ètica...

Es coneixen les obres de mitjà i gran format, aquest Chillida d'obres reduïdes és generalment desconegut pel públic?

Quan es pensa en Chillida, es pensa en les grans obres públiques, encara que no m'atreviria a dir que aquesta d'aquí sigui desconeguda. Al País Basc, evidentment, és molt coneguda per la seva faceta social (els logos, l'Amnistia, la Universitat basca ...), allà la gent està envoltada d'aquest Chillida del grafisme sense haver-se adonat d'això. De fet, hi ha moltíssimes manifestacions de tipus gràfic en diaris, per exemple, que s'assemblen una barbaritat al seu grafisme. Ho han assumit com a seu sense donar-hi masses voltes. A altres nivells, també es dóna aquí a Catalunya i a tot Espanya. Fins i tot fora del nostre país, ja que la seva obra s'estudia a les escoles de disseny i arquitectura.

És un acostament a un artista total, que participa en diferents camps...

En aquella època hi havia molts artistes que eren així, com Miró, Tàpies i molts altres. Una cosa que caracteritzava als artistes era la seva implicació en la política, en l'àmbit social... i en tot. Cosa que avui, malauradament, no està tan clara. Recordo quan va morir Tàpies, que la premsa escrivia “es va morir Chillida, i ara Tàpies, què queda ja? Quin vuit deixen?”. En aquest aspecte, per descomptat que queda: eren gent compromesa, sempre ho van ser. I, per descomptat, per a un artista que pensa així, no hi ha res que el distanciï d'aquest comès: tot té el mateix sentit. L'obra pública és purament social. Per al meu pare, posar una obra pública era, precisament fer que això fos de la gent, que tots poguessin gaudir-ne. A més, les obres havien de guanyar-se el respecte i l'afecte de la gent, sinó eren un fracàs... Normalment, ho aconseguia, i amb escreix.

Si haguessis de destacar alguna de les obres que ofereix l'exposició de Barcelona...

Em semblen molt emotives les invitacions de casament dels seus fills, dels seus néts i de la gent que tenia més afí, són el que són. Aquí, la intenció no ha estat ensenyar obra, podria haver portat altres obres, però no és el lloc, ni és el discurs que volem donar. Les obres petites són tan obra com qualsevol altra i la seva intenció és la mateixa amb la que feia els logotips o tota la resta. Veiem obres però diria que tota aquesta exposició és llenguatge i pensament. Per això he portat dos monuments públics que considero que són més emocionants i més purs que altres. El de Gijón, del qual va comentar que era una de les escultures amb la que més s'havia aproximat als “límits inabastables” que ell perseguia. I Tindaya, que és gairebé la fi de la seva vida en temes i treballs. Tant de bo s'acabi fent algun dia.

Hi ha un Chillida en relació a la filosofia. Veiem el cas del llibre “L'art i l'espai” creat amb Heidegger.

Aquesta obra és molt important. Molta gent diu “no sé per què parleu tant de Heidegger, quan Heidegger és un home que té una llegenda negra”. Jo les llegendes negres de Heidegger no és que no m'interessin, sé que va tenir el que va tenir, però també sé que va tenir altres coses i, per descomptat, com a filòsof era un portent. És el Heidegger que al meu pare li va interessar i van fer un llibre magnífic que és una referència de text i de llibre.

¿Costa adaptar una exposició a un espai com el de Roca Gallery de Barcelona?

Hi ha altres institucions que tenen un catàleg però les nostres exposicions estan pensades per al lloc on es fan, que és com s'han de fer. Cada exposició la adapto al lloc on va i amb la idea que demana el lloc. El primer és veure si el lloc és convenient, no tant per qüestions pràctiques que dono per fetes. Em fixo en el que respira cada lloc. Aquest lloc el vaig venir a veure per què el meu pare anava on el demanaven per deferència i per què era un home educat. Em truquen, doncs hi vaig i ho veig: que m'agrada, bé, que no, doncs me'n vaig, no hi ha cap problema. Em va agradar el Roca Gallery amb la seva arquitectura, la fossa, el color negre de l'espai... Tot s'adapta molt bé a Chillida.

Canviant de tema, com està la situació del museu Chillida-Leku?

És un tema que és millor portar-ho amb la major discreció. Seguim parlant amb les institucions i aquí estem, tant de bo que arriba a bon terme, tots ho volem. Una altra cosa és que es pugui, per què tothom té els seus condicionants i cal intentar conciliar-los. No és fàcil, sinó no portaríem tants anys amb aquest tema. Tot i que estigui tancat, la gent pot visitar-lo. Allà estem tots treballant. S'ha de demanar cita per no acumular a la gent: l'any passat ens van visitar 6.000 persones “estant tancat”. Ara funcionem d'una altra manera.

Lligat a això, com està la política cultural al nostre país?

Què vols que et digui... Com tots sabem, la cultura està sortint molt malparada per molts temes, no només pel molt perjudicial IVA cultural, que s'usa com a excusa pel poc interès de la política en general per la cultura. Mai els ha interessat i li posen les coses una mica difícils, és el germà més pobre de tots. El problema és el buit que deixa. Entenc que hi ha coses més urgents, però abandonar la cultura és un error gravíssim. Amb l'Administració central encara és pitjor que amb la basca. Però això ja és qüestió de gustos. En fi, no dic res de nou. És tan evident que no cal aprofundir, és un autèntic desastre.

Sou vuit germans i hi ha un patrimoni que gestionar. Ha estat fàcil entendre's?

Gràcies a Déu hem rebut una educació i si alguna cosa estem és units. Aquesta és la nostra força, sinó les coses no haguessin estat així ni per al Chillida-Leku ni per res. Mames el que et donen, i els meus pares van ser uns grans pares. Els fills hem heretat certes qüestions que considerem fonamentals i les portem a terme. Cadascun a la seva manera intenta ser el millor possible.

Inaugurada el passat dijous l'exposició Entre les formes de l'escultor Eduardo Chillida (1924-2002) al Roca Gallery de Barcelona ens mostra una faceta més íntima de l'artista amb obres de petit format i de disseny gràfic que ens apropen al seu pensament. Parlem sobre la mostra, el seu pare, la situació de la cultura al nostre país i el Chillida-Leku, entre altres coses, amb Ignacio Chillida, un dels vuit fills que gestiona el llegat. La mostra es podrà veure fins al 2 de maig.

Què destacaries d'aquesta mostra que podem veure a l'espai Roca Gallery?